M’acabo d’acordar que demà no en tinc un, sinó dos exàmens. Un d'aquests és de teologia i encara no m’he començat la bíblia, de moment funciona de petjapapers. Així que bé, hauré de barrejar un Red Bull amb antidepressius i el meu do per fer les coses a última hora. Jo crec que em dona temps d'acabar la història abans d’estudiar i anar a l’institut.

Bé, per on anava? Ah sí, el Caganer.

Així va començar la seva vida de nómada que anava de pessebre en pessebre i va iniciar un camí des de França sense un rumb fix. A causa de la mala condició del menjar que ingeria, el que es trobava mort (regal de Déu), va tenir un malestar estomacal que va fer que no pogués parar de cagar. Pels pobles que passava començava a fer-se notar. Tothom coneixia la història de l’home que no parava de cagar. Cada cop tenia més sentit el que ell feia.

Un dia, un home se li va apropar i li va dir: “va ser com si una veu sonés al meu cap, em vaig dir a mi mateix: aquest home sap el que es fa. És algú que entén bé la vida, que coneix la resposta.” Aleshores el va començar a seguir i a cagar amb ell. Després d’això va tenir més i més companyia, fins al punt de sentir-se com Forrest Gump.

Algú va dir que això donava esperança a la gent. Uns deien que volia la pau mundial, uns altres que portava el missatge de Déu i altres que pretenia que Déu convertís l’aigua en cervesa. Jo, personalment, crec que és més humil i sincera l’última opció i la que voldria que fos veritat. Si tots beguéssim birra hi hauria pau mundial i no tindríem gana, només set. ¡Set de més birra!

Per allí on passava, la gent li donava kiwis i llenties per què cagués millor. Això l’ajudava a mantenir-se en el seu ideal de pes, cent vint quilos. Els que l’acompanyaven, com que no eren famosos, no tenien ni pa, per el qual s’anaven morint per inanició.

Poc a poc va anar avançant per la costa cantàbrica fins arribar finalment a Santiago de Compostela. Aquell camí que va recórrer se’l va nombrar com el “Camí de la merda del Sant”. Un nom que va anar evolucionant a mesura que es nombrava popularment; “El camí del Sant”, “El camí del Santet”, “El camí de Santi”... fins arribar al nom que ara s’utilitza que és “El camí de Santiago”.

Es va fer un seguiment de totes les merdes que va fer durant el camí i van ser un total d’unes 1800 cagades, ja que cagava cada cinc cents metres aproximadament. A més a més a cada una d’aquestes cagades es va posar una senyal amb un Sol que ara són les senyals del camí (fites o “mojons”).

Al arribar a la ciutat de Santiago, que per aquell temps no era encara una ciutat, va mirar el paisatge i va dir: “per què cago?” i es va donar mitja volta. Els seus acompanyants, els pocs que quedaven, es van quedar bocabadats, allí plantats per una semi-divinitat. Com no sabien què fer, van decidir construir una catedral en el seu nom, l’anomenada Catedral de Santiago. Per aquest monument el caganer va ser conegut com Santi.

De veritat no estàs cansat ja? No et sembla tot un absurd? Has d’estar molt avorrit perquè t’interessi la vida d’un cagat de res. Millor posat a veure la pel·lícula La vida de Brian de Terry Jones…..

Va tornar cap a casa, França, com fan tots els universitaris que no passen el primer any. Cosa que ningú entén. Qui voldria anar a França? Pel camí va seguir les seves cagades com pretenien fer Hansel i Gretel amb el pa. Amb tant mala sort que, en algun moment, va confondre les seves cagades amb cagades de vaca, desviant-se així cap a Catalunya.

Un cop allí es va fer sedentari ja que es trobava una mica perdut. Això va fer que cagués sempre al mateix lloc. Les merdes es van anar apilant unes a sobre de les altres, el que va donar la idea dels castellets.

Au, ves-te’n a dormir, ja continuaràs llegint demà si encara tens ganes. El meu efecte de Red Bull comença a baixar i amb els antidepressius això sembla una muntanya russa. Tot i això, continuem amb la lliçó de religió que demà tinc examen i si no m’ho sé m’ho invento, com faig aquí.