Magenta. Per a cadascun té un significat diferent que concorda amb la seua personalitat, això diu molt de tu. El color llum magenta no existeix, és un color extra-espectral. És l´absència del verd, que hi ha vegades que es represententa com la esperança. Com ja he dit, Sara va ser la meua esperança. Fins que ell ens va separar. Quan ell va arribar jo no sabia que em desordenaria la vida i fotria per complet la relació amb la meua filla.



«No sé com he pogut aguantar tants anys sense tirar-te a un poal de fem.» Li vaig dir això a la meua filla sense sentir-ho perquè ell m´ho va dir. Hi havia vegades que em centrava més en els errors que cometia Sara que en les altres mil coses que feia bé; però mai m´hauria imaginat que isqueren de la meua boca aquelles paraules.



Sabia que tot era culpa meua per deixar que em controlara, ell em va fer sentir pitjor encara.



Ara, després de deu mesos sense parlar amb la meua filla, he sabut de la seua defunció pel telenotícies. El titular «posava u d´abril de dos mil onze, un grup d'homes assassinen a una jove a Silla (València) després de violar-la múltiples vegades en grup». Recorde llegir això i reconéixer a la foto de la víctima a Sara, a l'instant vaig començar a plorar desconsoladament. No em podia creure que això li havia succeït a la meua filla, ella era l'única cosa que tenia i m'ho acabaven d'arrabassar 3 éssers sense cor. Aquell dia la meua vida va canviar més que quan ella va nàixer.



A partir d'ací tots els meus dies es van convertir en magentes, sense esperança.



Hui, setze de juliol de dos mil tretze, he decidit desfer-me d'ell, de la millor manera possible, que és portant-m'ho amb mi cap a la fi. Jo no sé què hi haurà després d'aquesta finalitat, però espere que res. Ja he tingut suficient amb aquests 45 anys, dels quals tan sols 18 han valgut la pena. No el suporte, per a deslliurar-me d'ell m´he de deslliurar de mi mateixa, ja que ell només és la causa de les meues decisions roïnes. Si aquesta és una mala decisió, segur no passa res perquè no em queda res, no tinc res a perdre. A part de la vida mateixa, encara que no per molt de temps més. Ara, des d'aquests 20 metres d'altura, veig la meua vida passar. No obstant això, em queda una cosa pendent que mai podré resoldre, que és que algú li lleve la vida a aqueixos 3 animals que directament van matar a la meua única motivació, la meua filla que tenia tota la vida per davant, i que indirectament m'estan llevant la vida a mi.



Els meus últims pensaments eren de color magenta, sense el color verd dels ulls de Sara, magenta com la dessuadora que portava posada la meua filla abans d´esser assassinada. Magenta com el futur que m'esperava a mi sense ella, inexistent, com aquests 2 anys tancada sense saber perquè jo continuava respirant i ella no. Espere que passen els anys, i crims com aquests desapareguen o siguen penats com es deuen, ja que cap de les dues mereixia aquest final. Per últim vull dir les meues últimes paraules per aquest món: Adeu a la meua vida sense sentit, adeu a la Patrícia que era feliç recollint a la seua filla del col·legi, adeu a la mare que estava orgullosa per tot el que podria arribar a aconseguir la seua filla, adeu a la dona que va ser fotuda en el seu pitjor moment, adeu bebé que va ser nascuda en Sant Valentí. Adeu món de color magenta.