—No hauria d’haver confiat en aquell galifardeu. No m'estranya gens que hagi fet tot això només per a espatllar-me la tarda. Que ximplet que arribo a ser.— pensava en Roc una i una altra vegada.



I és que tenia raó, en Fortuny no li ha parlat mai a la vida (sense comptar les burles que li feia), ja que es creia un noi molt popular i superior a la resta i sempre deia que no volia perdre el temps conversant amb perdedors com ell.



Tot va tenir lloc ahir a l’hora de dinar, a la petita i acollidora cafeteria de l’institut, mentre jo discutia animadament amb la Patro, la meva millor i única amiga. De cop i volta el carallot es va apropar a la nostra taula, que en aquell moment, estava plena de menjar que se'ns havia sortit de les lletges i barates safates de plàstic que tenia la nostra escola.



Ell venia seguit del grupet VIP, com els dèiem nosaltres, que estava format per la “V” de Violet, “I” d’Ígor i la “P” de Pasqual. Vaig haver de contenir el riure quan la Patro em va xiuxiuejar que semblaven minions, ja que avui vestien els tres de color groc.



Tots quatre ens miraven amb molt mala cara però a mida que s’acostaven l’anaven canviant a una amb un somriure d’autosuficiència. Podria jurar que si els veia per més temps vomitaria l’asquerós peix que acabava de menjar.



- M’han dit que busques feina, potser jo et puc ajudar.



En Fortuny? Ajudar a algú? Crec que m’he donat algun cop al cap o és algun tipus un somni, així que no vaig fer altra cosa que ignorar-lo i seguir menjant el meu iogurt de maduixa.



- Eooo! T’estic parlant! Sabiem que eres un inútil però d’aquí a que et quedessis sordo…- va comentar. Em sentia una mica avergonyit, i encara molt més en veure com els VIP se’n reien de mi.



- Escolta Roqueta - ells acostumaven a dir-me així, per molestar-me - La meva germana fa dies que arriba tard a casa i necessito la teva ajuda. Vull que vigilis a prop del Pont de les Ànimes Flotants, crec que podria ser per allí. Si aconsegueixes fer-ho bé, et pagaré. - La veritat, era una oferta molt tentadora, només havia de quedar-me quiet i dret fins que vegués algun rastre que em portés a la germana d'en Fortuny.



Estava equivocat. Que llondro vaig ser a l’acceptar aquella proposta. Ara mateix, podria ser a casa, amb la mare i el meu germanet David, que havia estat atropellat fa poc. Per sort, no va ser res gaire greu i s’està recuperant ràpidament.



Jo seguia caminant a pas accelerat. Feia molt fred, encara que no era cap sorpresa, era la una del matí.



Enterro les mans a les butxaques de la meva jaqueta i inhalo l'aire gelat que m'ofereix la ciutat. La motxilla que porto pesa massa i sento el cansament a cada part del meu cos.



Badallo, intentant amb totes les meves forces de no asseure’m en un banc i dormir 18 hores de cop.



Estava caminant ràpid, no m’agradava estar al carrer de nit. Podria haver anat perfectament pel camí més curt, com sempre, però alguna cosa va fer que tingués ganes de creuar pel Pont de les Ànimes Flotants, el qual, si miraves per la vora, veuries un riu cabalós. Tenia mala fama, ja que allà ocorren més de 5 suïcidis a l'any.



I llavors, allí parada, vaig veure una silueta prima pujada a la cornisa del pont. Merda. Em vaig apropar ràpidament, procurant no fer gaire soroll. El que menys volia en aquell moment era espantar-la i que caigués… La simple idea de pensar-ho em feia tremolar.



Per què de totes les persones que hi ha en aquest planeta m’havia de passar això justament a mi? En David diu que l’univers està en contra meu. Ara, més que mai, el crec.



Em vaig aturar a uns cinc metres d’on estava ella, vaig decidir fer cas a la mare i pensar abans d’actuar.



-D’acord Roc - em vaig dir mentalment. - Ara, apropa’t lentament, parla-li amb tranquil·litat i fes que no es tiri a uns… 30 metres d’altura? 40? Per Harry Styles! Soc un noi de 17 anys i estic a punt d’evitar un suïcidi!



Decidit, vaig tallar la distància que hi havia entre els dos, situant-me bastant a prop. Vaig notar la seva respiració accelerada, i les llàgrimes il·luminades per la claror de la lluna que regalimaven per la seva galta.



La noia devia tenir la mateixa edat que jo. Era rossa, tenia uns cabells brillants, com l’or, i uns ulls color mel, d’aquells en que et podries passar hores perdut en ells. Podria ser l’exemple perfecte de la típica animadora súper popular de les pel·lícules americanes.



Ella seguia plorant, en silenci, encara no havia notat la meva presència. Això em va donar la llibertat per seguir observant-la. Quasi caic a terra al donar-me compte de que es tractava de la Daniela Garcia, la noia que s’asseu davant meu a classe de química. Era bastant reconeguda a l’institut, que jo sabés, se’n parlava bastant d’ella. Fa temps que no estic pendent dels rumors que corren pels passadissos. La majoria són inventats. Segurament, després li preguntaria a la Patro, ella escriu l’apartat “rumors impactants” a la revista de l’escola.

Inconscientment em vaig acostar més a ella.



Tenia l’estranya sensació de voler protegir-la de tot. Veure-la així, em trencava el cor.



- No hi ha cap raó per fer-ho - Vaig dir lentament.



Em vaig quedar quiet, allí de peu, com si la vida fos de color rosa. Em vaig maleir a mi mateix per haver dit allò i no saber què fer a continuació. Hauria d’haver pensat el que anava a dir primer. Hi ha vegades que em sento un complet inútil.



Ella mou el coll per a poder mirar-me, i quan li veig la cara completa, quasi se’m cau l’ànima als peus. Tenia els ulls plens de llàgrimes que amenaçaven a sortir i les galtes molt vermelles pel fred. Fins ara no m’havia fixat que només vestia una samarreta ampla de màniga curta i uns texans fins.



- Si ho faig tot s’acabarà. No hauré de suportar-ho més.



Merda. Què contesto a això? Repeteixo una vegada més: Per què de totes les magnífiques i meravelloses persones del món m’ha de passar això a mi? Què he fet, jo?



- No, fent això no arribaràs enlloc. Pensa en… la teva família! Creus que podrien viure de la mateixa manera sense tu? - Ella va baixar el cap, sabent que jo tenia raó. - De veritat gastaràs l’oportunitat de viure la vida? De gaudir-la?



- Tu no ho entens, estic acabada. No has vist les fotos o el vídeo? No puc anar pel carrer sense que m’insultin o ser reconeguda.



Fotos? Video? No tinc telèfon mòbil i molt menys xarxes socials. Encara que la mare m’ha dit de comprar-me’n un, sento que no tinc la necessitat de tenir-ne, sempre m’ha semblat una tonteria. Per a què veure el món a través d'una pantalla?



- Mira, no he vist cap fotografia ni cap vídeo, i no sé molt bé a què et refereixes, però siusplau, res pot ser el suficientment greu com per a voler acabar amb tot. - Semblava que l’havia convençut, però jo no em conformava amb això. Volia assegurar-me que no hi tornaria.



- Tinc una idea, demà a la tarda quedem per berenar on tu vulguis, jo convido. Escoltaré i no faré preguntes, si? Però promet-me que no tornaràs a pujar aquí dalt.



Es va formar un silenci incòmode, i no sabia com trencar-lo.



Suspiro, mentre espero la seva resposta. Necessito que digui que sí, que emdeixi ajudar-la…



- D’acord.