El primer que va veure Benvenuto en entrar a la casa va ser una alta prestatgeria que ocupava tota la paret del fons de la sala d’estar, que quedava just a mà dreta del rebedor. Aquesta estava il·luminada per uns grans finestrals que deixaven pas als rajos de sol i omplien la sala de claror.



El moble de fusta, ennegrit pel pas del temps, estava ple de novel·les de tota mena, cosa que va cridar l’atenció del noi, que mai havia vist ni llegit cap llibre. Sebastiano, en captar l’admiració i sorpresa del nen, va animar-lo a atansar-se, acariciar i fullejar aquelles relíquies escrites pels millors autors de tots els temps.



El gairebé adolescent va obeir al seu parent. Va acostar-s’hi i, tan bon punt va experimentar la sensació d’acariciar per primera vegada una portada va saber que, passés el que passés, mai volia deixar de sentir aquella emoció, i, l’única manera de mantenir-la per sempre, era començant a llegir. Així que, tan bon punt va poder, va començar a desxifrar les grafies, els sons i les paraules que amagaven aquelles pàgines, dia rere dia, sense descans. Llegir s’havia convertit en la seva nova forma de viure, però també en la seva manera de veure el món i entendre les coses. Per a Benvenuto, aquelles històries no eren fruits de la imaginació de l’autor. Per a Benvenuto aquelles narracions eren una font de coneixement, d’entendre com funcionava la vida, de saber una mica més sobre la història de cada país i del món, d’ampliar vocabulari, de comprendre els sentiments i les emocions i de deixar-se portar, de donar ales a la seva imaginació.



Un dia calorós d’aquella primavera, Benvenuto es va posar a llegir al costat de la finestra, aprofitant l’escalfor que arribava del sol de maig i notant les carícies que la suau brisa li feia a la cara. Tot d’una, el temps es va regirar. El sol es va apagar, el cel es va cobrir de núvol i es va aixecar una furiosa ventada, que va arrancar-li d’una revolada una de les pàgines del llibre que llegia.



Moguda pel vent, la fulla va enlairar-se i va començar a sobrevolar la Vall de Fons. Benvenuto no s’ho va pensar dos cops i va sortir cames ajudeu-me amb l’afany d’atrapar-la. El que el nen no sabia, encara, és que aquella plana que tant trotar li estava fent no era una plana qualsevol. Era una plana molt especial. Es podria dir, fins i tot, que era màgica. Doncs era la que el conduiria cap al lloc més meravellós que mai hagués pogut imaginar.



Després del que a Benvenuto havien semblat hores i, inclús, anys, la fulla, per fi, va caure a terra i el sol va tornar a sortir. La criatura es va agenollar i va agafar aquell fragment de llibre que li pertanyia i se’l va guardar a la butxaca. Quan es disposava a tornar cap a casa va sentir curiositat per saber on era, així que, tan bon punt va alçar els ulls, va contemplar el miracle. La pàgina l’havia portat fins a un lloc fantàstic, ple d’arbres que, juntament amb plantes exòtiques i fantasioses, formaven un bosc encantat. Amb molt d’interès, va voler investigar aquell paisatge tan atípic i es va endinsar entre aquells roures i aquell conjunt de flora característic dels llocs més paradisíacs. Tot era de colors vius, on el verd era el més abundós.



A mesura que avançava entre aquell reservori natural, va poder contemplar alguns animals que, molt tímidament, es deixaven veure entre els troncs i les fulles. També es va fixar en unes petites llums que suraven en mig del no-res. Al principi va pensar que serien unes cuques de llum, però després va recordar que era matí i les cuques sortien a la nit, així que va descartar aquesta hipòtesi. Com que no se li acudia res més que pogués fer llum, va decidir apropar-se a aquell puntet brillant per comprovar, per ell mateix, què era. Benvenuto, però, es va trobar que cada cop que s’atansava més del compte, el puntet desapareixia i apareixia encara més lluny. Molest per no poder-lo atrapar, va començar a córrer rere seu.



Finalment, la petita llum es va camuflar en un centenar d’altres petites llums, situades totes al voltant d’un riu d’aigua cristal·lina. Benvenuto ara sí que estava meravellat. Molt cautelosament es va apropar a un dels puntets que semblava estar una mica despistat. Estava clar que una cuca de llum no podia ser, però el que no s’esperava Benvenuto era trobar-se amb una fada. I és que aquell centenar de punts que hi havia davant seu representaven, cadascun d’ells, a una fada.



En la llunyania, també va sentir un cant. Sigil·losament va seguir el fil de veu que li arribava fins a sentir-lo cada cop més intens. Quan ja va notar que el tenia a damunt, es va disposar a buscar a qui pertanyia aquell dolç cant. Era d’una nimfa que, a la vora del riu, assentada en una pedra, entonava una dolça melodia.



Benvenuto, meravellat de contemplar tot aquell espectacle, va recordar que, si en aquell moment estava allà, era gràcies a la pàgina que s’havia escapat del seu llibre. Se la va treure de la butxaca i la va llegir. No va poder evitar riure quan va veure que tot el que descrivien aquelles línies era el passatge que ell estava observant. Definitivament, aquella pàgina l’havia portat en aquell lloc per algun motiu en concret, però quin? I sobretot, per què a ell? Perquè si una cosa estava clara era que ell no estava allí per casualitat. Ell estava allí perquè així ho havia volgut el bosc.



Aquell dia Benvenuto es va quedar en aquell paratge fins que es va fer fosc. L’endemà hi va tornar, i a l’altre, i a l’altre, i a l’altre. Hi tornava cada dia. Això sí; sempre amb un llibre a la mà, i cada dia un de diferent. Quan arribava al bosc, s’assentava en una pedra a la vora del riu que ja s’havia fet seva i es submergia en la lectura, i no parava fins que l’acabava, i és que llegir en aquell parany també era màgic, perquè allí, tots els personatges de les novel·les cobraven vida. Així, cada cop que s’acabava un llibre, apareixia una nova figura dins del bosc que corresponia a la figura més important de l’obra que s’havia llegit. A vegades coincidia que aquesta era el protagonista, però altres un personatge secundari podia passar inclús per davant d’aquest, ja fos pels seus ideals, la manera de pensar o per alguna acció rellevant que fes durant la trama.



D’aquesta manera, el bosc encantat estava cada cop més ple. Cada habitant representava un valor diferent. Alguns representaven la justícia, altres l’amabilitat, n’hi havia que simbolitzaven l’amor, l’empatia, la sensibilitat, la imaginació, la saviesa, l’esperança, la il·lusió... Però si una cosa tenien en comú totes aquelles virtuts és que, com Benvenuto, també havien estat triades pel bosc i que havien estat triades única i exclusivament per a Benvenuto com a forma de missatge. El bosc volia ensenyar-li al vailet quines eren les actituds i aptituds que el farien ser millor persona i optar a una millor vida, perquè si una cosa sabia el bosc més que ningú, és que dins d’aquell cos encara petit i que havia de créixer, s’hi amagava una gran persona, molt viva i amb un gran cor. Però tot això estava amagat entremig de la tristesa que la seva vida, fins llavors, li havia proporcionat.