20 dies abans del dia 1 (26 d’octubre del 1951)

El Queralt Molina estava assegut a la taula de la seva cuina, investigant com podria arribar a descobrir quina era la identitat del seu cap a la fàbrica quan, de sobte, van tocar el timbre. Es va aixecar i va anar a veure qui era.



- Patro! Què hi fas aquí? Què et passa?



La Patricia tenia la cara vermella i els ulls inflats de tant plorar, i no va poder evitar sanglotar quan el Queralt va obrir-li la porta.



- El David està a l’hospital. Molt greu. Algú el va atropellar al sortir del bar. – Va dir entretalladament.



- Què dius, Patricia? Passa, vinga, i m’ho expliques tot.



Van entrar tots dos al menjador del Queralt, un petit quarto brut i fosc, amb papers arrugats tirats al terra i plats sense escurar.



- El David es va quedar al bany del bar després de que tots els altres ens anéssim. Al sortir, un cotxe el va atropellar i el va deixar tirat a dos carrers del bar. No sabem si despertarà. Necessito saber qui va fer això. El meu germà... – Va dir la Patricia tot de cop mentre les llàgrimes corrien per les seves galtes i es va asseure al sofà.



El Queralt no sabia què dir. Desitjava de tot cor que el David es recuperés. Quan va veure a la Patro, destrossada, no ho va poder evitar i la va abraçar. Ella va continuar plorant a la seva espatlla, plorant perquè el seu germà era l’única persona a la qui estimava de debò al món, l’únic que la comprenia i que l’estimava realment.



En aquell moment es va adonar del que havia fet. Ella havia assassinat a la dona del Queralt. Va poder sentir de debò pel que ell havia passat, amb la certesa de que la Dúnia era morta i el David encara podia viure. Es va sentir com la persona més horrorosa del món.



19 dies abans del dia 1 (27 d’octubre del 1951)

La Patricia va anar a veure al seu germà a l’hospital, qui seguia inconscient. Quan va arribar a l’habitació del seu germà, va fer el cor fort i va entrar. Es va asseure a la cadira que estava al costat del llit i va agafar la mà del seu germà. Sabia que segurament no la sentiria, però parlar-li la reconfortava...



- David... Què va passar? Qui et va fer això?- Va dir la Patricia ennuegada. De sobte va notar que la mà que tenia agafada li apretava la seva.



18 dies abans del dia 1 (28 d’octubre del 1951)

- Molina... Vine aquí un moment!- Va xiuxiuejar la Geneviève a la barra del bar Tres Cantons.



- Què vols, Geneviève? Et vaig dir que no volia saber res més de tu ni de la organització. No et tornaré a passar informació, els teus trucs seductors no tornaran a funcionar després de l’accident del David.



- D’això et venia a parlar.



- Doncs no en vull parlar. No sabem si El Ros viurà, i a més de soci i company, era el meu amic. No puc parlar amb qui el va intentar matar. Surt del bar i no em tornis a dirigir la paraula. Desapareix.



- Molina... Màxim! No vaig ser jo qui va atropellar al David. T’ho juro. És cert que al principi la meva feina era seduir-te per treure’t informació, però saps perfectament que això s’ha convertit en alguna cosa més que jugar. Jo t’estimo, Màxim, i no vull que et passi res a tu. – Va dir la morena d’ulls verds sincerament. – Podem parlar, per favor?



El Màxim, neguitós, va demanar a un company que el cobrís uns minuts i va sortir del bar amb la seva companya francesa.



- Parlem, au. Què em vols explicar?

- El cotxe que va atropellar al David era el meu, sí. Però jo no vaig ser qui conduïa. Quan vam sortir del bar, vaig caminar fins al cotxe, però no el vaig trobar enlloc. Llavors vaig veure que el Josep m’estava esperant recolzat a un arbre. Em va dir que m’havia agafat el cotxe perquè havia anat a fer un encàrrec, però que al tornar-lo l’havia aparcat a un altre carrer i que, de pas, em venia a cercar.



- No et va semblar estrany? El teu marit et controla massa, Geneviève.- Va contestar el Màxim amb rostre preocupat. Ell, encara que li costés dir-ho, també estava enamorat d’aquella francesa. Els dos s’havien casat amb les persones equivocades, però si no ho haguessin fet, no s’haguessin conegut mai.



- Màxim, et venia a parlar d’això. El Josep a l’inici de la nostra relació no s’havia comportat mai de manera controladora o possessiva. Des de fa un any, quan ens vam ficar en aquest embolic, ha tingut comportaments agressius amb mi. Li he deixat passar, perquè sempre he pensat que eren moments puntuals, però estic segura de que és ell qui ha atropellat al David. – Xiuxiuejà la noia. - Tu i jo vàrem pactar que parlaríem amb el David al dia següent, després de que esmicolés aquell got de vidre. Quan vam sortir del bar, és cert que estava una mica alterada, però mai hagués pensat en fer mal al David, molt menys intentar matar-lo. M’has de creure, siusplau.- Va explicar la Geneviève amb un fil de veu i la mirada clavada als ulls del seu estimat.



- Geneviève, preciosa, em sap molt de greu. No volia pensar que havies estat tu qui havia atropellat al David, però quan vaig veure el teu clauer a l’acera on estava el cos, em vaig espantar molt. Conviure amb una persona com el Josep és perillós. – Va contestar el Màxim Molina amb una expressió completament seria. – Podries amagar-te al Bar. Què et sembla?

- No ho sé, Màxim. Això és molt arriscat.



- Geneviève, fem una cosa. D’aquí tres nits, la Nit de Tots Sants, quedem al bar, d’acord? Porta el necessari: documentació, roba d’hivern i si trobes alguna arma, millor.



- D’acord, Màxim. De totes maneres, intentaré esbrinar què amaga el Josep. He de descobrir amb qui m’he casat.



- Geneviève, tu coneixes més que ningú aquella casa, però fes el favor d’anar alerta i de vigilar cada pas que donis. No me’n fio del Capdevila, i molt menys si sé que ha estat tractant-te malament. No puc suportar imaginar-me pel que has passat. Fa dos anys ens vam conèixer i no t’he oblidat mai. Des de el dia que vas tornar he pogut reviure cada instant que vam passar junts, i m’he adonat de que és amb tu amb qui vull passar la resta dels meus dies.



- Dia 31 t’espero al bar. Abans és perillós que ens vegem, el Josep sospita que l’estic enganyant i el pla ha de sortir a la perfecció. Je t’aime, Màxim, no ho oblidis. – Va contestar la Geneviève mentre li queia una llàgrima per la galta.





15 dies abans del dia 1 (la nit del 31 d’octubre de 1951)

El Queralt estava assegut amb els plànols de la fàbrica davant, investigant les entrades i sortides de l’edifici quan la Patricia va entrar a la seva habitació. Duia a casa del Queralt un parell de dies, ja que no suportava veure les fotografies d’ella i el David a la seva casa de Vic.



- Queralt, he de parlar amb tu sobre una cosa que t’incumbeix.



- És de la feina? – Va demanar el Queralt encuriosit.



- No. Bé, sí. No del tot. – Va respondre la Patro.



- Doncs vine i seu devora jo!



La Patricia es va dirigir al llit on estava assegut el Queralt. En dos dies l’havia arribat a considerar un amic, però sabia que aquesta relació estava a punt d’arribar a la seva fi.



- Vaig manar que matessin a la Dúnia per poder oferir-te aquest treball i que no et poguessis negar a dur-lo a terme. Et vaig estar observant. Ets intel·ligent, audaç i perspicaç, però amb la teva dona no t’haguessis arriscat a fer aquesta feina. Així que vaig manar que la matessin i així, si et veies sol al món, no t’importaria treballar amb nosaltres. No et coneixia i no pensava que em pogués afectar tot això. Quan el David va tenir l’accident vaig saber pel que t’havia fet passar. Em vaig fer una idea sobre el que és saber que la persona a la que més estimes al món et deixa sol, i me’n penedeixo completament del que vaig fer. Ho sento moltíssim, de debò. I no em perdonaràs, però espero que sepis que...



- Surt de casa meva ara mateix. – Va dir el Queralt amb una veu tan aterridora que la rossa es va espantar.



La Patricia va aixecar-se del llit, va dirigir una última mirada al Queralt, que tenia els ulls tancats i s’agafava fort a la fusta del llit, i es va dirigir cap a la porta del carrer.



La mateixa nit, a casa dels Capdevila...

La Geneviève estava cercant desesperadament al despatx del seu marit alguna prova que l’incriminés d’alguna cosa. Estava tot ben ordenat i aclarit, ben net i sense pols. No li havia comentat res al Màxim, però sospitava que era ell el cap anònim de la fàbrica. Quan un parell de setmanes abans el Josep li havia dit que s’anaven cap a Barcelona de nou, no li va explicar el per què. Sabia que el Màxim era el seu talp, però no que era l’amant de la seva dona. Es suposava que l’havien contractat a ell, ja que el Josep no creia que el grup de revolucionaris format pel David, la Patricia, el Màxim i el Queralt fos capaç d’investigar la identitat del cap misteriós. Potser quan ho descobrien ja era massa tard. Per això el Josep havia creat un altre equip, amb contactes de França i Alemanya, més qualificats pel treball. La Geneviève tenia com a tasca seduir al Màxim i treure-li la major quantitat d’informació possible.



Quan va obrir un dels calaixos amagats de l’escriptori i va trobar papers de la fàbrica, on figurava com a propietari de l’edifici el Josep Capdevila Salort, va saber que el seu marit era qui planejava fer una sèrie d’atemptats per tota Espanya. La Geneviève no anava a permetre, encara que Espanya no fos el seu país d’origen, que gent innocent morís.



La mateixa nit, al Bar Tres Cantons...

El Màxim estava esperant, assegut a una taula del fons, a que arribés la seva estimada. Quan es va obrir la porta, va aixecar els ulls esperançat, però sorprenentment, no era ella qui entrava, sinó el seu marit, el Josep. El Màxim es va aixecar de la cadira ràpidament, i es va dirigir a la barra. El Josep es va apropar a ell amb un somriure d’orella a orella, però amb els ulls gèlids.



- Màxim Molina! El germanet del Queralt... T’he de comunicar una cosa sobre el teu germà, sortim a fora un moment?

Els dos homes varen sortir al carreró al qual s’accedia a través de la cuina.



- Sí, Capdevila? – Va dir el Màxim, sabent que aquell home era el que havia fet mal a la Geneviève.



- Et vaig donar un treball al meu equip, et vaig pagar un sou i he ficat al teu germà. I tu m’ho pagues llevant-me a la meva dona? Les coses no funcionen així, noi. Això s’ha acabat per tu. No penso suportar a rates com tu que m’entorpeixin el camí. – Va xiuxiuejar el Josep al cambrer.



Seguidament, es va treure de la jaqueta l’arma que duia, i va disparar al Màxim fins que va caure a terra, cobert de sang.





1 dia abans del dia 1 (14 de novembre de 1951)

- Queralt! – Varen cridar dues noies ben diferents entre sí, una rossa d’ulls verds i una morena amb un marcat accent francès.



- Què hi feis vosaltres dues aquí? Marxeu immediatament. Vaig deixar ben clar que no volia saber res més de vosaltres. – Va contestar el Queralt, amb el rostre blanc i uns quilos menys.



- Queralt, necessitem la teva ajuda. – Va dir la Patro.



- No em tornis a dirigir la paraula. No penso ajudar-te a res. No sé què tens tu a veure, Geneviève, però pots anar-te’n amb en Josep i explicar-li que no pertanyo més a la vostra organització de merda.



- Amb el Josep no hi puc tornar. O no has vist el que m’ha fet?- La Geneviève es va alçar els braços i es va davallar la bufanda que duia al voltant del coll. Estava tota la pell d’un color entre el lila i el blau.



El Queralt va obrir la porta i les va deixar passar.



Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)



Li feien mal els peus.



Se li encartonaven les cames.



No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.



I començava a estar mort.



Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.



—Maleït sigui, Fortuny...



Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».





La Geneviève li havia explicat qui era realment el Josep Capdevila i què planejava. La Patro, a més a més, havia trobat una carta del David on li explicava que havia descobert que el Josep era el cap de la fàbrica, que estava planejant els atemptats des de feia dos anys i que finalment, volia matar a tot l’equip. Va aconseguir llevar-li la vida al Màxim, però el David s’estava recuperant a l’hospital. Cada dia estava una mica millor que l’anterior. Per això necessitaven al Queralt, li havien ofert una suma de diners per poder mantener-se, ja que estava comencçant a viure com un vagabund. A més a més, quan va saber que el seu amic de tota la vida, el Josep, amb qui havia compartit tants moments bons al llarg de la seva vida, havia assassinat al seu germà, es va enfurismar de tal manera que volia fer el que fos per acabar ab la vida d’aquell desgraciat. Estava fart de tants morts, tan sols volia viure tranquil.





La Patro li havia dit que havia dit que havia d’anar caminant de casa seva fins a un descampat a uns 30 quilòmetres, on el Josep tenia tot el material i els plànols dels atemptats. Si el Queralt aconseguia cremar aquella petita caseta, tot el malson hauria acabat.





Ho estava fent pel David, que sabia que es recuperaría amb èxit.



Ho feia per la Patro, o per la Patricia millor, a qui, encara que mai perdonaria, no li desitjava cap mal.



Ho feia per la Geneviève, que tant havia patit al costat del seu marit, amb un amor com el del Màxim esperant a Barcelona.



Ho feia pel Màxim, el seu germà, tan bondadós i capaç… A qui mai tornaria a veure, però que estimava amb tot el seu cor.



I ho feia per la Dúnia, la seva estimada dona. Amb la seva mort havia començat tot el malson, tenia clar que prest es tornaria a reunir amb ella.





Va arribar al descampat quan era de nit. Estava mort de set, tenia les cames agarrotades i els músucls palpitant. El trajecte només el podia haver fet caminant, ja que els rodes del vehicle haguessin estat molt evidents, i el seu pla s’hagués arruinat. Així que quan va arribar a la caseta que li havia descrit la Geneviève, va obrir el bòtil que contenia el líquid inflamable i va encendre la caixeta sencera de mistos. En qüestió de minuts la casa estava cremant. I el Josep estava adormit dins.





El Queralt va observar l’escena i es va endinsar en les flames, esperant retrobar-se amb la seva dona.