Ja feia uns dies que havíem parlat amb el meu pare sobre la caixa misteriosa de les golfes i del seu estiu del'95. No m'hauria pensat mai que el meu pare encara guardés la ploma d'aquell papagai. Li vaig ensenyar la meva, la que vaig agafar del mar. Li van brillar els ulls en veure-la.
- Marco, anem a la platja, potser encara hi és... - Em va dir, excitat.
- Fet, papa.
Vam agafar les dues plomes i les vam guardar a la seva caixa dels seus records, a partir d'aleshores també van ser els meus.
L'endemà vam agafar el vell quadern del meu pare, la càmera fotogràfica i vam preparar laZilla. Vam anar a la platja caminant, gaudint del paisatge, passàvem pels camps amb l'egua al pas, per no cansar-la abans d'hora, ens anàvem canviant, una estona hi pujava jo i una estona hi pujava el meu pare.
Des de petit que li havien agradat els cavalls. Quan jo vaig fer setze anys, em va fer el millor regal que ningú mai m'havia fet. Vaig arribar a casa després d'un llarg dia d'exàmens i vaig veure que, al camp de darrere de casa, hi havia un cavall. Era negre, amb una crin llarga i elegant. Era una egua preciosa. Tenia una petita taca a l'ull dret. Això feia que li ressaltéssin encara més els ulls verdosos amb tocs marrons. Va ser molt difícil triar-li un nom. Després de pensar-ho un temps, vaig decidir anomenar-laZilla. És un nom que prové de l'Hebreu. Significa "ombra" i, creieu-me, era el millor nom que li podia posar.
En arribar vam repassar tota la platja, buscant-lo. Fins i tot vam haver d'anar fins al far, per tenir-ne una vista panoràmica. I per fi, allà dalt, al costat del far, vam aconseguir veure'l a sobre les roques, justament on el vaig veure per primer cop. En menys de quinze minuts vam ser-hi al seu costat.
- Ostres, quasi no recordava que bonics són els papagais. - Va xiuxiuejar, sorprès.
- Fa molt temps que no en veies un, papa. - Vaig respondre-li també amb un fil de veu, jo tampoc el volia espantar.
Va riure per sota el nas, suposo que va pensar en el seu viatge a Brasil.
- Aquest papagai em recorda els primers moments que vaig passar amb la teva mare.
- Ah, sí?
- Sí. També el dia del nostre casament aNessoi les nostres excursions en bicicleta per la zona, descobrint llocs preciosos i inoblidables.
- Devia ser una època molt bonica.
- Sí que ho va ser, Marco. Però després, sense esperar-m'ho, va passar el que va passar. Van venir moments molt durs, però a poc a poc vam poder tirar endavant. En aquells temps, mai hauria pogut imaginar que la Paola tindria aquell accident de cotxe tornant d'un viatge de feina. Em va fer molt de mal. Malgrat tot, vaig decidir viure el present sempre que pogués; gaudir de la vida i també de tu, Marco. Poder veure com has crescut i com t'has fet gran...
- Papa...
No m'agradava veure'l trist, vaig baixar del cavall i el vaig abraçar molt fort. Vam estar parlant una bona estona; també del papagai, és clar, i de com li brillaven les plomes.
Uns dies després, l'estat de salut del meu pare va empitjorar. Vaig fer tot el que vaig poder perquè estigués bé, fins que el van ingressar a l'hospital. El dia 16 d’agost, vaig rebre la temuda trucada. Era la meva àvia.
- Vine de pressa, Marco, al teu pare no li queda molt de temps.
Vaig agafar la moto,encara que em tremoléstot el cos. Vaig arribar a l'hospital en temps rècord, i en bon punt vaig ser a la seva habitació, vaig agafar la mà del meu pare. La tenia freda, estava molt pàl·lid. No va poder dir res, no va obrir els ulls. Jo vaig tancar els meus. De sobte, vaig notar que m'acaronava les galtes, com feia quan jo era petit, abans de fer-me el petó de bona nit. Em va reconfortar. Vaig obrir els ulls i, en aquell moment, vaig tornar a la realitat. Va fer un últim sospir i es va acabar. Vam estar uns moments amb ell, en silenci, suposo que per acceptar que ja no hi era.
La meva àvia va encarregar-se de la maleïda paperassa que fins i tot s'ha de fer quan deixem aquest món. El vam incinerar. Mai hagués volgut ser enterrat i menys encara que li féssim una missa, això ens ho havia deixat ben clar.
Quan vam tornar a casa amb les cendres dins l'urna, vaig fer-li la següent pregunta a la meva àvia.
- Puc encarregar-me de llençar jo les cendres?. - És l'única cosa que et demano.
La meva àvia va arrufar el nas, però va acabar assentint amb un somriure trist. Ho va comprendre.
Si us soc sincer, no sabia què fer ni què sentia ni a on anar. Finalment, però, vaig agafar el cavall, li vaig posar la brida i el vaig preparar per anar al nostre lloc secret, a un dels llocs que més li agradava al meu pare. Un cop laZillaja estava preparada, vaig posar la urna a la motxilla que duia l'egua al costat de la muntura. Vaig muntar-m'hi a sobre i vam sortir galopant.
El cel era rogent i feia un aire gairebé gèlid en contrast amb llàgrimes calentes que em queien per les galtes. Vaig decidir deixar de banda els meus pensaments i centrar-me únicament a buscar aquell lloc perdut. Vaig seguir pujant pel Camí del Far, em vaig desviar una mica de la via principal i vaig baixar del cavall.
Vaig treure l'urna de dins la motxilla i vaig veure que hi havia alguna cosa més: la ploma vermella del papagai del Brasil i un breu escrit. Vaig llegir-lo en veu alta. "M'ha agradat fer el darrer tram del meu viatge amb tu, Marco. T'estimo." Emocionat, vaig fer una rialla.
Vaig escampar les cendres al mar, juntament amb la ploma. El vent feia ballar la segona, mentre les primeres anaven caient a l'aigua de mica en mica. Vaig tornar a muntar sobre laZilla, direcció a casa, però en aquell moment vaig sentir un petit soroll darrere meu. Em vaig girar i, en alçar la vista, vaig veure el papagai volant cap a on es ponia el sol. Vaig seguir-lo amb la mirada fins que es va perdre a l'horitzó.
- Bon viatge, papa. Jo també t'estimo.