Per fora, el centre tenia una retirada al que semblava ser un castell d’arquitectura isabelina i estava rodejat per uns tristos jardins d’herba mal segada i d’arbres secs mai podats, delimitats per unes tanques de ferro oxidat que grinyolaven sempre que hi havia una petita corrent de vent. L’ambient que es respirava en aquell indret era similar al d’una pel·lícula de terror.



En el seu interior les coses no milloraven. Les parets de l’edifici, que mai havien estat pintades, estaven totes tan degradades que s’havien convertit en color carbó. Les finestres, totes trencades, no deixaven passar ni un sol raig de llum, i és que en aquell indret, mai hi sortia el sol. El rebedor era de tot menys acollidor i les diferents cambres i estances del centre eren les més miserables, insensibles i apàtiques que qualsevol ésser es podia arribar a imaginar mai.



Mentre Sebastiano observava aquell lloc tan precari, un grup de nens uniformats va sortir d’entre una porta que donava al menjador. El curiós nouvingut va suposar que, si aquelles criatures sortien d'allà, segurament just haurien acabat de dinar en aquell moment i va pensar que, molt probablement, encara quedaria alguna que altra persona a dins, així que va decidir donar-hi un cop d’ull per veure si així, amb una mica de sort, trobava al noi a qui buscava.



En treure el cap per la porta va poder confirmar la seva hipòtesi. Efectivament, la majoria de les llargues, fosques i corcades taules de fusta encara estaven ocupades d’afamats i uniformats nois. En la primera cosa que Sebastiano es va fixar va ser amb la vestimenta d’aquells infants. Duien uns pantalons grisos amples, una camisa blanca desgastada i, damunt d’aquesta, una armilla a conjunt amb els pantalons que portava la insígnia del centre brodada a la part superior esquerra, just damunt del cor. A continuació, va observar que, malgrat i ser un internat molt poblat, no hi havia cap representant del gènere femení, cosa que el va portar a deduir que era un internat únicament masculí. De cop, mentre amb la vista escombrava tota la sala, va topar-se amb uns ulls clars del color del mar que el miraven fixament. Uns ulls plens de desig i esperança. Uns ulls somiadors. Uns ulls que, definitivament, no encaixaven amb aquell indret. Eren els ulls d'en Benvenuto.



El nou tutor del nen s’hi va atansar per veure aquelles pupil·les i aquell rostre de més a prop. A mesura que la distància entre ells dos disminuïa, el coronel anava tenint, cada cop més, una imatge més definida del rostre del xiquet. Entremig d’aquells ulls tintats per les ones del mar hi creixia un nasset, rodonet i petitet, decorat amb unes petites i dissimulades pigues que s’estenien fins a les galtes i, a sota d’aquest, uns llavis prims i vermells com la sang dibuixaven una petita corba descendent, reflex dels sentiments i les emocions que aquell lloc causava.



Un cop en Sebastiano es va trobar davant del nen, va observar aquell rostre fixament i va recordar que, el seu oncle Morro, abans de morir, li havia dit que el dia que vegues per primer cop a en Benvenuto el reconeixeria per una petita marca amb la quina el petit hereu havia nascut al front. Ansiós de descobrir si realment era ell qui buscava, va apartar-li els cabells negres i lluents que li tapaven el front. Sí. Tenia la marca de naixement. Sí. Era ell. Era en Benvenuto.



Commogut, emocionat i complagut de poder-lo haver trobat, Sebastiano, sense pensar-s’ho dos cops, el va abraçar tan fort que gairebé el deixa sense respiració. Després d’un llarg minut d’abraçada, el coronel es va separar del noi, va mirar fixament a aquells ulls somiadors i li va dir:



- No et preocupis, Benvenuto. Sóc jo, Sebastiano. Com ja saps, l’oncle Morro ha mort i ara estàs sota el meu càrrec. He vingut a treure’t d’aquí. L’oncle m’ha deixat en herència una casa a deu quilòmetres del poble i, en vista de la misèria d’aquest lloc, he decidit que, si tu vols, podem anar a viure junts, tots dos.



Benvenuto, que mai havia suportat viure allà, li va tronar l’abraçada al coronel i, amb una llàgrima que li relliscava galta avall i amb la veu tremolosa li va xiuxiuejar:



- Treu-me d’aquí, si us plau. T’ho suplico.



Tot seguit es va poder sentir com el cor del vailet, que portava dotze anys parat, sense saber què era viure i què era sentir, va començar a bategar.



En veure la insistència i l’emoció d’en Benvenuto, Sebastiano no va dubtar ni un segon en agafar al nen de la mà i marxar d’aquell lloc cames ajudeu-me rumb de la quina seria la seva nova llar.