F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Asfixia (Judit i Aintzane)
INS Canigó (Almacelles)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  Palau Güell

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d’un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya’t. Deixa’t anar mentre segueixis sencer.

Salva’t.

Segur que hi ha una alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta’t a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s’explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.

Si fos tu, lector, deixaria aquest llibre a l’estanteria que tens a l’habitació amb la resta de novel·les plenes de pols. Fes-te psiquiatre. No pensis que llegint això la teva vida deixarà de ser un fracàs.

No facis el que vaig fer jo.

Si agafes un paper, el doblegues, el tires a terra, el trepitges, el tornes a agafar, l’arrugues, el tornes a obrir i li demanes perdó, torna a ser el mateix? No. Amb les persones, és similar. I saps què és el pitjor? Que tu, després, quan t'adonis del que has fet, et sentiràs malament.

Ho saps.

Tu i jo no som iguals, jo mai em penediré del que vaig fer. Per què sóc així? Vaig néixer així, em va tocar néixer amb aquesta família. No es pot escollir aquest tipus de coses. A tu segur que no t’ha tocat viure com jo.

Millor ves a dormir. Si segueixes llegint m’odiaràs per sempre.

Què? T’apeteix saber la meva història? No te l'explicaré. Si més no, encara és massa aviat. Creu-me, no la vulguis saber. Com a persona “normal” estic segur que t’ofendràs. Segur que ets com la resta.

Parlaré de drogues, de sexe, de violència, d’addicció, de manipulació, de diners, de la mort... I d’amor, és clar, d’amor. Tots els temes que us poden causar un sentiment de controvèrsia, de pudor i, fins i tot, de por.

Ets masoquista, segueixes llegint. Vols sentir-te ofès.

Saps què és l’amor? Crec que mai he arribat a comprendre el significat d’aquest mot tan abstracte. L’AMOR, en majúscules. Li doneu massa importància, vosaltres.

Podríem dir que tot es va desencadenar a causa d’aquest sentiment. Sí, l’AMOR. No estaria escrivint això si no fos per aquest sentiment tan repugnant, fastigós i desagradable.

Jo al principi l’estimava o, almenys, això creia. Però nosaltres dos teníem diferents percepcions del que era estar enamorat.

Vivia en un barri pobre, tenebrós i sobretot perillós a causa de la quantitat de delinqüents que controlaven i manipulaven tot el que entrava i sortia del Raval. Cada vespre sortien a la premsa diferents notícies d’assassinats i segrestos que es donaven a causa de la desobediència dels ciutadans envers els narcotraficants més poderosos d’aquella zona de Barcelona.

Aquella noia tan introvertida i, fins i tot, estranya que vivia al costat de casa meva, sempre passava per davant del parc on la meva colla d’amics i jo practicàvem diferents passos de balls. Assajàvem gairebé cada tarda per tal de crear una coreografia que estigués a l'altura dels participants del concurs que se celebrava cada any. La primera ronda era a la terrassa del Palau Güell. Aquest era l'oportunitat que tenien els joves de poder aconseguir els seus somnis. Per a nosaltres, a més a més, era l’única manera existent de poder escapar d’aquell barri. Havíem d’inventar tres coreografies abans d’arribar a la gran final; la primera ronda era de ball contemporani, la segona de ball modern, la penúltima ronda era de ball urbà i la final era d’estil lliure. I, a més a més, aquest any la gran final es transmetria en directe en un canal internacional i es gravaria a Berlín. Això significava que encara més gent ens reconeixeria si guanyéssim i, així, seríem més famosos.

Passàvem hores i hores creant, però no se’ns acabava d'ocorre la combinació perfecta. Totes les noies que passaven pel parc es quedaven mirant-nos i ens aclamaven constantment, però ella no. Seguíem ballant i cada cop érem més coneguts al barri, va arribar un punt que aquestes noies quedaven diàriament cada tarda al parc per veure'ns i animar-nos. Tot i tenir tot el suport de les nostres famílies i del nostre grup de fans, seguíem sense aconseguir inventar una dansa sorprenent.

Un dia, quan vaig arribar a casa, desesperat perquè no se’ns acudia res que fos realment impressionant i pensant que quedava menys d’un mes per a la competició, vaig decidir sortir al balcó per a respirar aire pur. Estava contemplant els carrers de Barcelona i intentant desconnectar quan em vaig adonar que la Tània, la meva veïna, es trobava practicant un ball a la terrassa de casa seva. Ballava tan bé! La seva coreografia era increïble, tots els passos seguien el ritme de la música i estaven perfectament coordinats, no eren repetitius i explicaven una història plena de sentiments i emocions que van fer que se'm posés la pell de gallina. Em vaig començar a fixar-m’hi més. Ella sortia a ballar cada vespre i jo em quedava mirant-la sempre quan tornava dels assajos. Després d'una setmana, quan encara no teníem cap idea de com muntar el ball, vaig decidir apropar-me a ella i demanar-li ajuda. Ella es va posar molt nerviosa i s’hi va negar immediatament; suposo que va ser perquè li feia vergonya i perquè ja tenia un grup amb el qual també participaria en el concurs, i no l'anava a trair per ajudar una colla de nois que mai abans li havien fet cas.

Tot i que m'havia dit que no, a mi aquella noia m'havia despertat un interès singular. Per aquest motiu, jo la saludava cada cop que passava pel parc i, fins i tot, li deia alguna cosa. Els meus amics es reien de mi per parlar amb ella, però a mi no m'importava, ells no havien vist en ella el mateix que jo. La Tània era especial, diferent.

Passava el temps i, a poc a poc, ella se sentia més còmoda parlant amb mi. Em va anar agafant confiança i, tot i que no em va ajudar amb la coreografia, vam anar quedant alguns vespres i vam començar a ballar junts. Quan quedaven un parell de setmanes per al concurs, la vaig convidar a venir al parc i li vaig presentar els meus amics. Ella no ho volia al principi, però jo la vaig convèncer i, al final, va accedir. Va veure el ball que volíem utilitzar per a la part contemporània i ens va ajudar a arreglar alguns passos perquè quedés millor, tot i que érem la seva competència. El ball va quedar enllestit per a la competició i els meus amics van començar a veure-la d'una altra manera. Ella es passava les tardes assajant amb el seu grup, més tard venia una estona amb nosaltres i, finalment, al vespre, inventàvem balls els dos sols.

Va arribar el dia del concurs. Estava molt nerviós, però tot va sortir bé, o això pensava en aquell moment. Hi havia diferents grups participant i l’horari establia que el primer grup començaria aviat, al matí, mentre que l’últim acabaria al vespre. Tots assistíem com espectadors a cada actuació per a poder veure la resta. Nosaltres actuàvem a les 11 del matí i a les 10.30. Quan vam començar a escalfar, vaig veure que hi havia molta gent amb micròfons portàtils i auriculars i moltes càmeres per tot arreu. No semblaven segurates, però anaven armats. Em va sorprendre, perquè normalment les persones que portaven micros així eren els narcotraficants. Però vaig continuar escalfant com si res. La nostra actuació va ser perfecta, ningú es va equivocar, tots els passos van sortir com en els assajos i l’actuació en general va fer goig. Més tard, van actuar la Tània i el seu grup. Es notava que elles ho feien molt millor que nosaltres. Vam seguir mirant els balls que quedaven i, al vespre, van sortir les llistes que anunciaven els grups que passaven a la segona ronda. Nosaltres érem un d’aquests! El grup de la Tània també havia passat.

Vaig arribar a casa molt content, el meu objectiu estava cada cop més a prop. Ara ens havíem de centrar a fer una segona fase, igual o millor que la primera. L’endemà anàvem a començar els assajos quan vaig rebre una trucada d’un número desconegut. No el vaig agafar perquè no sabia qui em trucava i vaig anar a assajar al parc com la resta de dies. Abans d’arribar, però, de sobte, vaig notar com m’agafaven per l’esquena i em tapaven la boca amb alguna cosa. El següent que recordo és estar lligat a una cadira amb la punta d’una pistola apuntant-me al front. Hi veia borrós, estava marejat, però vaig veure unes parets velles i brutes. Algunes estaven cobertes amb un paper groguenc desgastat i, en altres, s’entreveien taques d’humitat que desprenien una forta olor nauseabunda que encara em marejava més. Davant meu, hi havia l’home que m’apuntava i dos homes parlant al fons de la sala. No hi havia cap finestra, tan sols una petita bombeta de llum tènue i groga que donava un aspecte vell i descuidat a l’estrança. A més, hi havia una obertura al terra de fusta que semblava tenir una escala, també de fusta, enganxada, per on va pujar un quart home. De fons, se sentien moltes veus, però no vaig poder arribar a entendre el que deien. El quart home, semblava ser el que manava a la resta perquè, en arribar, tots es van posar nerviosos, en situació d’alerta. A més a més, quan va començar a parlar tots li van fer cas de seguida. No paraven d’assentir amb el cap a tot el que ell deia. Es va dirigir cap a mi amb aires de superioritat i vaig tenir por. Quan el tenia a menys d’un metre de distància es va quedar quiet, em va mirar als ulls i em va dir que jo potser no sabia qui era ell, però ell em coneixia molt bé, a mi. Em va explicar que el meu pare tenia deutes amb ell i que jo ara li devia un favor: havia de pagar els errors que ell havia comés.
 
Judit i Aintzane | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]