«With such confusions don't it make you wanna scream». Vaig despertar-me amb la meva cançó preferida, Scream de Michael Jackson. Vaig sortir del llit amb moltes ganes d'agafar l'avió cap a Brasil, era el primer viatge que feia sol, i no ho negaré, tenia por.



Eren les 8 h del matí quan vaig haver d'agafar el vol. Tenia son, però, alhora, tenia molta energia. El vol va ser llarg, cosa que no em va anar gens malament perquè vaig tenir temps de sobres per llegir i per fer, fins i tot, una bona becaina. Quan vaig fer el primer pas per sortir de l'aeroport em vaig quedar parat. La humitat era aclaparadora. No podia respirar, era molt diferent del que m'havia imaginat. M'ofegava, era com si poguessis agafar l'aire com quelcom sòlid, "retallar-lo" i guardar-lo a la maleta. Vaja, que si això fos possible, hagués tingut souvenirs per a tota la família!.



Vaig agafar aire i vaig decidir anar directe a l'hotel per deixar les motxilles i menjar alguna cosa. Després, vaig preparar la ruta turística que faria l'endemà i vaig caure rodó sobre el llit.



Em vaig despertar molt entusiasmat. Vaig esmorzar un suc de cajú amb unes torrades i vaig anar a fer turisme a Rio de Janeiro; em vaig deixar caure pel Museu Nacional de Belles Arts; vaig passejar per algunes platges paradisíaques, massa gent pel meu gust, i, òbviament, vaig anar a veure el Sant Crist... Sincerament, m'ho vaig passar bé, però estava rebentat i l'estómac em va recordar que no havia menjat res en tot el dia així que vaig decidir anar a prendre alguna cosa en un bar per recuperar-me. Vaig asseure'm per demanar un entrepà i una birra, una Bohemia (la volia provar).



Quasi sense adonar-me'n, vaig sentir una veu familiar. Vaig girar el cap i vaig veure que era en Lluc, un amic meu de la universitat.

-Carai, què hi fas tu per aquí? - Va preguntar.

-Doncs he vingut de viatge uns dies per desconnectar una mica de la feina i conèixer una nova cultura.

-Que bé Joan, me n'alegro molt! Vine, que et presento. Ell és en Boris, el del seu costat és en Brian i al seu davant la Paola. Tots hem vingut aquí per buscar informació de les aus d'aquest país. Els dos primers dies vam fer una mica de turisme i demà ja volem marxar cap a Florianópolis, una ciutat al sud del país. A tots ens agrada la biologia i ens hem ajuntat per fer aquest viatge.

-Ostres, que bé que us ho heu muntat, eh... - Vaig dir.

Vam xerrar animadament una bona estona. Vam posar-nos al dia, però, sobretot, vam parlar de Brasil, de les aus, de les diferents cultures que hi ha... I quan quasi ja ens acomiadàvem, en Lluc em va donar una sorpresa.

-Joan, tenim una plaça lliure al cotxe, d'un company que no ha pogut venir, t'agradaria emprendre aquesta aventura amb nosaltres?

No m'ho vaig pensar ni dos segons. Vaig acceptar la proposta. No m'ho creia, acabava de dir que sí!.

Vam dormir al mateix hotel per tenir-ho tot a punt i poder sortir ben d'hora cap a Florianópolis. Sincerament, tenia molts dubtes, per mi era una experiència totalment nova en tots els sentits. Era llicenciat en biologia però mai n’havia exercit l'ofici i, molt menys, havia anat a un país desconegut a mirar, observar i estudiar les seves aus amb gent desconeguda.



L'endemà, vam anar directes al cotxe, vam posar les motxilles al maleter i vam conduir directes a Florianópolis. Durant tot el trajecte vam escoltar música i em van explicar totes les aus que havien vist aquells dos dies anteriors. La Paola em va ensenyar el seu diari de viatge on les dibuixava i hi anotava les seves característiques. Hi vaig veure dibuixos d’ocells que desconeixia totalment. Ara bé, de tots els que hi havia dibuixat, el que més em va cridar l'atenció va ser el d’un papagai que tenia les plomes de la cua vermelles. Era un dibuix magnífic.

-Ostres, que bé que dibuixes!

-Faig el que puc - Va dir la Paola - Sort en tinc de les ceres que em vaig comprar quan vaig anar a veure la meva àvia a Solarolo.

-I tens algun altre dibuix que em puguis ensenyar?

-Sí, però no és el que millor he fet. -Va dir ella.

-A veure?

La Paola va treure una llibreta de dibuix de dins la motxilla. La va obrir i em va ensenyar un dibuix d'una platja en blanc i negre.

-Carai! Això és Maratea!

-Com ho saps?

-Vaig anar-hi de viatge fa uns mesos, és un dels llocs que més m'agrada d'Itàlia.



-Què dius! És el meu lloc preferit, hi solia anar quan era petita amb el meu avi. És preciosa aquella platja.



-Sí. I aquest dibuix és idèntic. M'encanta!

-Te'l regalo!

-Moltíssimes gràcies, Paola. - Vaig respondre sorprès pel regal espontani que acabava de rebre.

Quan vam arribar a Florianópolis, l'adjectiu que pot descriure millor allò que veia és el de l'exuberància. Papallones tan grans com el pam de la meva mà, i rieu-vos de les falgueres i hortènsies que tenia la meva padrina a la zona més ombrívola del seu jardí. Sentia el cant dels ocells, els sons d'altres animalons i el sol del capvespre feia que aquell lloc es veiés encara més captivador que el d'una posta de sol a Sa Foradada. De fet, no són capvespres comparables, però en aquell moment, suposo que per la novetat, em vaig oblidar totalment de Mallorca. A més a més, es podia olorar perfectament l'herba molla, aquella olor que fa després de ploure. Semblava tret d'una pel·lícula. Era tot molt màgic.



Vam anar a l'hotel a sopar i, després, entre birra i birra, vam programar el que faríem l'endemà.



Durant totes les jornades del viatge no sempre vam fer d’ornitòlegs. Un dia vam decidir anar-nos a banyar per refrescar-nos d'aquella humitat a la qual cap de nosaltres ens havíem avesat. Mentre jugàvem a l'aigua vam sentir un soroll, de sobte. Era aquell papagai dels dibuixos de la Paola. Quan el vam veure, vam sortir de l'aigua corrents per observar-lo més de prop. Ens hi vam acostar a poc a poc i li vam poder fer unes quantes fotos. Va marxar de seguida.

Els darrers dies que ens quedaven de viatge, vam estar buscant més informació sobre aus, especialment del papagai. Potser ens hi vam obsessionar. Era una espècie nova per alguns de nosaltres. La vam tornar a veure uns quants cops abans d'emprendre el camí de tornada a Rio. Abans de fer les maletes per marxar, la Paola em va dir que mirés per la finestra. Així ho vaig fer i, efectivament, hi havia el papagai damunt la barra de la terrassa de l'habitació. S'hi va estar un bon temps, prou perquè la Paola el pogués dibuixar de més a prop.



Quan es va aixecar, li va caure una de les plomes de la cua. Una llarga ploma vermella.

-La tinc per aquí guardada. Mira Marco, és aquí. Marco, ja dorms?