Després d’unes hores, va trucar a en Fortuny i ell li va donar tota la informació que necessitava saber.

-També et donaré una pistola.

-Com que una pistola? Estàs boig?

-No t’alarmis, es sol per una emergència, mai saps quan pot salvar-te.

En aquell moment va saber que no era una cosa tan fàcil com li havien explicat i que podía tenir els seus riscos.

-D’acord…

No ho feia pels diners ni tampoc ho feia per ajudar a aquell nou amic. Ho feia perquè amb això podria ajudar el seu germà quan mes ho necessitava.

Van passar els dos dies que el Fortuny havia demanat d’espera per a vigilar aquell carrer. Només quedaven set hores per a què hagués de vigilar aquell carrer, ell sol, de nit, amb gent que si el reconeixen possiblement acabarien amb ell… Ho tenia tot en contra seva però s’havia compromés a fer-ho. I aixi seria.

Quan faltava una hora per a què hagués d’ anar el telèfon , va sonar. Era la seva mare i feia molt de temps que no parlava amb ella. Tenia massa coses al cap i se’n va oblidar d’ella.

-Mare! Com estàs?

-Josep fill meu, per què no m’has trucat en aquests dies?

-Ho sento, no he estat al cas…

-D’acord no importa, el que et volia comentar és…

La seva mare va deixar de parlar de cop, pero es sentia un tímit plor a l’altre costat del telèfon.

-Mare, què és el que passa?

-Bé, el teu pare ha tingut un accident avui amb el cotxe…

Al sentir allò se li va parar el cor, només li faltava sentir aquelles paraules tan desagradables per acabar de tornar-se boig.

-Ell estava amb el camió, treballant, quan un cotxe, segons el que recorda, negre amb les finestres fosques i de un gran volum ha creuat rèpidament el carrer sense respectar les normes de tràfic i al girar per a no xocar, el camió ha volcat.

No va ser capaç de dir res, no sabia que dir ni com dir­-ho.

-…, com està?

-Està greu a l’hospital, però els metges diuen que no morirà. Està en coma.

Sabia molt bé perquè l’afectat era el seu pare. Ell preferia donar la seva vida abans que la perdessin els altres.

-Josep, fill, no et preocupis, el teu pare és una persona molt forta i no acabarà així la seva vida. T’agrairia que quan poguessis, anessis a l’hospital a veure’l.

Va estar en silenci uns segons, pensant. Va reaccionar i li va dir que aniria a l’hospital quan pogués. Però primer havia d’ acabar amb l’encàrrec del senyor Fortuny, així que va agafar el telèfon, les claus, i una jaqueta. Es va dirigir cap al lloc on havia de trobar-se primer amb el Fortuny.

A l’arribar es van saludar i ràpidament, sense disimular perquè no hi havia ningú, li va donar la pistola que li havia dit i una foto d’enMuntaner.

-Jo estaré vigilant des de l’altre carrer, el pla és molt fàcil.

Li va explicar el pla. Consistia en què ell seria al carrer “Set de març” mentres el Fortuny el vigilava, i quan passés en Muntaner per allà calia seguir-lo tot el que pogués fins que arribessin a la seva vivenda. Va dirigir-se cap a aquell carrer.

Va arribar i va estar esperant dues hore, ell sol de peu en un carrer sense cap lloc on anar Va estar pensant en tot el que li va passar per a què ara estigués allà. Buscava però no era capaç de localitzar al Fortuny, que li va dir que estaria vigilant. Va pensar que era una broma, sol en un carrer, de nit, amb un mal de peus que l’estava consumint. Volia tornar a casa.

Van passar uns minuts més i va decidir que se n’anava a casa, no podia suportar més estar allà. Va treure el mòbil per a trucar al Fortuny i dir-li que ja no volia els diners i que abandonava el seu treball, però just en aquell moment va passar un cotxe molt lentament. Era negre, amb les finstres fosques i molt gran. Va mirar enrere i va veure al Fortuny senyalant-li aquell cotxe, i sigilosament es va ficar darrere d’una columna d’un edifici que hi havia al costat.

El cotxe del Muntaner, en arribar a la cantonada, va girar cap a la dreta i ell va fer el mateix amb una distància considerable del cotxe. El va estar seguint una bona estona fins que el cotxe va parar al costat d’un gran edifici i va baixar un home gran d’uns 45 anys, que portava una roba molt elegant: una camisa de color blau, no va saber de quin too de blau es tractava perquè amb la foscor no es distingia, uns pantalons negres i un bastó per recolzar-se mentre caminava. Amb ell van baixar 3 homes joves, voluminosos, i en el seu cinturó portaven un transceptor portàtil i una porra. Abans que entressin a l’edifici va mirar la foto que li havia donat el Fortuny i coincidia amb l’home gran que estava entrant a l’edifici.

Va esperar uns segons sense saber que fer i va aparèixer el Fortuny per darrere seu molt ràpidament.

-T’han vist?

-No.

-Això espero. Ràpid, anem!

No sabia on havia d’anar ja que el seu treball es limitava a vigilar aquell carrer i ja havia fet mes del que li havia dit. El Fortuny va començar a caminar ràpid cap a l’edifici però al veure que no el seguia va parar.

-Què fas? Ja quasi l’hem atrapat! Va, ràpid!

-No.

Sol li va contestar que no, no tenia més ganes d estar seguin`t a aquell noi que no era res per a ell.

-No? Com que no?

-Doncs que no, ja s’acabat, dona’m el que em deus.

-Però no em pots deixar sol ara, siusplau!

-Ja he fet la meva part, ara dona’m els diners i adeu.

Estava molt enfadat i l’únic que volia era anar-se’n a casa a descansar i al matí següent anar a visitar el seu pare a l’hospital.

-Siusplau, no…

Es va cansar de l’espectacle que aquell home estava donant, tot era un espectacle, no volia continuar més allà. Ell sol volia anar a veure al seu pare, i en aquell moment ho va recordar, va recordar la descripció que el seu pare havia donat a la policia abans que entrés en coma. Era la mateixa descripció del cotxe que havia vist feia uns minuts i que d’on va baixar Muntaner amb els seus homes.

Una ràbia molt forta va córrer pel seu interior. Per culpa de Muntaner i els seus homes, el seu pare estava molt greu. Sentia que el seu seny s’estava perdent i va decidir anar amb el Fortuny a dins d’aquell edifici i després d’uns segons immòbil va mirar al Fortuny.

-Anem.

Sense dir res van començar a córrer cap a l’edifici. A l’apropar-se van veure que era un hotel. Van anar fins a la porta que era de vidre. L’hotel era sorprenent, semblava caríssim. Just davant de l’entrada es veia una font d’aigua molt gran d’un estil clàssic que contrastava molt amb la modernitat de l’hotel. Estava tot molt ben moblat, amb sofàs i butaques per l’espera de les habitacions o per descansar després d’un llarg viatge fins a aquell luxós edifici. Darrere de la font hi havia una llarga recepció on es podia veure un home treballant amb un ordinador i a l’altre costat hi havien unes escales cap els pisos de dalt i un bany al costat.

Van quedar-se pensant els dos, mentres observaven aquella impressionant planta baixa de l’hotel. Se li va ocórrer una forma de poder arribar a l’habitació on era el senyor Muntaner, l’home que quasi mata el seu pare. Sol podia pensar en allò.

-Fortuny, tinc un pla. Aniré cap a recepció fent-me passar per un client que vull una habitació, mentres tu ves cap al bany i si et diuen alguna cosa, dius que vas amb mi i que has d’anar al bany. Sol hi ha aquell home a recepció així que jo el distrauré i tu puges les escales cap a dalt.

-Però com trobarem quina és l’habitació on s’està en Muntaner?

-Això deixa-m’ho a mi.

El Fortuny va somriure i tots dos van entrar a l’edifici. Van seguir el pla que havia fet en uns segons.

Es va dirigir cap a recepció i va parlar amb aquell home.

-Bona nit senyor.

-Bona nit, que desitja?

-M’agradaria agafar una habitació per a mi i el meu amic, es aquell que està anant al bany. N’hi ha alguna de lliure?

-Sé, estan totes lliures, menys duess habitacions. Ara no és època que vinguin turistes ni gent i està tot lliure.

No podia tenir més sort en aquell momento. La persona a qui buscava estava tancada juntament amb tres homes seus en un edifici.

-Quina habitació vol? Liensenyo un gràfic de l’edifici amb les habitacions disponibles.

Va girar la pantalla del seu ordinador i va veure que a l’uútim pis, les habitacions tres-cents trenta-u i tres-cents trenta-dos estaven marcades com ocupades. Va veure que el Fortuny sortia del bany i anava disimuladament per les escales, però l’ home de recepció el va veure.

-Escolti vostè! No pot pujar per les escales sense tenir cap habitació!

El Fortuny es va parar però no es va girar cap a ells. Seguia tenint aquella fúria dins seu i sense pensar-ho dues vegades va treure la pistola que el Fortuny li havia donat i va apuntar a aquell home de recepció amb ella i el va fer callar. El Fortuny es va girar i va veure aquella horrible situació.

-Què estàs fent? Estàs boig!

-Surt de l’edifici i deixa el mòbil aquí a sobre.

L’home de recepció li va fer cas i va deixar el mòbil i va sortir ràpidament de l’edifici. Sabia que havien camares però no li va importar. Es va ficar al darrere de recepció i va tancar l’edifici. Es van cobrir lentament les portes i finestres de cristall amb una persiana gran de ferro. Es va dirigir cap a l’ascensor que hi havia al costat de recepció, que desde fora no es veia, i li va dir al Fortuny que vingués amb ell.

El Fortuny va córrer cap a ell i van entrar a l’ascensor.

-Josep, t’has tornat boig?

-Vols trobar el Muntaner o no?

-Sí, però no crec que…

-Doncs si el vols trobar ho farem.

No ho feia pas pel Fortuny, ho feia per ell, pel seu pare, perquè havia perdut el seny i només li importava la venjança i la seva descàrrega d’odi i de ràbia acumulada per aquelles dues hores de peu esperant a què algú vingués. També pel moment en que quasi moren a mans d’uns sicaris que havia manat en Muntaner assassinar al Fortuny, per l’accident del seu pare per culpa d’aquell cotxe.

L’edifici era molt alt i tenia moltes plantes, van estar pujant per l’ascensor un parell de minuts.

-Siusplau, no utilizis la pistola en cap momento, siusplau te ho demano Josep…

Va callar, no va dir res, perquè sabia que si la utilitzaria. L’ascensor es va obrir en arribar a l’última planta. En sortir de l’ascensor va veure els nombres en les portes, les habitacions d’aquella planta s’estenien del nombre tres-cents fins al tres-cents cinquanta. Va recordar les habitacions que havia vist marcades a l’ordinador, la tres-cents trenta-u i la tres-cents trenta-dos. Eren les habiacions on suposadament s’estava el Pau i els seus homes, però no sabien en quina de les dos s’estava en Muntaner.

Van triar la porta que estava més aprop d’ells, la tres-cents trenta-u. Es van apropar a la porta amb molt silenci per no despertar-los. En arribar a la porta va treure la pistola de nou i va mirar a la cara al Fortuny que no semblava gens content amb aquella situació. Va donar tres cops a la porta i ningú va contestar, i s’estava ficant cada vegada més nerviós.

-Tirarem la porta a terra.

-No podem fer això!

No va fer cas al Fortuny i es va tirar tot l’enrrere que va poder fins que va tocar l’esquena amb la paret del davant, va sortir corrents i ficant l’espatlla va tirar la porta.

Al caure la porta també va caure ell. Estava tot fosc i l’unic que es podia distingir, amb la llum del passadís de l’hotel, era el rebedor, que s’auntava amb el dormitori i es veia una mica d’un llit. Es va aixecar i el silenci que s’havia generat fins aquell moment va desaparèixer. Una persona en mtg d’aquella foscor es va aixecar del llit i va intentar córrer cap a la porta, sense veure que hi eren ells dos. Va apuntar la pistola, era en Muntaner.

-Que està passant? Què voleu de mi?

Va seguir apuntant fixament la pistola al seu cap però no tenia por de disparar, llavors en Fortuny es va avançar a ell.

-Saps qui soc, oi? Et recordes de mi? Soc el Marc Fortuny, el teu germà m’envia per trobar la informació necessària per ficar-te a la presó pels teus crims. Però ens has portat aquí, a un hotel, sense cap rao , però no importa, et tenim a tu i ja és suficient per fer-te parlar i que ens condueixis a la casa teva.

Just en acabar l’última paraula un dels tres homes que estaven amb en Muntaner, el va agafar i li va ficar una navalla al coll i darrere seu van aparèixer els altres dos homes.

-Deixa la pistola o el teu amic no podrà tornar a investigar a ningú mai més.

No va saber que fer en aquell moment, estaven tots tres atrapats. El Muntaner apuntat pel Josep, el Fortuny per aquells homes, i el Josep acabava d’apuntar un home innocent que treballava a la recepció d’un hotel. Estava perdut.

Van començar a sonar sirenes apropant-se a l’edifici. Era la policia.

-Siusplau no feu res ningú… Estem tots atrapats i no sortirem d’aquí lliures, em persegueixen per varis delictes que s’han demostrat, però ara també us persegueixen a vosaltres.

Aquelles paraules d’en Pau Muntaner va fer que tornés el silenci, encara que hi havien les sirenes cada vegada mes aprop.

-Té raó, hem d’ intentar escapar d’aquí sigui com sigui.

Després d’aquelles paraules d’en Fortuny, els homes que el subjectaven el van alliberar i poc a poc va deixar d’apuntar al Muntaner amb la pistola.

-Sortim per la porta del darrere, hi ha unes escales d’emergència.

Els policies van entrar a l’hotel, es sentien els seus crits per comunicar-se entre ells, no volien dissimular que estaven allà volien atrapar-los. Van pensar que seria bona idea sortir per les escales de la porta d’emergència.

-Espereu un moment, hi ha temps. He d’agafar el meu maletí.

El telèfon del Josep va sonar, no se n’havia adonat que havia caigut quan havia tirat la porta. Va veure que el trucava la seva mare i el va agafar.

-Josep, hola?

Li tremolava la veu.

-Mare, què passa? Tot bé?

-La veritat és que no… El teu pare acaba de morir, se li ha complicat una operació per a recuperar-se i ha mort.

La seva ira incontrolable d’abans va tornar, però molt més forta. Va deixar caure el mòbil al terra, ningú se va adonar que havia agafat una trucada. Estaven vigilant que la policia no arribés a l’últim pis mentre Muntaner agafava el seu maletí. No ho va poder controlar, va tornar a agafar la pistola que s’havia guardat a la jaqueta.

-Ja estic, anem cap a la porta d’emergència!

Van ser les últimes paraules del Pau Muntaner, abans que el disparés amb la pistola.

El Fortuny i els homes de Muntaner van anar corrent a la habitació després de sentir el tret, però ja era masa tard. Els policies van arribar ràpidament a l’últim pis quan van sentir el tret, que va ressonar per tot l’ edifici. El Fortuny i els altres tres homes van sortir corrent cap a la porta d’emergència al veure la policia pujar les escales.

Ell no es va moure d’on estava, i sabia que hi havia els policies darrere seu. Es va quedar immòbil, mirant el cos del Muntaner estirat al terra, sense vida. No es va resistir, es va deixar atrapar pels policies.

El van portar a presó i en poc temps va sortir el judici. El van condemnar a quinze anys de presó. Tot s’havia acabat per a ell.