A Hongria hi havia un rei que es va casar amb la dona més bella del món. Per la seva bellesa, honestedat i bondat, la va estimar més que cap altra cosa. El rei i la muller només van tenir una filla, que era la criatura més bonica que havia existit mai. El rei l'estimava per damunt de tot.



Quan va morir la reina, es va fer un gran dol per tot el regne. Va passar molt de temps, i els barons i comtes van decidir parlar amb el rei perquè es tornés a casar, de manera que el regne no acabés en mans forasteres per falta d'un monarca. Aleshores van anar-lo a trobar i li van dir:

— Majestat... Vós sabeu millor que ningú perquè és imperatiu que escolliu una esposa. Nova Eslovàquia segueix expandint-se, i el poble necessita un monarca que inspiri resistència i fortalesa.



— Per a què? És inútil. – La veu del rei era abatuda. – No hi ha res més pel que lluitar. I, si provem de resistir-nos el rei eslovè ens trepitjarà com a una formiga... No puc fer-li això al meu poble. No puc arriscar la meva filla en una guerra perduda.



El comte Pearre, un dels amics més propers i antics a la corona, va tancar els ulls, provant de trobar paraules per dir allò que tant temia que el seu rei sabés.



— Quant a la seva filla, Majestat... – La simple frase va semblar despertar una mica el monarca, que va mirar els ulls del seu conseller per animar-lo a seguir parlant. – Ella té altres... idees per a la salut de la corona.



Abans que el rei pogués respondre, les portes de la sala es van obrir d'una revolada. El corrent d'aire que va entrar va fer que els cabells rossos i el vestit blau cel de la jove que entrava ondegessin amb l'elegància innata d'una princesa.



Amb pas ferm, escoltada pel capità de la guàrdia, va caminar fins a un dels seients de la taula del consell al costat del seu pare, i va mirar directament al comte.



— Què ha dit? – va preguntar-li. Pearre va fer cara de circumstàncies i va negar amb el cap. La princesa va somriure – Tal i com us vaig advertir… – Va dirigir la mirada als ulls de son pare, i va parlar-li amb tendresa i amor de filla – Pare, escolteu-me. No us heu de preocupar per res, ja ho he solucionat tot. No heu d’amoïnar-vos per més matrimonis ni res, ja està tot preparat.



— Altesa, crec que és el meu deure...



— El teu deure, Seth, és callar si no es demana la teva opinió directa. – va tallar-lo la princesa amb veu autoritària. – Ets el capità de la guàrdia, no un conseller.



El capità va fer un esforç per empassar la saliva que havia acumulat a la gola. Havia passat tota la seva vida al costat de la princesa, i sempre havien estat amics. Molt més que això en realitat, però... en morir la reina i en ascendir a capità, el jove sentia que s'havia creat un abisme entre ells. I la mirada gèlida que acabava de dedicar-li ho confirmava.



— Filla! – Va exclamar el rei.



Mai havia sentit la seva filla tractar a ningú així, i menys al jove Seth Roughton, al qual havien acollit a palau quan va negar-se a acceptar el seu lloc com a comte de l'Est feia tants anys. Aleshores encara era un infant, però amb idees clares, va exposar el seu cas als reis, que van accedir a educar-lo com a soldat de la cort... I va acabar creixent al costat de la princesa. La curta distància d'edats entre els dos havia estat sempre un avantatge per a ells, donant com a resultat una molt propera amistat i, segons el rei sospitava, alguna cosa més amb el pas dels anys.



– A què venen aquestes maneres?

La princesa va sacsejar el cap i va fixar la mirada altre cop en el seu pare, ignorant la seva pregunta.



— Com us estava dient, pare, he trobat una solució per afrontar la invasió del país... L'hem d'evitar de totes totes, perquè, com bé sabeu, res no podrem fer militarment contra les forces de Nova Eslovàquia. De tota manera… hi ha una solució parlamentària per aquesta situació.



El rei, massa cansat o potser massa il·lús, va arrufar les celles en un gest d'incomprensió. La princesa, per la seva banda va provar d'explicar-se de la manera menys pertorbadora possible.



— Després de pensar-ho molt... hem arribat a la conclusió que l'única manera d'assegurar el futur del país és mitjançant unes noces, sí... Però no les seves, pare. — Encara sense voler entendre el que la filla estava dient, el rei negava amb el cap. — Ja ho hem negociat... El rei de Nova Eslovàquia té vint-i-tres anys i jo en vaig fer divuit fa tres mesos. És l'aliança correcta. El moviment més intel·ligent.



El rei sentia com el món es movia al seu voltant. La seva filla... La seva filla no podia estar insinuant el que sens dubte estava suggerint!

— No! De cap de les maneres... Amb totes les enraonies que sesenten del bàrbar eslovac... No. No penso consentir ni beneir aquesta idea forassenyada de cap de les maneres!

Un cop més, la princesa mirà el comte Pearre i va negar amb el cap. En els ulls de tots els presents es podia veure la decepció i la indecisió que tenien respecte al que havien acordat de fer a continuació, però la princesa va fer el senyal i dos guàrdies van aparèixer del darrere de la sala.



— Majestat, si fóssiu tan amable de venir amb nosaltres...



Sense comprendre res, el rei va parpellejar.



— Perdó? Jo soc el rei d'Hongria, i aquí les ordres les dono jo.



— Oh, pare. Si ho haguéssiu fet quan era necessari... Ara res d'això ho seria. Tots els representants de palau han clavat el genoll per mi... No heu sigut capaç de recomposar-vos davant l'adversitat... I ara una altra, molt més perillosa, es presenta a la porta. No podem comptar amb un monarca feble. Ho sento, pare.



Els ulls heterocromàtics de la princesa van omplir-se de llàgrimes davant la veritat de les seves disculpes. Ella mai hauria fet una cosa així si ho hagués pogut evitar... Però coneixia massa bé el seu pare com per entendre que si ell es negava a una cosa res no el faria canviar d'opinió.



— Ara mateix el poble necessita un líder ferm i amb capacitat de fer canviar les coses... I, si vós no sou aquest líder... hauré de ser-ho jo.



Els guàrdies van escoltar el monarca a les seves habitacions, on va ser tancat i reclòs. Ningú no escoltava les protestes del sobirà, que encara trobava difícil d’acceptar el que estava passant. No sabia exactament quant de temps havia estat la seva filla parlant amb els consellers i el capità de la guàrdia. En el fons no el sorprenia que el capità clavés el genoll... Però sí que li semblava estrany que tota la resta de la guàrdia ho hagués acceptat a seques.



I és que la princesa havia assumit la càrrega del país tot just va veure que el seu pare no es recuperaria de la mort de la reina. Havia decidit donar-li un temps de marge de reacció, però tothom havia vist que les decisions queien en mans d’ella, cosaque va fer que la transició, encara que no fos oficial, sí que fos senzilla.





La princesa era al saló del tron en una audiència amb un jove camperol, quan va entrar un corb per la finestra i es va posar al seu braç. La jove, fins i tot abans de comprovar-ho, sabia que trobaria un rotllo de pergamí lligat a la pota de l'ocell. Va assentir amb el cap, i tots els presents van deixar-la sola.



Ella, armant-se de valor, va desfer el rotllo i va llegir:

"Estimada princesa,

Coneixes millor que ningú les condicions d'aquest pacte... I les conseqüències del seu incompliment. Saps també que no soc una persona pacient. És per això que em qüestiono el teu compromís amb el tracte. Després, fredament, penso que ets massa llesta per cometre un error d'aquestes característiques. Però les informacions que m'arriben no m'agraden. No sento resultats, Keyla. Per tant, he decidit convidar-te a la cort, per poder reunir-nos i aclarir terminis. No voldria que aquesta aliança es trenqués per un malentès. Això no obstant, has de recordar la meva desavinença amb la paciència i l'espera.



No sé perquè t'arrisques. I no em molestis, Keyla. No voldria lamentar tragèdies causades per una simple falta d'acatament de les condicions.



La invitació serà vàlida fins d'aquí a tres dies, princesa. No t’aconsello que et facis pregar.

Atentament,

Dakaris Faliq"

La princesa va tancar els ulls, va respirar profundament tres cops i els va tornar a obrir. Estava decidida. Tampoc tenia altra opció. Dakaris Faliq, rei de Nova Eslovàquia, havia deixat massa clar el que pensava. Si no s'hi presentava en tres dies... Sí, en sabia perfectament les conseqüències, i era precisament el que havia d'evitar. Va començar a donar instruccions per al viatge. El primer que va demanar va ser un colom, enviat directament al rei Eslovac amb l'acceptació a la invitació. Sabia que aquest era un gest que denotava por i submissió, però era crucial no avançar-se als esdeveniments. Tot tenia un moment, i el de la confrontació no havia arribat. Encara no.