Plaça de Catalunya:

Em va amenaçar dient-me que mataria a la meva família si no aconseguia que la Tània deixés de ballar en el concurs. Jo no sabia com la Tània podia estar involucrada en tot això, però era l’única cosa que podia fer per a salvar-nos. Em van apropar a la boca, de nou, aquell tros de tela impregnat amb el líquid d’olor fastigosa que em va fer dormir. Vaig despertar-me sol al parc on m’havien raptat amb un mòbil nou a la butxaca on hi havia una imatge seguida d’un missatge. En ella sortia la meva mare recollint la meva germana del col·legi. Un dels senyors que hi havia en aquella sala els oferia un bonic ram de flors i una piruleta i el missatge deia: “Ja saps el que has de fer si no vols que els passi res”.

Quan em vaig adonar del que estava passant, vaig notar com una gota de suor freda em recorria la cara lentament; començant al front, regalimava per la galta i acabava caient a terra. Em vaig adonar que la meva esquena estava xopa de la mateixa suor, els genolls em tremolaven i tenia els peus tan freds que semblava que la sang no arribés fins a la punta dels dits. El cor ja m’anava molt de pressa, semblava que bombava la sang a tanta velocitat que circulava per cada artèria i vena del meu cos, però no era així. Encara estava marejat, tenia la boca seca i no em parava de tremolar el llavi inferior. Estava molt agitat, la meva respiració cada cop s’accelerava més, notava l’esgotament, la pesadesa dels músculs. No era capaç de pensar, no em podia moure, no sabia com reaccionar, no reconeixia ni el parc en el qual havia passat tantes tardes. Vaig passar allí hores. Quan es va fer fosc vaig començar a caminar sense rumb fix. Em pesaven les parpelles, sentia l’aire fred d’aquella estranya nit refredant cada centímetre de la meva pell. Sembla que vaig arribar instintivament a casa, tot i estar perdut en els meus pensaments. No recordo com vaig pujar les velles escales, com vaig arribar al llit ni quan em vaig quedar adormit.

Vaig passar tota la nit somiant, no vaig descansar prou bé. Un dels malsons que vaig tenir reiteradament aquella setmana i fins al dia d’abans de l’actuació estava relacionat amb el fosc passat del meu pare, que desconeixia. Al començament apareixíem amb els meus pares i la meva germana sopant alegrement a la taula del menjador. El meu pare s’aixecava i ens regalava un munt de joguines noves i unes noves esportives per a poder assajar amb els meus amics. De sobte, rebia una trucada, el silenci ofegava els nostres crits d’emoció i ell desapareixia. Marxava quasi al moment, amb la seva jaqueta negra i llarga. Deia nerviós a la mare que la feina arribava en qualsevol moment, que no es podia deixar de banda i sortia per la porta. Se n’anava al port a descarregar el vaixell que arribava des d'Itàlia replet de droga. La transportava cap a un magatzem amb el camió de la fàbrica en què treballava, però dues furgonetes blindades apareixien del no-res per la fosca carretera, baixaven un grup d’homes i l’apuntaven amb moltes pistoles. S’emportaven tota la droga. El meu pare sabia que allò significava la fi. Tornava preocupat i espantat a casa i ens feia un petó de bona nit. Sabia que si el mataven, almenys nosaltres tindríem un bonic record dels regals que ens feia aquelles nits comprats amb diners enverinats.



Passaven els dies i no vaig saber res més d’ells; la segona i tercera fase de la competició eren gairebé seguides. Només hi havia una setmana de diferència, és a dir, ja hauríem de tenir les dues coreografies assajades. Continuava passant les tardes al parc i els vespres amb la Tània. A poc a poc em va anar agafant confiança i vaig descobrir que el seu pare formava part d’un dels grups més importants d’investigadors de narcotraficants del cos de policia de Barcelona. Va ser aleshores quan vaig caure en la relació que hi havia entre el pare de la Tània i els narcotraficants, però no entenia per què era necessari fer que perdés la competició. La nit abans de la segona fase preteníem anar-nos-en a dormir aviat; tanmateix, un cop vam arribar a casa, ens vam quedar xerrant. Vam entrar al menjador perquè feia fred, no hi havia ningú. En un moment donat, després que passessin unes hores, em va dir que m’havia de confessar que estava enamorant-se de mi i, jo, en sentir-ho, rudement, em vaig apropar a la seva cara, vaig fregar els meus llavis amb els seus, la vaig mirar als ulls i ens vam fondre en un petó. Li vaig treure la samarreta i li vaig descordar el sostenidor. Ella me la va treure a mi i les nostres pells, eriçades, van entrar en contacte.



L’única cosa que recordo amb claredat és quan em va dir amb veu entretallada i gairebé xiuxiuejant que m’estimava. Jo li vaig dir ràpidament que també l’estimava a ella, però realment no m’interessaven els seus sentiments, sinó poder complir la meva fantasia sexual, prendre la virginitat a una noia tímida i innocent. Ella es va quedar adormida de seguida, abraçant-me sobre aquell vell i brut sofà. Jo no podia parar de pensar en com aconseguiria que l’endemà perdés la competició. No em podia concentrar. M’havia agradat massa això que s’enamorés de mi i que se m’entregués sencera. Era divertit jugar amb els seus sentiments, explorar per primer cop aquell terreny que ningú abans havia aconseguit trepitjar.



Entre diverses idees de sabotatge, després que em baixés a poc a poc l’adrenalina, em vaig quedar profundament adormit em vaig sentir molt orgullós d’haver-ho aconseguit.



L'endemà ens vam aixecar i vam anar cap a la Plaça de Catalunya, on tindria lloc la segona i la tercera fase del concurs. Quan vam arribar, ens vam separar, i cadascú va anar a buscar el seu grup per a escalfar. Quan per fi els vaig trobar després de fer un parell de voltes els vaig explicar el que havia succeït la nit anterior i tots em van felicitar.



Aquest cop ens tocava a nosaltres primer. Quan estàvem a punt de sortir vaig veure dos vigilants mirant-me fixament. Els vaig reconèixer a l'instant; eren els homes que estaven parlant al fons quan m’apuntaven amb la pistola al cap. No sé com els vaig reconèixer, ja que en aquell moment només podia pensar en l’arma que tenia davant, però vaig saber que eren ells.



Allí ho vaig comprendre tot, el concurs era tan sols una coberta per falsificar els bitllets il·legals que guanyaven amb el tràfic de drogues. Si la Tània guanyava el concurs i rebia els diners del premi, el seu pare podria sospitar i posar-los a la presó.



Ens tocava sortir a ballar. La Tània em va venir a fer un ràpid petó de bona sort i vam sortir a l’escenari. Mentre actuàvem, em vaig evadir de tots els meus pensaments. Va ser l’únic moment, des que vaig conèixer aquell cap de la màfia italiana, que vaig poder relaxar-me i deixar la ment en blanc.



El ball modern ens va sortir genial i el públic ens va aclamar sorollosament, sobretot les nostres fans. En aquell moment ho vaig veure clar, sabia com podia fer que la Tània perdés la competició.



Vam baixar de l’escenari i ella em va rebre amb una forta i efusiva abraçada. De seguida vaig aconseguir escapolir-me dels seus braços i, vigilant que no em veiés ningú, em vaig dirigir a la seva bossa, en vaig treure les sabates i les vaig llençar a les escombraries. Per la meva sorpresa, però, va sortir a ballar com si no hagués passat res.



Quan va baixar de l’escenari, després d’aquella impressionant actuació, la vaig felicitar i ella em va explicar que ho havia fet fatal perquè no tenia les seves sabates, i que una de les seves amigues en portava, per sort, unes de recanvi.

Quan vaig arribar a casa no podia parar de pensar en el que anava a passar. Vaig decidir entrar a la dutxa per relaxar els músculs amb una mica d’aigua calenta que rajava de la carxofa. Llavors vaig sentir que em trucaven. Vaig contestar amb molta por i, alhora, amb molta seguretat al número desconegut. Em van dir que m’esperaven a baix en una furgoneta negra. Sense pensar en el que podia passar, em vaig vestir ràpidament, vaig baixar les escales corrents, vaig sortir al carrer i vaig pujar-hi. Em van tapar el cap i em vaig adonar que hauria d’haver marxat corrent per la porta del darrere. Si abans ja estava a punt d’entrar a la boca del llop, jo solet m’havia acabat entaforar a dintre. En aquell moment vaig sentir pànic, i vaig tenir un sentiment de terror molt fort, perquè vaig pensar que la meva vida podia acabar en aquell mateix instant. I el que més ràbia em feia era que no podria aconseguir realitzar els meus somnis. Sabia que aquell moment que havia viscut amb la Tània, que aquella adrenalina que vaig sentir en robar-li allò tan íntim, tan preuat, tan seu, no els tornaria a experimentar mai més. No podria jugar amb més noies infantils amb ganes de menjar-se la vida.



De sobte em van fer sortir de la furgoneta i em van treure allò del cap. Aquest cop van aparcar als afores de Barcelona, al mig de la fosca i en una carretera deserta. Em van dir que no havia complert l’encàrrec. Em van apuntar al front, vaig tancar els ulls i vaig sentir l’estrèpit de la bala sortint de la pistola.