Negre. Per a cadascun té un significat diferent que concorda amb la seua personalitat, això diu molt de tu. Hi ha gent que classifica a la resta amb aquesta paraula de forma despectiva, em sembla que aquestes persones no saben de què va el món. El meu nom és Patricia i utilitzaré això com una forma per a renunciar als meus drets, perquè crec que no els meresc.



Actualment tinc una filla preciosa anomenada Sara, ella és la raó per la qual la meva vida té sentit.



«Vull matar-la, com ella em mata a mi cada nit que no em deixa dormir, com totes les vegades que em va donar puntades quan estava dins de mi, per fotre'm la vida.» Recorde escoltar aqueixes paraules eixir de la boca de la meua mare, en aquell moment no van tindre cap significat en la meua vida però s´hi van quedar gravades per sempre. Després, això en compte de fer-me baixar, em va pujar, ja que sempre he volgut portar-li la contrària a tots. Així que com més passava el temps, més ganes tenia de ser mare i veure si el que sentia la meua mare era veritat o mentida. Quan va passar el temps i vaig veure l'oportunitat, la vaig agafar i em vaig aferrar a ella com vaig poder. Així va ser com va nàixer la meua benvolguda i única filla Sara. Des que vaig escoltar el seu cor bategar vaig saber que jo tenia raó; la meua mare m'odiava, i la persona que tenia dins de mi era el més bell futur que em podria haver donat el destí.



Ara el negre em recorda a ella. Sílvia, no puc anomenar-la mare perquè no ha volgut ser-ho. Negre com el record que tinc dels seus sentiments, com la seua actitud amb la meua vida, negre com el seu cor. Que no ha pogut sobreviure al seu propi verí. Vaig deixar de parlar amb ella quan vaig saber que estava embarassada. Tampoc es va molestar a trobar-me, perquè ni em vaig anar a un altre poble ni em vaig mudar de casa, només vaig deixar de visitar-la. Pense que mai l´he importat els més mínim. Una setmana després del naixement de Sara m'arribà una carta del seu veí anunciant-me la seua mort, no recorde sentir absolutament cap emoció. No vaig assistir ni al seu funeral, preferia quedar-me a la meua casa amb la meua única família, la meua filla. Negre, així era com pensava la gent que em vestiria, però això hauria sigut un homenatge que no es mereixia la persona que més vaig desitjar no haver conegut.



Vint de juny, vaig decidir cremar les poques fotos que guardava de la meua mare, les cendres es van quedar negres, com ella durant tota la seua vida. Aqueixa va ser l'última vegada que la vaig veure, el més negra possible, com negra em va fer la vida fins a aquell dia. Desitjava tot menys que la meua estimada filla sabera d'ella, tenia molta por a cometre els mateixos errors amb Sara. No volia ni vull que ella acabe com jo, sent una dona trastornada que l'única cosa que fa és pensar en les seues fallades i com ha pogut sobreviure a tot. Déu dona les seues pitjors batalles als seus millors guerrers. Mai m'han agradat les religions, però supose que en aqueixa frase la bíblia pot tindre raó. Encara que igualment se'm fa bastant negre.