Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)
Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».
30 dies abans del Dia 1 (15 d’octubre de 1951)
Queralt Molina estava assegut a un petit bar del poble, reconegut entre els veïns, bevent una copa de vi barat i acompanyat del soroll de la gent parlant a les taules del voltant, de gots picant la taula i de les cadires de fusta corcada arrossegant-se. Havia passat un mal dia a la fàbrica. Bé, cada dia era un mal dia a la fàbrica. El seu únic consol era que a l’acabar les tretze hores seguides de feina (pels seus companys era un privilegiat, i ell ho sabia), la seva dona Dúnia arribava a casa i podien parlar tranquil·lament sobre com els hi havia anat el jorn.
La Dúnia era el seu únic motiu per viure entre tot aquell caos de misèria, gana i pobresa. La Guerra Civil havia acabat, però darrere d’ella havia deixat conseqüències horribles per tota la població espanyola. A casa els comptes els duia la seva dona, que no gastava ni una sola pesseta en coses que no fossin estrictament necessàries, ja que amb prou feines arribaven a poder comprar una barra de pa a la setmana. En un principi hagués desitjat formar una gran família amb ella, però per desgràcia no podien tenir fills. Tot i així, amb la situació de pobresa en la que estaven, el millor era no tenir criatures que poguessin patir, se li hagués trencat el cor. El Queralt es va mirar el rellotge, eren les vuit, havia de marxar ja del bar. La Dúnia li havia dit que faria un torn extra a l’hospital i que acabaria més tard, per això s’havia entretingut una mica durant el camí. Per sort, el cambrer era el seu germà Màxim, qui li deixava anar de tant en tant a beure un gotet de vi sense haver de pagar res. Va agafar la seva jaqueta grisa esfilagarsada i es va acomiadar del Màxim, disposat a deixar preparat el sopar (una mica de patata bullida amb mongetes) per la seva dona i ell.
25 dies abans del Dia 1 (21 d’octubre de 1951)
Vic, al menjador dels Fortuny:
-Patricia! Et vaig dir que no sortissis al carrer, qualsevol dia d’aquests t’enxampen en una d’aquestes manifestacions i em quedo sense germana.
- David, quan deixis de ser un exagerat parlaré amb tu. – Va renegar la Patricia Rotger, concentrada en la tasca que estava realitzant abans de l’abrupta arribada del seu germà: intentar enfilar un fil a l’agulla per cosir la tela rompuda dels seus calcetins de dormir.
- Saps perfectament que a mi tampoc m’agrada aquesta situació i que, si pogués, sortiria al carrer com tu. El cas és que nosaltres dos ens hem de rebel·lar des de dins, i si algú sospita que la meva germana és una revolucionària de cap a peus, em posen a la presó i a tu ves a saber el que et fan. – Va dir David baixet i amb cara compungida mentre intentava cridar l’atenció de la seva germana amb la mirada.
- Estimat meu, pel que fa a mi, no et preocupis. Hem parlat d’això moltes vegades, i sempre arribem al mateix lloc. Si em passa res, serà perquè m’ha de passar, però hauré aportat el meu granet d’arena per evitar un desastre nacional. – Va contestar la Patricia amb un to més asserenat i carinyós, clavant els seus preciosos ulls als del seu germà, que eren idèntics als seus. – Els dos estem ficats en això, però no vol dir que ho puguem dur a terme de distintes maneres, oi?
La Patricia Rotger i el David Fortuny eren germans, de diferent pare sí, però germans al cap i a la fi. La seva mare s’havia casat dues vegades, ja que el pare de la Patricia havia desaparegut durant la Guerra Civil i ella tota sola no podia amb un nadó acabat de néixer. El Guillem Fortuny li anava al darrere feia temps i no era un mal home, així que es van casar i al cap d’un any va néixer el David... La seva mare sempre deia que la Patricia era igual que el seu pare, el Miguel, un home valent, just i sense pèls a la llengua. En canvi, el David era clavat al Guillem, tan prudent, tranquil i assenyat... El que els dos germans tenien ben clar era que el físic l’havien tret de la seva mare: ambdós rossos i amb els ulls verds característics de la família Bonaventura.
24 dies abans del Dia 1 (22 d’octubre del 1951)
El Queralt acabava de sortir del cementiri. L’envoltava un profund sentiment d’incertesa. No acabava de comprendre el que havia passat sis dies abans. No acceptava que un lladregot hagués acorralat a la seva dona quan sortia de la feina. No acceptava que aquell home li hagués robat les quatre pomes que duia al damunt i que, quan ella es va resistir (si no ho hagués fet potser seguiria viva), ell li clavés una ganivetada al ventre, una altra al fetge i, finalment, una darrera ganivetada al pit, acabant així amb la vida de la persona a qui més estimava el Queralt. Tot i així, no li quedava més remei que deixar de banda la seva desesperació i tristesa per poder tirar endavant. La Dúnia havia mort. Amb trenta sis anys, la seva dona tan forta, valenta i plena de vitalitat (malgrat la situació que vivien), havia mort. El Queralt estava dessolat. Tan sols li quedava el Màxim, el seu germà, però ell ja tenia la seva pròpia vida i prou en tenia amb la seva família.
Què seria d’ell sense la seva dona? Es va posar a plorar de nou, com si no dugués fent-ho durant hores, dies i nits. El seu únic consol en aquell moment era anar al bar del seu germà, com duia fent des de la mort de la Dúnia, la seva bonica Dúnia...
El mateix dia ...
El Xavier, cambrer del bar Tres Cantons, observava tota la gent que passava al llarg del dia i la nit a beure alguna cosa o a quedar per discutir sobre la situació política actual. Aquell vespre, un home malgirbat amb una jaqueta grisa i amb cara de no haver dormit durant dies es va asseure a la taula del fons. Era el germà gran del Màxim, va endevinar. Es va pensar fer-lo fora, el bar no es podia permetre anar convidant a la gent per molt que la seva dona s’hagués mort. Va anar a comentar-li al Màxim, però va veure que un altre home, més o menys de trenta anys, alt i ros, s’acostava abans que ell al cambrer i li passava un paper per davall la barra, sense que ningú més que el Xavier s’adonés conta. Va veure que el Màxim posava una cara estranya i va deixar-ho passar, ja li comunicaria l’assumpte del Queralt al dia següent.
El mateix dia, al mateix lloc...
Una dona rossa vestida amb un vestit verd de tercera mà (havia passat per l’armari de les seves dues cosines grans) estava asseguda a la taula del cap de cantó, analitzant a l’home compungit de cabells rinxolats i negres que estava a la taula del fons, amb la mirada perduda a una fotografia penjada a la paret, que mirava sense gaire interès. Havia arribat a l’hora i al lloc indicats, i va saber que aquell home era l’escollit pel seu pla, així que es va aixecar amb la intenció d’acostar-se a ell però...
- Queralt! No em puc creure que siguis tu. - Va exclamar un home atractiu d’ulls blaus com la glaça, cridant l’atenció de tot el bar. Segurament la gent es va girar a mirar-lo pel seu físic destacable i no pels seus crits de sorpresa.
- Josep Capdevila? Tu què collons hi fas a Barcelona? No havies anat a França amb la Geneviève? – S’aixecà el Queralt, de sobte una mica més animat.
- Sí, nano, sí, però hem decidit tornar per ajudar una miqueta a calmar l’ambient. Això fa temps que se’ls hi ha anat de les mans a la gent aquesta. Tothom pateix i es fa qualsevol cosa per un tros de pa. Quins temps corren avui en dia...
- En sóc ben conscient, Josep.
- I tu què, nano? Com és que tens aquesta cara d’escarxofa aixafada? I la Dúnia per on para?
El Josep, després de que el seu amic li hagués explicat tot el que havia passat amb la seva dona amb llàgrimes als ulls i veu rompuda, va contestar:
- Hòsties, nano! No em diguis això. – El Josep va dir recolzant-se a la paret amb el rostre blanc com el paper. – Necessites res? Ja saps que la Geneviève i jo ens l’estimàvem com si fos de la família. Ningú ens va avisar. Quan ha estat el funeral? No em puc creure que estigui passant tot això. – Va comentar tristament.
- Fa tres dies. Ho sento, només em vaig encarregar d’avisar als parents més propers, als de Barcelona. Sincerament, no em veia amb forces d’anar enviant cartes explicant això.
- Ho entenc perfectament, Queralt. Doncs només et puc dir que nosaltres som aquí pel que necessitis, d’acord? Sempre pots comptar amb mi i amb la Geneviève, s’alegrarà de veure’t. Com et va a la fàbrica?
- Com trobes que em va a la fàbrica? Estic fins els nassos de la puta fàbrica. No fan més que explotar-nos i pagar-nos una misèria. Estic pensant deixar la feina i cercar un altre treball, però tal i com estan les coses ara mateix no sé què fer... Tot em va malament, Josep. – Va explicar-li el Queralt al Josep mentre amagava la cara rere les mans.
-La Dúnia va ser molt important per tu, però ara has de trobar el teu camí sense ella. Has de seguir endavant. I si has de deixar la fàbrica, la deixes. Mira nano, jo tinc un treball que potser et pot interessar. No t’ho anava a dir, però veig que necessites un canvi d’aires i oblidar-te de tot això una mica.
- Què vols dir? Quina mena de treball m’estàs oferint, Capdevila?
A la taula del cap de cantó...
La rossa va murmurar al cambrer, que estava caminant en la seva direcció tot enfurismat:
- Molina, què collons hi fa el Capdevila aquí? Ell dirigeix a França, Barcelona és el meu territori.
-De què cony va tot això, Patro? El Ros m’ha passat el paper amb el nom de l’home a qui esteu cercant. Havíem quedat que al meu germà el ficaríem dins més tard, ara no està passant per un bon moment. – Explicà el Màxim serrant les dents i rebufant.
- Ningú en aquest coi de país està passant per un bon moment, Molina. Es creu que a mi em fa gràcia haver d’estar fent això? Ho estic fent per tots nosaltres, pels qui no poden lluitar. Me la bufa que el seu germà estigui passant per un mal moment. A hores d’ara hi ha més gent morta que no pas viva, i la meitat dels qui estan vius són uns canalles, així que els qui puguem solucionar-ho, ho farem, i el seu germà és l’escollit. L’hem estat observant, i creiem que té les aptituds necessàries per poder dirigir la nostra següent investigació.
|