Quan som petits, tots pensem que els nostres pares són la nostra salvació en aquest món fosc. Però al llarg del temps ens adonem que la relació parental no és res especial, que és com qualsevol altra relació mundana, que es pot trencar en qualsevol moment i convertir l'amor en odi. Desgraciadament, ningú ens avisa d'aquest perill, així que quan obrim els ulls, ens adonem que la nostra vida, estranyament perfecte, era una farsa.

Finalment, per poder amagar les nostres penúries, comencem una recerca amb l'objectiu de trobar alguna cosa que pugui donar sentit a la nostra insignificant existència. Fins i tot, entremig de les nostres fantasies, comença a florir el desig de desaparèixer i submergir-nos en la tranquil·litat eterna, fer com si mai haguessis nascut. Però el problema és que tenim fòbia a la foscor, per això en el passat sempre dormíem al costat dels pares, que l'actualitat ja no estan al nostre costat, s'han esfumat com les nostres ganes de viure…


Estic asseguda en el banc del jardí i entre les meves mans tinc un nou llibre. Però en realitat no estic concentrada en la lectura, ja que hi ha molt de soroll. De manera, que per poder gaudir dels pocs minuts de llibertat que em queden, decideixo observar el cel. Mentre m'imagino que estic caminant a sobre d'aquells esponjosos núvols, penso que és el moment perfecte per poder menjar mandarines i fer un pícnic en el camp. Segurament que en aquest període d'estiu els ocells fan un concert en els boscos i els camps, al mateix temps que fan una exhibició de les seves llargues i suaus plomes, presumint de la seva llibertat…

Igualment, en aquesta vida els moments feliços acaben molt de pressa a diferència dels més dolorosos, així que quan sento que les mans d'en Edgar agafen les meves, sé que és l'hora d'entrar, de deixar aquestes fantasies de costat i tornar a la realitat. Llavors, aprofitant que fa bon temps, li demano que segui al meu costat, encara que en principi ell no accepta la meva petició, ja que té por que no vulgui sortir del jardí. Però al final em fa cas, perquè és el meu amic.

Els dos estem asseguts en el banc, molt a prop, fins i tot puc assegurar que sento els batecs del seu cor, que en cada segon em demostren que està nerviós. Així que per poder trencar el mur que hi ha entre nosaltres, li dic a l'orella;

- Edgar, mai has desitjat ser un ocell, i volar molt lluny?- ell no diu res…


Ara em trobo una altra vegada en la meva buida i trista habitació, que cada cop que entro per la porta, torno al passat, exactament en el moment que vaig arribar per primera vegada a aquest lloc. A més, recordo que el metge que em va ensenyar les instal·lacions, em va dir que tenia la possibilitat de decorar aquestes parets blanques amb fotografies, dibuixos o quadres, per poder sentir-me a gust, com a casa.Però, ell desconeixia que la raó de la meva estada, estava relacionada amb el desig de fugir d'aquell món ple de mentides i de la gent que en un passat llunyà estimava, que en l’actualitat només m’han deixat traumes com a record… Traumes de la infància, fa molt que no utilitzo aquestes tres paraules, encara que sé que tots tenim algunes d'aquestes pors que segueixen al nostre costat i que al llarg del temps, sense adonar-nos, s'han convertit part de la nostra personalitat, fins i tot podria assegurar que tenen la capacitat suficient per poder determinar el nostre futur. En altres paraules, al final tots ens convertim en persones pertorbades que no poden superar el passat.

Igualment deixo de pensar en el passat, ja que sé que no puc canviar res. De manera que em dedico a mirar l'exterior per la finestra, tenint en compte que d'aquí poc, l'Edgar entrarà a l'habitació amb un got d'aigua en una mà i els meus medicaments en l'altra, o com els coneixem en aquesta part del món, les pastilles de la felicitat… Així doncs, com sempre l'Edgar arriba a l'hora indicada, amb un somriure que mostra les seves blanques i perfectes dents.

L’Edgar agafa la cadira del meu escriptori i la posa al costat de llit, m’observa atentament. Segurament s'està preguntant si avui haurà de fer ús de la força per obligar-me a prendre les pastilles de la felicitat. Però ell sap que aquests dies estic molt dèbil, que no tinc forces per continuar lluitant, així que només em posa la pastilla en la boca i em dona el got d'aigua. Després d'uns minuts en silenci, sento una certa tranquil·litat, que m'indica que les pastilles estan fent bé el seu treball. Desgraciadament, l'endemà tots els afectes positius desapareixeran i només quedarà un cos vuit que manté una pobra ànima tancada, que desitja volar.

El temps passa, l'Edgar encara segueix al meu costat per poder observar si tot va bé. Per aquest motiu, ell decideix encendre la ràdio i posa la meva cançó preferida; Stay with me de Chanyeol. Realment la música pot arribar a ser la solució dels problemes més grans del món, sembla que hi ha una cançó adequada per cada una de les ànimes perdudes del planeta. En el meu cas, cada vegada que escolto la melodia d'aquesta cançó torno a posar els peus en el món real, deixo de costat la meva imaginació i em dedico a gaudir de la lletra, que m'afirma que no estic sola.

L'habitació es veu submergida en les pautes de la cançó i fa que entremig d'aquestes parets torni a ser la persona riallera i feliç que he perdut al pas del temps. Però no sé si és per culpa de l'efecte de les pastilles de la felicitat, que és molt probable, o perquè l'Edgar està amb mi…

No penso més en el tema, perquè no val la pena, així que només em dedico a cantar la cançó, de sentir la lletra i oblidar el dolor. Malgrat tot, els moments plens d'alegria sempre acaben ràpidament, com he dit abans, de manera que després de deu minuts llargs l'Edgar, finalment es veu capaç de parlar, sembla que durant tot aquest període estava rumiant com començar la conversació o com expressar de manera adequada les seves idees, sense fer-me mal:

- Demà tens la segona cita amb el psiquiatre, ho recordes Judit?

Silenci. Només s'escolta la melodia de la cançó…

- Edgar, vols que parli? Vols saber per què els he matat, no? Segurament tens curiositat com he acabat en aquest lloc, no és així? - li responc sense apartar la vista de la finestra.

Silenci…