Un matí, a l’hora de sempre i amb un llibre nou sota el braç, Benvenuto va sortir de casa rumb cap al bosc. Aquell dia, però, va decidir desviar-se de la ruta habitual i va voler acostar-se a la ciutat.



Era dia de mercat. Només per l’ambient que generaven aquelles parades ja valia la pena sortir al carrer. La gent estava animada. Uns aprofitaven per comprar tot l’aliment de la setmana, uns altres feien petar la xerrada enmig de la plaça i la canalla aprofitava per divertir-se jugant els uns amb els altres. Benvenuto observava atentament tots els comportaments dels ciutadans i s’entretenia associant-los amb els personatges que anava descobrint en les novel·les. Mentre contemplava tot el panorama, va adonar-se que algú el mirava, des de l’altra banda, molt fixament. Va buscar aquells ulls fins a trobar-los. Eren grossos, color de tardor, però no tenien llum pròpia. Estaven apagats, tristos, cansats. Corresponien a un nen d’edat similar a la seva. Anava amb cadira de rodes, cosa que va cridar, encara més, l’atenció del jove. Va atansar-s’hi i, somrient, es va presentar:



- Em dic Benvenuto.



- Veig que t’agrada llegir. Ho dic perquè he vist que duus un llibre. Jo em dic Giovanni. També m’agrada llegir.



De sobte, una dona descuidada vestida de negre va deixar caure un exemplar damunt la falda d’en Giovanni.



- Apa, ja tens el que volies, oi? Doncs marxem d’una vegada.



Les paraules de la dona sonaven vacil·lants. Seques, però directes. Paraules que semblaven dards.



- Un moment, esperi’s! – va cridar Benvenuto.



- I tu què vols, ara? – va deixar caure aquella senyora.



- Vull parlar amb ell, amb Giovanni. Podria ser el meu amic.



- El teu amic? Bromeges? Qui voldria ser amic d’aquest inútil que ni caminar pot? No sé com vaig poder portar a aquesta cosa ineficient al món.



Benvenuto va observar com Giovanni s’anava fent petit davant d’aquells comentaris que la seva pròpia mare feia. Els seus ulls estaven més apagats que abans i una llàgrima li relliscava galtes avall. Giovanni va intentar amagar-se encongint-se encara més, però Benvenuto ja havia notat el seu dol.



- Té algun inconvenient, amb el seu fill? Hauria d’estar-li agraïda a la vida de tenir-lo, sap? Sap tot el que donarien algunes parelles per poder tenir un fill i, malgrat tot, no poden? Sap quantes mares han de veure els seus fills morir perquè no tenen prou per mantenir-los ni per alimentar-los? I vostè que té un fill, que és el millor regal que la vida li podria donar, no sap aprofitar l’oportunitat de ser mare. Sap el que donarien alguns infants per tenir una mare o, si més no, per haver-la conegut? Està clar que no ho sap. Perquè si de debò sabés tot això, no el tractaria d’aquesta manera.



Benvenuto no sabia d’on havia tret tot aquell valor per deixar anar aquell petit discurs a una desconeguda, però, veient l’actitud d’aquella dona va poder observar que, a vegades, no cal ser orfe com ell per a no tenir pares.



Giovanni, per la seva part, estava meravellat i alhora sorprès amb el seu nou amic. Mai ningú s’havia atrevit a jutjar a la seva mare per la manera que el tractava. És més, molts coincidien amb el seu punt de vista. Benvenuto va mirar-li els ulls. Ara no mostraven tristesa. Mostraven agraïment.



- Mare, deixi’m anar amb Benvenuto. Tornaré a casa d’hora, li prometo.



- Marxa, però no tornis més. Estic farta d’haver de reconèixer que tinc un fill com tu. Vés-te’n, amb el teu nou amic, que suporti ell tot el que he suportat jo durant tot aquest temps. Totes les mirades de la gent en veure que tenia un fill que no era normal. Tots els comentaris. Totes les justificacions que he hagut de donar. Que ho suporti ell que jo ja n’estic farta.



Tot seguit, la dona va marxar. Benvenuto i Giovanni es van quedar sols. Després d’uns minuts de silenci, van començar una conversa.



- Tinc una malaltia degenerativa. La meva mobilitat disminueix per cada dia que passa. Aviat, quan ja no pugui moure les mans i el tronc, moriré. Els metges diuen que no serà gaire tard. Potser d’aquí a unes setmanes.



- Jo... ho sento... – va tartamudejar Benvenuto. No sabia què respondre.



- No has de sentir res, cadascú neix amb la seva sort, i la meva és aquesta. No t’havia vist mai per la ciutat. Ets nou?



- Sí però no. Visc a pocs quilòmetres de la ciutat, a una casa gran d’un oncle llunyà que fa poc va morir. No tinc pares, sóc orfe. D’aquí part del discurs d’abans. El coronel Sebastiano Procolo, a la mort del meu besoncle, va venir-me a buscar a l’internat i em va treure d’aquell infern. Ell també va ser qui em va ensenyar a llegir. Veritat que el món dels llibres és fascinant?



- Ho és. En el meu cas, també és un refugi. Llegir m’ajuda a oblidar-me de tot el que la gent que m’envolta em fa sentir. Ja has vist com em tracten, com si no meresqués estar aquí.



- Tothom mereix un lloc i tothom és digne de tenir-ne un en aquest món. Explica’m, què és el que més t’agradaria fer abans que sigui massa tard?



- Si pogués trobar un lloc per a mi, Benvenuto... Un lloc com els que surten als llibres que llegim. Un lloc fantàstic, on tothom és feliç. Un lloc amb màgia, on tothom pugui ser el que vulgui i com vulgui i ningú el jutgi.



- I si et dic que aquest lloc existeix i que el podem visitar?



- No et creuria pas. – Va dir, Giovanni, tot rient.



- I si et dic que és un bosc encantat?



- Encara menys – va afegir, el nen, esclatant de riure.



- Sí, sí, tu riu, però que sàpigues que no dic pas cap mentida. El bosc existeix i jo el conec. És més, t’hi portaré perquè el puguis veure amb els teus propis ulls. Així també compliràs el teu somni.



Després d’una estona caminant, els dos nens van arribar al bosc encantat. Benvenuto, que havia empès la cadira de Giovanni duran tota l’estona, es mostrava orgullós davant la fascinació del seu amic, que comprovava que aquell indret no era una ficció sinó una realitat.Tots dos es van endinsar, guiats per les fades, pel mateix camí que Benvenuto ho havia fet el primer dia, i van anar a parar al riu. Benvenuto va portar a Giovanni a la pedra on sempre llegia i, un cop allí, va explicar-li les meravelles del bosc. Li va mostrar tots i cadascun dels personatges que aquell conjunt d’arbres màgics havia escollit d’entre les lectures del visitant de costum. Giovanni, per primer cop en la vida, no mostrava tristor en els seus ulls. Ara aquests reflectien il·lusió, esperança, alegria. Tornaven a brillar i amb més força que mai. Ho contemplava tot amb tanta delicadesa i tan intensament que Benvenuto va poder sentir el mateix que el seu company sentia.



De sobte, mentre els dos gaudien d’aquelles vistes, el bosc va tornar a fer de les seves i, com el dia que Benvenuto llegia amb la finestra oberta, va tornar a generar una revoltada d’aire. Aquesta, però, va ser més forta que l’anterior i va aconseguir tirar-los, a tots dos, a terra.



- Giovanni, estàs bé?



- Sí, sí, jo sí. Però la cadira ha sortit volant. No sé on ha anat a parar. Benvenuto, com caminaré jo ara? No em puc quedar aquí tirat per sempre! – Va exclamar, Giovanni, lamentant-se.



- No et quedaràs aquí, alguna cosa se’ns ocorrerà. Tu, sobretot, estigues tranquil. Pots intentar incorporar-te? Ni que sigui només el tronc, així estaràs més còmode i no et faràs tant de mal.



- Puc provar-ho, però potser necessitaré la teva ajuda.



Benvenuto es va disposar a ajudar-lo, però, per sorpresa de tots dos, Giovanni es va poder valdre per si mateix. És més, va aconseguir, fins i tot posar-se dret i començar a caminar. Però va caure. Giovanni va creure que tot havia estat una il·lusió, però Benvenuto, que ho havia contemplat tot, va animar-lo a tornar-ho a provar. Aquest cop Giovanni va mantenir l’equilibri i va caminar.



- Giovanni, Giovanni, estàs caminant! – va cridar eufòric en Benvenuto.



- No m’ho puc creure! Mai havia trepitjat el terra, sempre havia estat presoner d’aquesta cadira i just ara, que m’havia de quedar totalment immòbil començo a caminar; qui m’ho havia de dir, Benvenuto. Camino, camino! És un miracle!



Benvenuto, llavors, va recordar com havia arribat a aquell bosc per primer cop. La fulla que, amb una revolada d’aire, el va portar fins allà. Una fulla màgica que el portava a un lloc màgic.



- No és un miracle, Giovanni. És el bosc, el bosc t’ha curat!



Els dos amics, moguts per l’eufòria, van començar a córrer, saltar i cridar. No podien parar de celebrar que Giovanni era, per fi, un nen sa. Sa per fora, però incomplet per dins. Per aquest motiu, van decidir tornar a la ciutat. La mare d’en Giovanni havia de veure tot el potencial que el seu fill tenia i que ella, només pel fet que havia d’anar amb cadira de rodes, havia renunciat. Giovanni havia de donar una lliçó de vida a tots aquells que l’havien menyspreat per ser com era. I és que, tal com Antoine de Saint-Exupéry va demostrar a El Petit Príncep, “només s’hi veu bé amb el cor, l’essencial és invisible els ulls”. I Benvenuto només sabia veure amb el cor, per això no havia jutjat mai a Giovanni.



Durant el camí de tornada, Benvenuto va sentir de nou la crida del bosc. Aquest cop, però, no era ni vent ni una pàgina d’un llibre. Aquest cop era el mateix bosc qui parlava amb Benvenuto.



- Benvenuto, aquell dia, quan em vas trepitjar per primer cop, no va ser una casualitat ni cap cosa del destí. Vaig ser jo qui et va portar. Jo me’n vaig encarregar d’arrancar-te la pàgina del llibre i fer-la servir com a un mitjà per a guiar-te. Escolta’m, Benvenuto. Des d’un primer moment vaig saber que tenies un bon cor, per això vaig decidir ajudar-te. No has tingut una vida fàcil; has viscut sota unes circumstàncies molt dures. Sortir de l’internat ha estat, sens dubte, una alliberació; però et faltava trobar una motivació: la lectura. Un cop la vas trobar, vaig decidir actuar. La meva intenció era, des d’un bon principi, mostrar-te tots els valors que tenies – i tens – però que encara no havies descobert. És per això que de cada novel·la escollia a uns personatges concrets que definien aquestes virtuts. Amb la teva actuació d’avui m’has demostrat que, efectivament, no m’equivocava. Plantant cara a la societat que discriminava a Giovanni i ajudant-lo a complir el seu somni, no només has posat en pràctica tots els valors dels personatges que t’havia seleccionat sinó que has sigut més valent i madur del que em podia arribar a esperar. És per això que he decidit ajudar-te, Benvenuto. Tots dos volíem el millor per Giovanni i tu, més que ningú, sabies perfectament com se sentia davant d’aquells comentaris que deixaven ferida. Potser sí que he curat a Giovanni físicament, però tu l’has ajudat a creure en si mateix. Li has retornat l’alegria, Benvenuto, i això no té preu. Tu l’has curat de veritat, jo només t’he donat un cop de mà.



Després de sentir aquelles paraules, Benvenuto va entendre quina era la veritable màgia del bosc. També va entendre que, si algú havia de descobrir aquell fantàstic indret, el mateix bosc s’encarregaria de portar-lo fins allà. Benvenuto mai no va explicar res sobre aquell lloc misteriós. El bosc encantat, la seva màgia i tot el que va passar allà van ser sempre el seu secret; el secret dels seus ulls.