Feia fred. El meu cap divaga sobre tot el que va succeir a la matinada. Avui a l’institut m’han esbroncat tres professors, i jo, com un estaquirot, no sabia què contestar quan em preguntaven si em passava alguna cosa.



La tassa de xocolata calenta que tinc a les meves mans s’està refredant, però m’és igual. L’únic que m’interessa en aquest moment és que aquella noia de cabells daurats entri per la porta de la cafeteria on estic esperant-la des de fa una estona.



Començo a reflexionar tot el que ha passat recentment, en un intent desesperat de combatre l’avorriment. Recordo a la Patro preguntant-me a cada canvi de classe si estic bé, o si havia dormit aquesta nit. No li he posat massa atenció, la meva ment seguia al pont. Què hagués passat si no hagués arribat a temps?



Un sorollet em treu dels meus pensaments i em fa tornar a la realitat. El petit cascavell que hi ha sobre el marc de la porta indica que algú està fent presència. El meu coll gira a una velocitat increïble, desitjant amb totes les meves forces que fos ella. Estic segur que una mica més i me’l trenco.



Fixo la meva vista a l’entrada i em trobo aquells ulls que havia vist algunes hores abans plens de llàgrimes.

Vesteix amb una jaqueta negra i uns pantalons de xandall del mateix color. Qualsevol diria que va d'incògnit. Porta unes ulleres de sol que li tapen quasi tota la cara i una bufanda que no deixa que se li vegi el coll. Crec que ha exagerat una mica a l’hora d’abrigar-se…



La segueixo amb la mirada mentre ella camina fins la taula on soc i s’asseu a la cadira de davant meu. Noto que no es treu cap peça de roba tot i que a la cafeteria hi hagi calefacció.



- Hola - Wow, bona forma de començar la conversa, no us sembla?



- Escolta, no m’agrada gaire estar en llocs públics, podem acabar ràpid i així puc marxar cap a casa? - No esperava això. Em quedo petrificat. Em vaig comprometre a ajudar-la, però també necessito que hi posi de la seva part.



Sense pensar molt bé el que feia, m’aixeco de la cadira, l’agafo pel braç intentant no fer-ho bruscament per no fer-li mal o espantar-la, obligant-la així a posar-se dreta, i l’arrastro per tot l’establiment, sentint aproximadament us trenta parells d’ulls clavats a la meva nuca.



Camino pels carrers amb ella trepitjant-me els talons, clarament confosa pel meu comportament.



Els meus peus anaven sols, no sabia cap a on caminaven, però no tenia pensat detenir-los. M’estic morint de fred, però no és la meva prioritat ara mateix.



Després d’uns 10 minuts, finalment vaig aturar-me. Observo el que ens envolta. Un parc. La guio intentant evitar els nens que juguen animadament per no ensopegar amb ells. M’assec a la part baixa del tronc d’un arbre i veig com ella m’imita. Ens quedem en silenci una estona. Era una situació bastant incòmode.



- Què estem fent aquí, exactament? - em diu amb poca amabilitat.



- Tanca els ulls



- T’has tornat boig. Per què hauria de fer-te cas? - M’agrada el seu caràcter. Demostra determinació i seguretat. Tot el contrari a mi, que quasi mai em dono compte del que faig o dic.



- Només fes-ho. - Ella suspira sorollosament, deixant-me clar que no li fa gràcia la idea d'obeir-me, però ho fa.



Tanquem els ulls i podem sentir l’aire gelat xocant contra els nostres rostres, aportant-nos un sentiment de pau i tranquil·litat als dos, així com sentíem l’enrenou que feien els crios que jugaven i el soroll de les fulles movent-se direcció al vent. Vam quedar-nos així una estona, gaudint de la tranquil·litat. El meu cap no va tardar gaire a produír flashbacks de moments semblants al que estàvem vivint en aquell precís moment.



- Solia venir aquí amb el meu pare quan era petit. - vaig dir de sobte, sense moure’m de la posició on em trobava. - Portàvem coses per menjar i féiem un pícnic improvisat. Passàvem la tarda entre rialles i tornàvem a casa quan començava a fer-se fosc.



- Ja no ho feu?



Només va fer falta una mirada per a que entengués que per molt que jo desitgés tornar a agafar el costum de venir tots els dissabtes al parc, no seria el mateix sense el pare, que ja fa anys que no en sabíem res d’ell.



♢♦♢♦♢♦♢♦♢♦♢



- M’estàs dient de veritat que no t’agrada Michael Jackson?! Per Harry Styles, ets un monstre!



Ambdós havíem oblidat la raó per la qual ens havíem reunit, i ara estàvem asseguts en un banc conversant sobre qualsevol tonteria que se’ns passés pel cap i rient fins que l’aire dels pulmons s’acabava. Estúpid oxigen!



Jo no podia creure el que em deia. MAI HA ESCOLTAT MICHAEL JACKSON! Aquesta noia viu sota una pedra?

Espero amb una cara d’indignació que reguli la seva respiració per a que pugui parlar sense ofegar-se, encara que s’ho tindria ben merescut.



- No, no m’agrada. El meu germà ha intentat milions de vegades que l’escoltés però no puc. La seva música és… estranya? No ho sé però no em faràs canviar d’opinió.



- Tu si que ets estranya.



- Per cert, perquè dius “per Harry Styles”? Ho sento, havia de preguntar. La curiositat m’està matant. - Malgrat conèixer-la tan poc, a vegades em sembla una nena de 5 anyets en comptes de 17. Això m’agrada.



- Perquè és el meu propi Déu - dic sense inmutar-me. Ja havia explicat això bastantes vegades.



- I com és això? - pregunta divertida, aixecant una cella.



- No soc ningú per negar l’existència d’un senyor totpoderós, però tampoc puc confirmar que no existeix. Per això dic “per Harry Styles”. Ell podria dominar el món amb les seves cançons si volgués. Segurament penses que estic boig.



- Boig? Potser. Interessant? Sens dubte.



Els dos riem. Sento com si aquell fos el meu lloc, al costat d’ella, rient i sent jo mateix. Sense gent burlant-se de mi o gastant-me alguna broma de mal gust. Només sent una persona normal acompanyat d’una noia preciosa.



♢♦♢♦♢♦♢♦♢♦♢



“My loneliness is killing me,

I must confess I still belive”



Ja hi tornem.



“When I’m not with you I lose my mind,

give me a sign

Hit me, baby, one more time”



“Baby One More Time”, de Britney Spears, ressona per la meva habitació. Al prinicipi vaig pensar que seria genial posar-la de to d’alarma. Un altra vegada, mala idea. Vaig ser tan innocent de creure que m’aixecaria amb més energia i motivació si em despertava amb una cançó de les bones. I així va ser, els dos primers dies. Ara mateix només vull agafar el mòbil i tirar-lo per la finestra. Ho sento Britney!



Dimarts. Considerat el pitjor dia de la setmana segons l’Escola d’Economia de Londres. Una de les poques notícies amb les que estic d’acord. I per si fós poc, em tocava Literatura amb la professora López a primera hora, o com els estudiants preferien anomenar-la, la dictadora cara-oliva. Molt original no creieu?



M’alço del llit, em vesteixo ràpidament i surto corrent de casa. Vaig tan apurat que no els he dit ni bon dia a la mare i a en David. Arribaria tard una altra vegada. Em marco un sprint digne de Usain Bolt cap a l’institut. Finalment, consegueixo arribar abans que tanquessin les portes principals. Somric orgullós de mi mateix.



Entro i em sumergeixo en els passadissos que en aquell moment semblen un galliner. Veig a la distància a la Patro traient alguna cosa de la seva guixeta. M’apropo i conversem una mica abans d’ingressar a classe els dos junts.



La veu de la Sra.López és aguda i parla amb una lentitud que faria que els caragols s’agenollessin davant seu. Sento que m’adormiré en qualsevol moment.



Recordo que després de tres hores parlant sobre temes random com l’univers, la mort i l’existència de criatures sobrenaturals, vaig acompanyar a la Daniela fins a casa seva. És clar que abans vam tenir una ridicula discussió sobre si era un assassí que volia matar-la. Pff, jo tenia d’assassí el que ella té de lletja. O sigui res, pels dubtes.



El ensordador soroll del timbre quasi em deixa sord. Ignoro els crits de la Patro preguntant-me on vaig i segueixo el meu camí fins a la biblioteca.



Quan hi arribo, em fixo en una mata de pél ros al fons en una taula apartada. M’acosto silenciosament decidit a intentar esbrinar el que fa. El meu pla se’n va a la merda quan l’odiosa bibliotecària em diu que no faci soroll mentre camino. “Que estem en una biblioteca, no has vist el cartell, fillet?” Em treu de polleguera. Malgrat que ella ja sap que hi soc, m’hi apropo i prenc seient al seu costat.



- Què tal tot? - pregunto xiuxiuejant.



- Bé, dins el que cap. - Em somriu i jo li torno el somriure.



Ens quedem els dos en silenci. Cadascú fent les seves coses. De cop i volta, ella agafa un paper, hi escriu alguna cosa i me’l tira damunt el meu llibre d’història. Quan aparto la mirada per veure-la i demanar-li una explicació, ella ja estava camí a la sortida de la biblio amb la seva motxilla fucsia entreoberta penjada a les espatlles.



Agafo el paper que prèviament havia aterrat a les fines pàgines sense color de l’avorrit llibre que havíem de llegir per la setmana vinent.



“No sé que és el que pretens, però funciona. M’agradaria repetir allò d’ahir, feia temps que no reia tant. No m’anirà malament la companyia d’un idiota del teu nivell.”



Somric, feliç que la Daniela García, tot i haver estat a punt de suïcidar-se, tingués ganes de bromejar.



♢♦♢♦♢♦♢♦♢♦♢