Dakaris Faliq havia arribat a palau trenta minuts abans que es comencessin a sentir els sorolls que advertien de l’arribada d’una caravana de les magnituds de la seva cort. Havia entrat per la porta del servei vestit de soldat. Ningú s’havia fixat en ell. Va fer-se camí per als passadissos i les sales, fins que trobà la porta oberta de les cambres de la princesa, custodiada per dos guàrdies que no van veure-ho venir.



La princesa, sense poder creure-s'ho, mirava els tres cossos inerts. Encara portava el vestit esquitxat amb la sang del capità, quan minuts després, ja amb les tropes eslovaques prenent posició i possessió del castell, algú va donar-li una torxa que ella va posar sobre les tres piles crematòries.

Tothom mirava. Ningú ho entenia. I la jove hereva no parlava.



Al dia següent, la princesa es mirava al mirall de les seves habitacions mentre tres donzelles arreglaven el seu vestit i els seus cabells. Es mirava i provava de reconèixer-se. Ho feia... En la llunyania, però s’hi veia. Sabia que feia el correcte, però no estava segura d’estar llesta per afrontar les conseqüències de les seves accions. Era capaç, però no s’hi veia amb cor, de fer-ho sola. Per això havia escollit Zarlan com a nou capità; era l’únic capaç d’acostar-la al fantasma del que ja havia perdut. Era el recordatori del que no podia permetre’s perdre.



Va sortir de les cambres amb esperança d’haver convençut també el seu pare. Potser amagar-li els seus plans tant de temps no havia estat tan bona idea. Potser era massa tard.

—Esteu preparada, Altesa? — Va preguntar Zarlan, fent una reverència.

Ella va assentir, però no va contestar. Tenia por que la seva veu la traís. El capità se’n va adonar de seguida, i amb veu molt baixa va dir:

—No heu de passar per aquí, Altesa. El poble us farà suport, fins i tot si decidiu...

—Ja està decidit.

Va tancar els ulls dos segons davant la porta de la gran sala del tron, va sospirar i va començar a caminar cap a les escales sentint la mirada de cada un dels representants dels països ja sotmesos a Dakaris.

Va pujar les escales amb elegància, on el seu pare l’esperava assegut al tron del rei. Quan va arribar a la seva alçada, la princesa va forçar un somriure i es va girar per mirar de cara a tots els espectadors d’aquell moment. Dakaris era a primera fila, tot preparat per pujar les mateixes escales i fer oficial la unió de les corones. Però primer era necessari que tots dos oferissin les corones.

El rei es va aixecar, i amb ell tots els presents.

—Agenolla’t filla, i parla alt i clar per tots els presents. — La jove es va agenollar davant el seu pare. Encara veia el somriure arrogant de Dakaris — Jures actuar per aquest regne, per la seva gent, sota les lleis justes dels teus predecessors i les teves mateixes?

—Ho juro.

El rei d’Hongria va dubtar, i la princesa va veure com Dakaris s’impacientava. Va mirar fixament el seu pare als ulls i va assentir, provant d’inspirar la confiança que havia de sentir. El rei va assentir com a resposta, i va alçar les mans per llevar-se la corona del cap i posar-la sobre el cabell de la seva filla.

—Et corono, Reina Keyla Bhrighde d’Hongria. Que el teu regnat sigui llarg i pròsper, Majestat.

El pare de la Reina va fer una reverència que tots els presents van imitar i la jove va seure al tron mentre el seu pare baixava les escales i Dakaris de la Sang les pujava.

Es va agenollar davant la jove i va besar-li la mà amb els ulls blaus clavats als d’ella.

—Majestat, no té sentit esperar més. Caseu-vos amb mi. Unim els nostres regnes i el nostre amor.

Una remor va recórrer tota la sala, mentre la Reina s’aixecava i mirava a tots els presents.

—Ens casarem, Dakaris Faliq. Unirem els nostres regnes i el nostre amor per fi.

El jove Rei va aixecar-se i va assentir amb el cap, donant el senyal a un dels mossens perquè hi pugés a unir-los.

Un home gran, vestit amb una túnica blanca, va pujar les escales amb grans dificultats. Mossèn Loran va arribar al costat de la parella i va unir les seves mans amb la cinta sagrada.

—En presència dels Déus, sense cap remordiment en l’ànima dels qui afecta, enllaço aquestes vides, unint-les per l’eternitat. Que cap ànima pertorbada jutgi aquesta unió com il·legítima si totes les benediccions...

—Jo no he beneït res, Mossèn.

Tots el presents van mirar directament el rei emèrit, que era dempeus mirant la seva filla. Ella va tensar la mandíbula i va negar amb el cap amb lentitud.

—Pare... si us plau, seieu.

—No beneiré aquesta unió si la meva filla es veu condicionada a un matrimoni que no obeeix les lleis dels Déus.

Dakaris perdia la paciència.

—Poden ser les lleis dels vostres Déus, però a Nova Eslovàquia un Rei té poder sobre la filla d’un altre home qualsevol.

—Això no és Nova Eslovàquia! Us esteu casant al meu regne.

—No pare. Ens estem casant al meu regne. I jo, que soc la màxima autoritat d’aquest país, Mare de mares i pares, de nens i nenes... Jo beneeixo aquesta unió i us aconsello, pare, que seieu si no voleu tornar a ser tancat a les vostres cambres.

Un silenci sepulcral va apoderar-se de la sala. Dakaris va fer afanyar a Mossèn Loran, que va continuar amb les últimes paraules.

—...Si totes les benediccions són acceptades. Mireu-vos als ulls, Majestats. Obriu les vostres ànimes a la persona amb qui heu escollit passar la resta dels vostres dies, i digueu les paraules.

Els dos joves, alhora, van dir les paraules que validaven aquell matrimoni. En l’ànima del que tot just seria el seu marit, la reina va poder veure com la interrupció del rei emèrit tindria conseqüències.

Van unir els llavis en representació pública del seu enllaç, i es van mostrar davant els presents com a marit i muller. El Rei i la Reina d’Hongria i Nova Eslovàquia.

Els presents van a començar a sortir de la sala quan els reis van baixar les escales, però abans de poder seguir-los, el Rei va agafar Keyla pel canell.

—Keyla, escolta’m amb atenció. — la reina va mirar el seu marit anticipant el que diria — No pots permetre que ningú passi per damunt de nosaltres. Si un vell feble és capaç d’alçar-te la veu en públic...

—Aquest vell feble és el meu pare.

—Més raó encara. No permetré que ningú atempti contra la meva autoritat, queda clar?

—Cristal·lí.

—Ves amb compte amb l’actitud, Keyla. Ara ets la meva muller. Comença a comportar-te com a tal. — Va fer una pausa i va mirar la sala. Ara només estava ocupada pels governants de cada regió, quatre soldats, el nou capità de la guàrdia i el rei emèrit, a més d’ells dos. — Començant per demostrar-me la lleialtat que has de tenir envers el teu marit.

La bilis va pujar per la gola de la reina.

—¿Què més vols de mi? Clavar el genoll no és el meu estil, Dakaris. Ja ho hauries de saber.

—I ho sé Keyla... Però jo pensava més en què obeïssis una petita i senzilla ordre. — Va mirar als soldats — Tanqueu les portes i no deixeu a ningú entrar ni sortir.

—Què vols que faci?

—Saps perfectament el que vull que facis, Keyla.

Als ulls del jove Rei, la noia va veure per primer cop el plaer que rebia del patiment dels altres. Estava decidit.

—Dakaris, deixa-ho córrer d’una vegada. Ja estem casats, i tot ha sortit com tu volies. No ho faré perquè ja no hi ha motiu.

—Keyla, Keyla, Keyla... — Es va apropar a ella negant amb el cap i li va donar un dolç petó al front — Això que dius és veritat, però s’ha atrevit a interrompre’ns. No ho acceptarà mai, i no lidiaré amb un pes com aquest al meu regnat. Si no ho fas tu, ho faré jo. I creu-me, serà molt pitjor tant per a ell com per a tu.

Es va separar d’ella amb un somriure càlid que no arribava als seus ulls, i la reina va poder veure fins a quin punt s’ho estava jugant tot en aquell moment.

Va caminar cap al capità de la guàrdia.

—Dona’m l’espassa, Zarlan.

Mentre ho deia, dos dels soldats Eslovacs forçaven el rei emèrit a agenollar-se davant el nou rei.

—Majestat?

—L’espassa, Zarlan. Ara.

El capità va obeir, vacil·lant, la seva reina. No incompliria els seus juraments envers ella, però sabia que el que estava a punt de passar no era pas decisió de la jove. Va desembeinar l’espasa i li va estendre.

—Penseu molt bé el que fareu, Majestat. — Va dir en veu baixa.

La reina es va girar per veure si Dakaris l’havia sentit, però no ho semblava. Va assentir de manera subtil i va encaminar-se al centre de la sala, on l’antic i el nou rei la miraven.

—Filla...

—Calla, vell. Ja no ets ningú per parlar a la meva muller. Ara és només meva.

Tot es va remoure dins la Reina.

El seu pare era un rei, ningú tenia cap dret a parlar-li amb aquest menyspreu. I ella? Ella no era cap possessió. Era la Reina. Això era l’únic que pensava quan va travessar l’estómac del seu marit amb l’espasa del capità de la guàrdia reial. L’espasa que fins al dia anterior havia pertanyut al seu millor amic. També va pensar en ell quan va retorçar l’empunyadura per calar-la més a fons en el cos fins la punta de l’arma reaparèixer per l’esquena del rei Dakaris de la Sang.

Mentre veia com la vida s’escapava del Rei, la Reina es va apropar amb un lleu somriure dibuixat al seu rostre.

—No sé per què et sorprens. Un bon governant és despietat. Fa el que ha de fer pel seu poble.

Dit això, va treure l’espasa del cos de Dakaris, la va tornar al capità sense mirar-lo i va sortir de la sala per córrer a l’únic lloc on ningú la molestaria.



La porta es va obrir uns minuts després d’haver arribat ella i es va espantar. Només una persona coneixia aquell lloc, i ara ja no podia esperar que aparegués. Va sospirar quan va veure el capità de la guàrdia.

—Zarlan. Com m’has trobat?

—Seth em va parlar d’aquest lloc, per si un dia desapareixíeu i ell no estava aquí per trobar-vos, Majestat.

El fet que afegís el títol al final de la frase va fer a Keyla adonar-se, per primer cop, que ella era la Reina. Que ja no hi havia tornada enrere.

Keyla va recolzar l’esquena a una de les parets de l’habitació.

—Entenc que no es posició meva, Majestat... Però si serveix d’alguna cosa, jo crec que heu fet el correcte.

—Com pot ser això el correcte? Ho he fet i prou.

—No us heu de sentir culpable, Majestat.

—He matat un home, Zarlan.

—Heu matat un monstre. Heu matat un rei que hagués sotmès aquest regne com ho ha fet amb altres amb anterioritat. I us hauria sotmès a vós també si no hagués estat per la fortalesa amb la que heu actuat.

El capità va fer una pausa, buscant les paraules correctes per abordar el que volia de dir.

—La meva mare un cop em va dir que res del que es diu abans d’un “tot i això” compta realment.

El capità va somriure.

—Tot i això... Ara ens hem de preparar per la guerra, Majestat. Heu matat el rei més poderós del món davant dels seus propis soldats. Encara em costa creure que us han deixat sortir sense prendre cap mena de represàlia.

—No hi haurà guerra.

—Majestat, entenc que penseu que les noces han significat la vostra coronació, però matar el vostre marit cinc minuts després...

—No hi haurà guerra, Zarlan. Tot això formava part del pla.

—El pla?

—El Tractat d’Europa. Tots els caps dels països l’han signat. Jo havia de casar-me amb Dakaris, ell moria i cada un dels països sota el jou de Nova Eslovàquia recuperen la seva independència, quedant sota la meva responsabilitat el poble eslovac. — Una llàgrima va recórrer la galta de la reina — Era conscient del que jo mateixa arriscava però... Mai vaig pensar en les conseqüències per a les persones del meu voltant. I Seth és mort per la meva culpa.

—Si el capità hagués pogut escollir una mort, hagués estat una al seu costat, Majestat. — Zarlan va fer una pausa, va sospirar i va dir — I ara què?

La reina va forçar un somriure entre les llàgrimes.

—Ara creem un nou món. Un món millor.