24 dies abans del Dia 1 (22 d’octubre del 1951)

- Què vols dir? Quina mena de treball m’estàs oferint, Capdevila?

- El treball que t’ofereixo no se’l puc oferir a qualsevol, nano. Però crec que tu podries ser un bon candidat. Veuràs, fa un temps que estic ficat dins una mena d’organització a França, però que operen aquí, a Barcelona. Es tracta de revolucionaris –va dir Josep davallant el to de veu-. Ara jo sóc el cap a França. Estic dirigint una missió, i necessitem a algú que ens ajudi.



Queralt estava mut. No sabia què dir. Com era possible que tot allò estigués passant? El Josep va continuar:



- El cap de la teva fàbrica té una informació molt valuosa sobre certs plans que podrien afectar a tota la població, i no només de Barcelona, sinó de tota Espanya. Per això necessitem a algú que estigui d’infiltrat a la fàbrica on tu treballes i que investigui qui és el cap. No tenim cap pista i és completament anònim.



- Però què estàs dient, Capdevila? Des de quan estàs tu ficat dins tot aquest embolic?-Exclamà el seu company.



- Això no importa ara, Queralt. Acabo de revelar-te una cosa molt important, i necessito saber si estàs disposat a dur a terme aquest treball o no. –Insistí Josep amb les celles alçades i una expressió completament seriosa.



- Josep, m’estàs proposant que jo, en aquest estat, em fiqui dins un grup de revolucionaris per investigar qui és el cap de la fàbrica on treballo des de fa 10 anys? Que em prens el pèl?

- Es pot dir que faries de detectiu. No et recordes de quan érem unes criatures i ens encantava jugar a detectius? –Digué Josep intentant fer broma.



- Sí, Josep. Clar que me’n recordo. Però aquí hi ha una diferència, i és que no es tracta d’un joc. La vida de moltes persones, segons el que em dius, perilla. I jo no sé si sóc l’adequat per fer-ho. Si et preocupa que ho digui a algú, tranquil, no ho faré. Però el millor serà que cerquis a una altra persona.



El Josep Capdevila, pensatiu, digué:

- Escolta, si acceptes tindràs una sèrie de beneficis que et faran falta. Si aconsegueixes descobrir qui és el cap, la organització t’assegura una bona suma de diners que realment necessites. A més, et proporcionarem el material que et faci falta i un equip que et pugui ajudar. Veus a aquella rossa asseguda a la taula del cap de cantó? –Va senyalar Josep amb el cap.- És la Patro, la cap que dirigeix a Barcelona. Ella t’indicarà tot el que has de saber per poder realitzar la missió. Què en penses?

- Collons, Capdevila. Em dona la sensació de que estic mig obligat a fer-ho. Què passaria si em negués?





- Doncs que ens hauríem de desfer de tu. Neutralitzar-te. –Digué Josep amb to seriós, abans d’esclatar en una sonora riallada.- És clar que no, Queralt! Doncs no passaria res. Simplement et tindríem una mica controlat per estar segurs de que no dius res (són ordres de dalt).



- D’acord... M’ho puc pensar?- Va demanar dubtós el Queralt.



- Sí, però tens dos dies per decidir-ho. Aquí tens la meva direcció per fer-me arribar la teva resposta. –Va dir el Josep passant-li un tros de paper amb una direcció escrita a mà.



22 dies abans del dia 1 (24 d’octubre del 1951)

El Josep Capdevila estava assegut al despatx de la seva nova casa, situada a un barri proper al centre, revisant les factures i papers del treball quan, de sobte, va sentir que trucaven a la porta. Va somriure per dins, sabent que era el Queralt i que vindria a dir-li que sí. Va davallar les escales fins a la planta baixa i va obrir la porta de fusta vella.



- He vingut a dir-te que accepto el treball. –Va dir el Queralt amb expressió seriosa.



- Ho sabia. Pots passar.- Va respondre el Josep obrint la porta i amb un somriure d’orella a orella.



El mateix dia al bar Tres Cantons:

- Molina! Vine! –Exclamà la Patricia Rotger.



- Què hi fas aquí, Patro? Avui no ve El Ros amb tu?- Demanà el cambrer col·locant les copes a lloc.



- No, avui no. He de parlar amb tu sobre el teu germà.



- Què vols? Segueixo pensant que heu comès un error triant-lo a ell, però em sembla que el Capdevila ja li va dir tot ahir.



- Efectivament. És el que et venia a comentar. Hauràs d’explicar-li qui ets i per qui fas feina. Si sap que el seu germà forma part de la mateixa causa que ell va a defensar, es sentirà una mica més acompanyat i comprès.- Digué la Patricia.



- Ets conscient de que si li dic això, serà un altre xoc emocional per ell? Recorda que acaba de perdre a la seva dona i que li han ofert un treball de detectiu.



- Potser la mort de la seva dona i que tu li diguis per qui treballes siguin fets necessaris perquè s’entregui més a la feina.- Sospirà la Patricia mirant cap a un altre costat.



- Però què estàs dient, Patro?- Se la mirà el Màxim amb els ulls ben oberts.



- El que sents, Molina. O et pensaves de debò que la mort de la Dúnia era tan ridícula com que un lladre l’hagués matada per tres pomes o el que fos que duia a sobre?

- Collons, Patro. Vau assassinar la Dúnia?

21 dies abans del dia 1 (25 d’octubre del 1951)

- Veuràs, Queralt... Sospitem que hi ha un talp al grup. Confio en dir-te això ja que ets un membre recent i és impossible que sigui tu. No et dic que no confiïs en el teu equip, però ves viu. La informació extremadament important que trobis necessito queme la comuniquis directament a mi, entesos?- Digué el Josep Capdevila al seu soci, que l’escoltava atentament.



- D’acord, Capdevila. Quan contactaré amb els dos germans que em vas dir que formarien part del meu equip? I el tercer membre qui és? No m’has dit res d’ell. – Demanà el Queralt.



- Aquest capvespre tindràs totes les dades, nano. No em vull precipitar ara.



El mateix dia al capvespre, bar Tres Cantons:





Queralt va aconseguir veure a la jove rossa d’ulls verds de l’altre dia. Estava asseguda a la taula del cap de cantó, amb un got de vi a la mà i un tros de pastís a l’altra. Una combinació curiosa. Anava vestida amb uns calçons negres i una brusa blanca, molt formal. Estava acompanyada per un altre jove, ros i d’ulls verds com ella. Va donar per suposat que era el seu germà. Al seient de davant d’ells va aconseguir distingir a l’altre membre. I quan el va veure casi es va caure de cul. Era el seu germà, el Màxim.



El mateix dia al capvespre, a la taula del cap de cantó...

- Nois, ja ve! Calleu. David, tu i jo ens presentarem primer i després deixarem que el Màxim parli, d’acord? Tal i com havíem acordat.- Digué la Patricia neguitosa.



- Sí, germana. Tranquil·la.



El Queralt Molina es va apropar a corre cuita a la taula, sense llevar els ulls de sobre el seu germà, que tenia el cap cot.



- Màxim! Què coi hi fas tu, aquí?- Exclamà el nou membre de l’equip, enfurismat.



- Queralt, jo...



- Bones tardes, senyor Molina. Jo sóc la Patricia Rotger, tot i que em coneixen més per la Patro, i ell és el meu germà, el David Fortuny. Suposo que ja deu conèixer al Màxim.- Va dir la Patro presentant-se.



- Queralt, primer de tot dir-te que ho sento molt. No et vaig dir res perquè com ja deus saber, tot això és algo secret. A més de que, si t’ho hagués explicat, segurament tu i la Dúnia haguéssiu estat en perill. –Va dir llençant una mirada furtiva a la Patricia.- Però vull que sepis que tot això que fem és pel bé de tots i que és un treball molt dur. Si no et veus capacitat per...



- Màxim, ja he pres una decisió i per això estic assegut en aquesta taula amb vosaltres. Evidentment em sorprèn que tu siguis un membre de l’equip. Però ara aquí som per treballar. Després em convides a una copa i m’ho expliques tot amb calma. La conversa queda pendent per més tard.



Dues hores més tard...

- O sigui, el cap de la meva fàbrica és algú que es manté en l’anonimat des de fa anys i del qual no teniu cap pista? I aquest algú està planejant provocar una sèrie d’atemptats arreu d’Espanya? I voleu que jo descobreixi la seva identitat? Sou bojos.



- Queralt. Si el Capdevila i la Patro et van triar, va ser per alguna cosa. – Exclamà el David.



- Què? Tu sabies des de el principi que anava a ser jo?-Va dir el Queralt dirigint-se a la jove.- O sigui, que el Capdevila no m’ho va oferir in situ?

- No, és a dir, sí. El que vull dir és que sí que estava planejat demanar-t’ho a tu, però ho anava a fer jo. Ell va aparèixer de sorpresa a Barcelona l’altre dia i encara no sabem que hi fa aquí. De moment no ha estat possible programar una reunió amb ell per poder parlar. – Va dir la Patricia.





El mateix dia, a la nit, en el bar Tres Cantons:

- D’acord, nois. Si hem acabat la feina avui, podeu marxar i tanco el bar. – Va dir el Màxim començant a col·locar tot.



- Bé, adéu nois!- Exclamà la Patricia.



- Bona nit! Ja ens mantindrem en contacte- Digué marxant el Queralt.



El David havia anat un moment al bany. Va sentir com s’acomiadaven tots, però abans de sortir va sentir una veu femenina nova al bar.



- Molina... Ja he arribat. – El David va pensar que es referia al Queralt fins que va sentir la veu del Màxim.



- Collons, Geneviève. Per poc t’haguessin trobat tots. Acaben de partir.



- Bé, idò anem per feina. Potser ara ser el talp et costarà una mica, ja que el teu germà treballa amb tu, però t’asseguro que si no es porta malament, nosaltres amb ell tampoc.



El David es va adonar de que havia de fugir. Però, sense voler-ho, va tirar un got al terra i es va esmicolar.