Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l'oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l'estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s'esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l'aigua, que sabia que d'aquesta manera els cavalls s'apaivaguen.



I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me'n, em crida l'atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure'l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l'altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d'un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.



Vaig endinsar-me al mar, intentant fer el mínim soroll possible. A mesura que anava entrant, el papagai em mirava amb incertesa. Em vaig endinsar una mica més, vigilant no espantar-lo. Però no va funcionar. Es va espantar i va alçarel vol, però no va anar molt lluny. Va posar-se sobre una pedra gran que hi havia a uns metres de distància, aquesta era més a prop de platja. Jo l'observava amb molta atenció, procurant que el papagai no marxés del lloc on estava. Era un animal preciós. Tenia les plomes de la cua vermelles, del mateix color que les roses que floreixen cada inici de primavera al jardí de casa.



Sense pensar-m'ho gaire, vaig estrènyer una mica els bessons i la Zilla va comprendre al moment que havia de començar a moure's. A poc a poc, ens vàrem apropar més al papagai. Era com jugar al pica paret. Quan girava el cap i mirava cap a nosaltres, ens quedàvem quiets com estàtues, en canvi, si no estava atent, aprofitàvem i ens hi apropàvem. Fins que vam aconseguir acostar-nos-hi fins al punt de poder tocar-lo. Quan el papagai va veure'm amb l'intent d’agafar-lo, va alçar el vol. Ràpidament vaig estirar la mà i el vaig tocar amb la punta dels dits. Vaig quedar-me bocabadat mirant com el papagai marxava i es posava a dalt de tot del Far de Punta de Sa Creu. Era el primer cop que tocava un papagai i quan vaig vaig veure que marxava vaig intentar sentir el que sentia el papagai en aquest moment. Llibertat, el vent despentinant-me… Vaig perdre la noció del temps observant aquell papagai.

Tot seguit, vaig abaixar la vista i em vaig adonar que li havia caigut una ploma dins l'aigua. La vaig agafar. Era una ploma molt gran i vermella. Era suau i fràgil, així que vaig decidir guardar-la dins la bossa que duia enganxada a la muntura. Vaig mirar el rellotge que duia dins la bossa i vaig decidir tornar cap a casa, ja que si em quedava allà més temps se'm feria tard i el meu pare m'esperava amb tota la meva família per celebrar Sant Joan.



Sempre fem una gran festa per aquesta data, ja que el tiet del meu pare es diu Joan i celebrem la festa junts. Era una festa típica de Sant Joan, tirem petards, fem un gran dinar, mengem la coca de Sant Joan i ballem la dansa de sant Joan Pelós.



Vaig arribar tan de pressa, com vaig poder. Em vaig dirigir directament cap a la cavallerissa a treure-li la muntura i tot el que duia Zilla. Li vaig posar pinso i aigua perquè es recuperés de tot l'esforç que havia fet. S'ho mereixia. Vaig entrar per la porta de darrera casa per poder arribar a la meva habitació i canviar-me de roba.

Un cop ja estava arreglat, vaig sortir de la meva habitació i vaig anar a saludar la família.

Vaig anar a felicitar el tiet del meu pare, en Joan i li vaig donar un petit detall. Tot seguit vaig anar a saludar als tiets i les tietes i als meus cosins. Se'ls veia molt contents, a tots exceptuant el meu pare.

Durant tot el temps que va durar la celebració el vaig anar mirant. No semblava feliç. Es veia apagat, li faltava aquell somriure que li anava d'orella a orella.

La festa va acabar. Eren les deu i mitja del vespre, i va ser en aquell moment quan vaig decidir anar a parlar amb el meu pare. Sempre ens comunicàvem molt, tant en italià (ja que ma mare era italiana) com en català, la seva llengua materna. Vaig asseure'm a la butaca que hi havia al seu costat.

-Què ha passat papa?

-Res rei, no et preocupis. No estic al cent per cent aquests dies, però em recuperaré.





-Què vols dir? Ha tornat?

-Sí fill, ha tornat. En un inici es pensaven que el tumor no seria una amenaça, però durant aquest mes ha augmentat i ja no hi ha tantes esperances.

Tant els ulls del meu pare com els meus, s'anaven posant vermells. Finalment, vaig veure una llàgrima que li queia per la galta i baixava fins al coll.

-Què passa, què t'han dit?

-M'han dit que no em queda molt temps. No tenen esperances.

-No, no pot ser.

Va ser llavors, quan vaig començar a plorar.

-M'han dit que com a molt, em queden uns mesos. Dos mesos com a molt.

-Papa...

-No Marco, no ploris. Sigues fort. Mai se sap, potser són sis mesos o potser dos.

Només va fer falta una mirada per entendre'ns. Cap dels dos va dir res.



L'endemà, vaig anar a les golfes a buscar uns apunts de biologia del meu cosí per fer uns deures de l'institut. Allà, hi vaig trobar una caixa petita de fusta amb una etiqueta que hi havia una data: 18-7-95.

La vaig obrir i allà dins estava ple de fotografies antigues. No les acabava d'entendre. Al cap i a la fi, vaig portar la caixa al meu pare perquè m'expliqués exactament què era aquella caixa antiga i mig trencada que hi havia a dalt de tot de la casa.

-Vaja! Veig que has trobat la caixa dels records!

-Estava buscant una cosa a les golfes i me l'he trobat. No volia obrir-la, però m'ha cridat l'atenció... Què són totes aquestes fotografies?

-Marco, ets igual que jo quan era petit, tens molta curiositat per les coses. Mira, agafa una cadira i seu aquí al meu costat, t'explicaré la meva aventura de l'estiu del “95”