♢♦♢♦♢♦♢♦♢♦♢



- Ha sigut la pitjor pel·lícula que he vist. Ja no torno a deixar-te escollir. - dic rient. La Daniela i jo ens havíem seguit veient aquestes últimes setmanes. Mentiria si digués que no ha canviat res en ella des de la nit al pont, es veu diferent. Els seus ulls tenen ara una brillantor especial, aquella que té en David quan la mare li compra un gelat o quan la Patro treu un excel·lent als exàmens de la Sra.López. La seva roba, abans era el més fosca que poguessis imaginar, s’ha convertit en una gran varietat de colors.



- No és culpa meva que no en tinguis ni idea del que és una bona pel·li. Per Ariana Grande! És que no t’ha fet ni una miqueta de pena quan el gos, l’única companyia d’aquella pobra dona, ha mort tràgicament atropellat per aquell Mustang V8? - em respon dramàticament.



- Mira-la, ara ets una experta en cotxes? Estic segur que tindries molt èxit sent mecànica.



- Ho diu el que segueix col·leccionant Hot Wheels amb 17 anys.



Aquest temps que hem passat junts, encara que només fossin els caps de setmana o els dilluns i dimecres a la tarda, a la pràcticament , biblioteca buida de l’institut, hem après moltes coses l’un de l’altre. I això m’alegra. He descobert que ella es troba a sota d’una capa d’invisivilitat, com aquella de Harry Potter per a que m’entengueu, que fa que els altres, no la vegin com realment és. Que només la veuen com a la noia que va “vendre el seu cos” gràcies a uns vídeos i fotos que ningú sap d’on han sortit, però que tampoc els interessa saber-ho.



Òbviament, ella també va voler saber sobre mi i jo no li vaig prohibir. Vaig explicar-li sobre el meu pare, com ens va abandonar a la mare i a mi. En David encara era molt petit quan tot va ocórrer. Per cert, m’ha robat la meva frase! Encara que ella considera que l’Ariana és millor que el meu estimat Harry, tenim bastant en comú quant a gustos musicals. Recordo haver intercanviat algunes anècdotes i com a ella li va resultar divertit que jo seguís guardant algunes joguines com les figueretes de cotxes que es van posar de moda per allà al 2007.



Caminem pels desèrtics carrers de la ciutat, mentre l’aire que exhalem es transforma en un débil i quasi transparent fum blanc. Parlem de coses trivials, no estem pendents ni l’un ni l’altre de la conversa. Els meus ulls atrapen un cartell mig estripat enganxat amb cinta adhesiva en un fanal proper.



GRUP DE SUPORT

Coneix joves de la teva edat i ajudem-nos entre tots!

Vine a les reunions del Sr.Govea cada dimecres de 17:30 a 19:00



Sota la mirada curiosa de la Dani, trec un bolígraf de la motxilla de l’escola que encara portava a l’esquena i m’apunto la direcció a la mà.

Sabia que seria una bona idea.



♢♦♢♦♢♦♢♦♢♦♢



- Vaig jo!



Obro la porta i em trobo amb una noia de cabells rossos amb un somriure tímid. M’apunto mentalment que l’he de fer somriure més seguit, es veu preciosa quan ho fa.



Després d’unes hores d’insistència vaig aconseguir que la Daniela anés a una reunió del Sr.Govea, no sense abans prometre-li que jo l’acompanyaria i que no hi tornaríem si no li agrada. Vam quedar a casa meva per així anar els dos junts cap allà.



- David! Marxo, la mare arribarà d’aquí una estona! - La nostra mare treballa en un restaurant, de cambrera. El seu sou és molt baix comparat amb les hores que treballa i tot el que fa: Neteja, serveix i fins i tot cuina quan algun xef falta. Es podria dir que no estem molt bé econòmicament pero que jo faci repàs a nens o que de tant en tant vagi al restaurant a rentar els plats l’ajuda bastant.



- D’acord! - sentim des de la cuina.



Surto de casa i emprenem el camí cap a la direcció que posava al cartell. El camí va estar divertit, el Google Maps ens va canviar la ruta unes cinc vegades i vam haver de córrer per arribar puntuals.



Hi entrem encara amb la respiració accelerada i ens apropem a la noia de darrere el mostrador per preguntar-li. Ens dona unes indicacions que intentem memoritzar. Recorrem els passadissos i finalment arribem a la nostra aula. El primer amb el que em fixo són les cadires al mig de la sala formant un cercle i en una paret plena de frases i paraules escrites amb rotuladors de colors com “no et rendeixis” o “força”. M’assabento dels joves que hi ha, uns sis, no gaires, parlant en una cantonada. Pocs segons després arriba un home, que segurament passava dels 60.



- Hola a tots! Com esteu nois? - diu alegrement asseient-se en una cadira. Veiem com tots s’asseuen així què nosaltres els imitem.



- Espero que estigueu tots bé, com podeu veure avui tenim a dos companys nous. - diu assenyalant-nos. L’home ordena als altres que es presentin i nosaltres fem el mateix. Ells s’encarreguen d’establir una conversa, i tots resulten ser bastant agradables i graciosos. Jo només somric, deixant a la Daniela parlar. En realitat, ella es desenvolupa perfectament. És bona seguint converses, sap escoltar, fa pauses i algun comentari sarcàstic o divertit quan és necessari. Tots s’haurien de donar l’oportunitat d’escoltar-la.



- Faràs que desaparegui si la mires tant. - em diu el noi del meu costat xiuxiuejant, acompanyat d’una petita rialla.



- Saps? No val la pena negar-ho, és preciosa. - responc sabent que no puc mentir.



Com què era el nostre primer dia, el Sr.Govea ha decidit que el millor seria conèixer- nos entre nosaltres per veure si ens trobàvem a gust. Em sorprèn la facilitat amb què la Dani pot connectar amb una persona. De veritat aquesta és la mateixa Daniela a qui sempre intenta ocultar-se de la gent?



♢♦♢♦♢♦♢♦♢♦♢



- T’ho juro! - li crido en broma mentre ella s’ofega en el riure. Poso els ulls en blanc cap al cel ataronjat.



- Què et va fer?



- Em va tirar purpurina. PURPURINA! Sembla que no és una arma perillosa però si t’entra als ulls et puc assegurar que és pitjor que una bomba nuclear. - Ella torna a riure. - Jaa!



- Okey, okey. - somriu quan veu ja ja arribem a casa seva.



Els dos ens quedem mirant com uns idiotes, sense saber què dir o fer. Els seus ulls eren preciosos, els seus cabells aurats es colaven a la seva cara i ella els apartava posant-los darrere l’orella. Em balancejo sobre els meus talons, nerviós.



- Llavors… Vols que ens veiem demà? Pots venir a passar la tarda a casa meva. Hi serà el David i més tard arribarà la mare, no crec que els molesti.

- És clar, ens veiem demà llavors. - Ella s’apropa i em fa un petó a la galta, i mentre veig com entra a casa seva, puc jurar amb la mà dreta sobre la bíblia, que faré de tot i més per a que ella, la Daniela García, torni a ser feliç.



♢♦♢♦♢♦♢♦♢♦♢



Dijous. Aquesta vegada no tinc excusa. El dijous no m’agrada gens. I per què? perquè tenim classe amb la Sra.Lòpez a última hora.



Welcome to the panic room



Where all your darkest fears are gonna



come for you, come for you



La noia asseguda al meu costat, la qual no recordo ni el seu nom, interromp la meva migdiada de tarda (sinònim de dormir a classe). Ella canta amb un fil de veu una cançó que he reconegut com a Panic Room de Au/Ra. En aquests moments, les 16:38 de la tarda, tancat en un aula amb una professora a la que m’encantaria agafar-la dels pèls i arrastrar-la pel terra, es podria dir que aquesta era la meva “habitació del panic” com diu la cançó.



Els minuts se m’estaven fent hores. Només volia sortir d’aquí i arribar a casa. Estava esgotat. Com si Harry Styles hagués escoltat les meves súpliques, el rovellat timbre resona per tot l’institut, i tots els alumnes s’amunteguen al final del passadís esperant que obrin les portes.



Quan per fi puc sortir, busco amb la mirada a una persona en especial. M’hi acosto i els dos anem camí a casa meva. A casa només hi és el meu germà petit, dibuixant alguna cosa a la taula de la cuina. Veig com la Daniela mira tot al seu voltant. La nostra casa no és la gran cosa. Un lavabo, dues habitacions, una cuina i menjador. És petita però per nosaltres està bé.



- Què fas Mickey? - En David i jo ens acostumem a posar sobrenoms relacionats amb els dibuixos animats. Ho sé, és adorable.



- Hola Pluto! Estic pintant un dibuix que hem fet al cole, que em pots ajudar amb els deures de mates? La professora ens ha manat més de 5 exercicis! Avui ha vingut de mal humor… I ella qui és? És la teva novia?



Noto com em pujen els colors a la cara i sé que la Dani es deu trobar en el mateix estat que jo. Tot i que, la idea no em desagrada del tot.



- Oh, no no. És una amiga, es diu Daniela i ha vingut a passar la tarda amb nosaltres.



- Genial! Vols pintar Daniela? O vols que juguem junts a alguna cosa?



Ens vam passar hores menjant galetes, parlant de pel·lícules, escoltant música, i rient quan veiem la cara que feia en David al veure que la Dani no es sortia de les línies al pintar el seu dibuix del Bob Esponja. Entre una cosa i un altra no ens vam donar compte que la mare ja havia arribat.



Veig com la mare i la Daniela parlen a la cuina. M’alegro que es portin bé, encara que no era cap sorpresa. La mare et pot treure conversa de qualsevol lloc i té moltíssimes històries i anècdotes divertides.



- Avui a l’escola unes nenes s’estaven rient de la Mariona, aquella pèl-roja de la meva classe. - diu en David. - Li estaven dient paraules molt lletges, però jo i en Joan l’hem ajudat i ens hem fet la seva amiga. La profe ens ha dit que som uns herois!



Miro a la noia asseguda al meu costat. M’imagino les vegades que li han dit “paraules lletges” com diu el David, i ningú l’ha defensat. Ningú ha estat allà amb ella quan ho necessitava. Ningú ha volgut saber el que va passar realment. Ningú. I allí és on em dono compte, mirant una silenciosa llàgrima que baixa per la seva galta, que la Daniela no necessita a cap persona que l’ajudi, perquè ho ha de fer per ella mateixa. Ha de seguir endavant com fins ara. No necessita que jo la salvi, ella ha de donar-se compte que només la Daniela García pot amb això.



♢♦♢♦♢♦♢♦♢♦♢



- Daniela -



Tornem a ser davant de la porta d’aquell local. Després de tot aquest temps, ho he vist tot d’una manera diferent. Vaig entendre quan el Roc em va dir que ho havia d’acceptar. Acceptar que ho he fet i que no és res dolent. Que ho vaig fer perquè vaig voler en el seu moment i què no m’arrepenteixo de res.



Després d’haver anat cada dimecres sens falta a teràpia de grup amb el Sr.Govea, sento que soc una persona diferent. Allà no només m’he emportat noves amistats, sinó que també he trobat a persones que m’entenien, que han passat per coses iguals o fins i tot pitjors. Que quan estàvem junts sentia que la resta del món es feia invisible i no m’importava res el que pensessin el altres. Que estava sota una pedra i que ara la pedra està sota meu.



Recordo el dia que vaig anar al psicòleg, per recomanació de la Laura, una noia que vaig conèixer al grup de suport. Aquest m’escoltava, em donava consells i sempre em deia que tot aniria bé.



Al principi no vaig creure ni una paraula del que em deia, però a mida que anava passant el temps me n’assabentava de tot. Estava perdent l’oportunitat de viure la vida només perquè als altres no els agradava la manera en què ho feia. Que m’estava amagant de tothom per a que no parlessin de mi, encara que sabia que ho feien igualment.



El Roc em va fer veure que no necessito ser la princesa d’un conte de fades esperant a ser rescatada. Jo no vull això. Aquesta reina es por salvar tota sola. I encara que necessitaria mil vides per agraïr-li al Roc tot el que ha fet per mi, aquesta batalla l’havia de guanyar per mi sola. I ho he fet.