Blanc. Per a cadascun té un significat diferent que concorda amb la seua personalitat, això diu molt de tu. Hi ha gent religiosa que ho relaciona amb la pau, em sembla que aquestes persones no saben de què va el món. El tretze de juny va nàixer la meua benvolguda filla Sara. Recorde perfectament aquella preciosa bebé de dos quilos nou-cents, embolicada en una manta blanca.

«Almenys tindrà pare, no? o has sigut tan rabosa que ni et recordes.» Això em va dir la meua germana en assabentar-se que sena tia. Ella és l'única resta de la meua mare que em quedava, és com un bumerang, com més lluny la tire, més fort torna per a llevar-me la pau i donar-me un colp.

Blanca, que així és com es diu la meua molesta germana, va arribar a la vida de la meua mare d'una manera semblant a la qual Sara va vindre a la meua, però amb el contratemps que Blanca va vindre amb mi. Jo, que sóc el major problema que aparentava tindre la meua mare, sóc qui fa les coses bé i no sols pel que diguen els del poble. Sempre em preguntaven quan era la data del bateig de la meua filla, i jo responia que no estaven convidats, encara que realment Sara mai va ser batejada. Afortunadament la meua germana va decidir mudar-se a Nova York i desaparéixer de la meua vida, la meua benvolguda filla mai la va arribar a conéixer. Però van passar els anys. Un dimarts qualsevol, vaig recollir a la meua filla del col·legi, era el seu segon dia en quart de primària, vaig decidir posar el telenotícies mentre menjàvem i ací va ser la primera i última vegada que Sara va veure a la seua tia Blanca, en el llistat de morts de l'atemptat de l´11S.

Ara el blanc li recorda a la mort. Han passat més anys encara, i m'encanta que la major preocupació de Sara ara mateix siga trobar un vestit per a la seua graduació i el seu aniversari, ja que els dos se celebren el mateix dia. Es va provar un vestit que li quedava de meravella, m'agrade molt, lluïa com un somni, el somni més bonic que he pogut tindre. Va decidir no comprar-ho pel color; blanc, li recorda a aquell dia. No he aconseguit que se li oblide, realment em fa molta pena.

Dotze de juny, va arribar el dia i finalment es va comprar el vestit que li vaig dir, no la veia molt convençuda però igualment em vaig posar molt feliç, va complir díhuit anys i es va graduar, mai l'havia vist tan bella. Em recordaré sempre d'aquell dia, la seua mirada, aqueixos ulls grans i verds que són la meua única esperança. Ella em va salvar la vida de veritat. No comprenc com després de tot puc estimar tant a una persona, a una única persona, a ella, Sara, la dona de la meua vida. Tot anava bé fins que va aparéixer ell. El vaig reconéixer fàcilment, lluïa igual que l'última vegada que el vaig veure, no vaig poder resistir-me i vaig anar cap a ell. Encara que mai va fer gens bo per mi, en la meua infància va ajudar molt a la meua mare. A vegades no em deixava eixir del llit, només em permetia estar trista, plorava molt quan era xicoteta per la seua culpa, però vaig tornar a ell, no sé ni perquè. Tampoc el conec molt, això em fa pensar que els seus pensaments no són de color blanc.