La princesa i tot un seguit d'acompanyants i guàrdies van iniciar la marxa cap al país en expansió que era Nova Eslovàquia. La seva ment volava per les diferents sortides que podia tenir d'aquesta reunió, però només n’hi trobava una de realista: Accedir a les condicions que el rei Dakaris de la Sang oferís. L'alternativa era la massacre del seu poble... I era exactament el que havia d'evitar.



La caravana va arribar a Nova Eslovàquia dos dies després. Tot el seguici del rei els va rebre amb grans cerimònies, per acabar acompanyant a la princesa a la sala del consell, on el rei seia presidint una taula d'uns deu metres de llargada. La princesa es va asseure a l'altra punta. En el fons, parlaven de negocis.



—Estem sols?

—No em penso que la resta de consellers tinguin molt més a dir. Advoquen tant a favor com en contra teva, i no arribaven a cap decisió clara. Però al final el criteri bo és i serà el meu, per això, la urgència d'aquesta reunió. Et seré honest, Keyla: no saps com em molesta haver-te de seguir tractant de princesa.



—La transició no està sent tan fluïda com esperàvem. En realitat, a tots els efectes, soc la reina, però...



—No tens el títol.



—Encara.



—S'acaba el temps, Keyla. De fet, només et queden cinc dies.



No era cert. Segons el calendari pactat en un principi, encara comptava amb un altre cicle.



—El meu pare no ho vol.



—Et vaig dir el que havies de fer.



—I jo et vaig dir que no. Tornaré i el convenceré. Em coronarà. Però si... ho fes... perdria els recolzaments que necessi... tem.



—No sé per què tens tanta por. Un bon governant és despietat. Fa el que ha de fer per al seu poble.



—I és per això que estic aquí.



—I és per això que estàs aquí, cert. — El rei es va mossegar el llavi inferior amb una expressió que va fer desitjar a la princesa que distància entre ells fos encara més llarga. —Cinc dies, Keyla. A laa tarda del quart arribaré jo a Hongria. T'aconsello que surtis demà mateix cap al teu país i que compleixis amb els terminis. Els meus homes estan cansats després del succeït amb els disturbis del que era Àustria, però no trigaran ni quatres dies en esclafar-vos.



La princesa va sortir de la sala sorpresa. Era el primer cop que el rei li feia una amenaça tan directa, i això podia voler dir dues coses. I la jove hereva va dedicar-se a descobrir quina era.





La nit que van tornar, neguitós, el capità de la guàrdia va començar a passejar pel Palau i va acabar davant les cambres de la princesa. Allà dos soldats hi guardaven les portes. En veure el seu capità, van alçar-se encara més.



—Com està?

Un dels soldats, més o menys de l'edat del seu superior, va contestar amb veu ferma:

—Adormida, capità. Fa estona que no se sent cap moviment, i no hi surt massa llum de dins. — El capità va assentir i el jove, després de dubtar una mica, va aventurar-se — Potser vós també hauríeu d'anar a descansar. És tard i la princesa està bé.



No va haver acabat de dir la frase, quan un crit esgarrifós va ressonar des de l'interior de les cambres.



Els tres soldats van entrar amb celeritat, espasa en mà, llestos per a qualsevol perill... Però a les cambres només havia la princesa, incorporada al llit i amb una mà al pit, més pàl·lida que mai i coberta de suor.



El capità va fer un gest que els seus homes van comprendre de seguida, i van sortir de les habitacions tancant la porta al seu darrera.



Per la seva banda, el capità no sabia si havia d'apropar-se al llit o no. Després dels últims dies... ja no sabia en quin punt es trobava amb la princesa, ni com era de benvingut al seu costat.



Tanmateix, en l'instant que les llàgrimes van començar a córrer per les galtes de la princesa, el capità no va dubtar. Va salvar la distància entre els dos amb tres passos i va abraçar la seva amiga.



Ella es va aferrar al cos i a la sensació que la va envoltar. Com sempre que el capità estava a prop, la princesa se sentia segura.



Quan la respiració de la jove va començar a compassar-se, el capità va semblar adonar-se del que estava fent, perquè es va apartar. No ho va fer bruscament, però la princesa ho va sentir molt. Encara el necessitava.



Seth va sospirar.



—Altesa, jo... crec que hauríeu d'intentar descansar. Demà serà un dia molt llarg, igual que la resta de la setmana, i em penso que necessitarà totes les forces que pugui per...



—Et quedes? — La pregunta va sortir dels llavis de la princesa sense que ella les controlés del tot — Et quedes amb mi?

Va costar-li tota la seva força de voluntat, però el capità va empassar i va respondre:

—Altesa... no crec que sigui el més correcte.



No podia permetre fer-se més mal del que ja s'havia fet. Ella estava promesa i, en dos dies, estaria casada. No era just allargar unes esperances buides.



La princesa ho entenia. Aquella petició no havia estat justa per a cap dels dos. Després de tots els esforços que havia posat d’allunyar-se del capità, d’haver creat aquell abisme entre ells... ara no podia deixar-ho perdre tot.



Sense dir res més, el capità va sortir de les cambres tancant la porta rere ell i deixant la princesa mirant el sostre, encara amb ganes d’insistir i conscient que no seria capaç de tornar a tancar un ull per la resta de la nit.





Efectivament, la jove va veure sortir el sol des del seu llit, però no va voler sortir de les cambres fins a ben tocades les deu del matí. Mai havia estat una persona que s’amagués de les situacions complicades i ara més que mai havia de fer un esforç per complir amb tots els plans.



Un cop va sortir, la va sorprendre trobar-se a la porta els dos mateixos soltats que a la nit havien entrat a les seves habitacions. Haurien d’haver acabat el seu torn feia hores. La guàrdia havia d’estar descansada.



—Com és que seguiu aquí, Ser Zarlan?

Va veure com el soldat se sentia una mica cohibit per l’apel·lació directa de la princesa, però va contestar amb veu ferma.



—Bon dia, Altesa. Ahir a la nit el capità ens va rellevar del torn de nit. Es volia quedar ell vetllant el vostre son, i és el que va fer. — La princesa es va sentir una mica incòmoda. Sabia que el capità es preocuparia però... tant com quedar-se fora de l’habitació quan no havia volgut quedar-se dins... Indicava que potser no era tant una qüestió de voluntat, i la princesa no sabia com sentir-se davant d’això. El soldat va continuar — Hem arribat deu fer quinze minuts per al torn del matí. Estem descansats.



—Hi compto, Zarlan. Moltes gràcies. — Va fer una pausa — Em faries un favor si, quan el vegis, diguessis al capità que necessito parlar amb ell.



El soldat va assentir, i la conversa es va donar per acabada.



La princesa va passar tot el dia supervisant els preparatius per aquella tarda, ignorant el rumor de la seva ment. Un rumor que l’avisava que hi havia alguna cosa que no acabaria bé.

Al vespre encara no havien arribat les caravanes de Nova Eslovàquia, i la princesa començava a amoïnar-se. No sabia què esperar-se del rei Dakaris i la seva imprevisibilitat.



Quan van trucar a la porta de les seves cambres, va forçar un “endavant” i es va sorprendre de veure el Seth entrar.



—Volíeu veure’m, Altesa?

La princesa, amb tots els preparatius i planificacions havia oblidat completament el capità. Va sospirar i assentir.



—He de disculpar-me pel meu comportament d’ahir a la nit. Va ser una petició completament inapropiada i...



—Altesa...



—Si us plau, deixa’m acabar. — Va veure com el capità empassava — Estan sent uns dies... difícils, i crec que el cúmul de coses va provocar tant el malson com la meva actuació després. Et demano perdó.



—Altesa, necessito que m’escolteu.



El to de veu del jove va posar en alerta la princesa. El va mirar als ulls i el va tallar.



—No. Fins aquí aquest tema. Si us plau. Si de debò sents qualsevol de les coses que em vols dir... No les diguis. No ho facis més difícil.



La veu i els ulls de la princesa, malgrat el que deia, van acabar de convèncer al capità que feia el correcte provant de creuar el precipici creat entre ells.



—M’has de sentir, Keyla — Era el primer cop que la tractava com a igual, que li deia pel nom des de la creació d’aquell abisme—. No et pots casar amb aquest home. Només com a guàrdia reial, el meu deute és protegir-te i mantenir-te fora de perill... I Dakaris és el perill. I, molt més enllà d’això... — Va allargar una mà i va agafar la de la princesa — No pots fer-te això. No amb mi aquí, no...



El final de la frase va ser un soroll grotesc degut al tall de la gola, esquitxant sang a la jove, immobilitzada per la impressió.



Va veure el capità caure de genolls, amb els ulls oberts i sorpresos i encara provant de parlar, fins que va acabar de caure estès a terra de costat, mort.



—Bé, doncs ja no ets aquí. Problema resolt. — El rei de Nova Eslovàquia va aixecar els blaus ulls per mirar la princesa amb un somriure càlid i el ganivet ensangunat a la mà — I doncs, què, ens casem?