Va anar cap al seu garatge, va agafar el cotxe i va sortir cap a la dirección que li havia dit el señor Fortuny. No sabia res de perque el trucaba, ni tan sols sabia gairebé qui era el Fortuny, pero tenia un mal presentiment. Durant tot el camí va estar pensant en el seu germà David, que feia poc temps que, aprop d’on estava, va patir un atropellament. El David ens va explicar que tot va anar molt rapid, ell va creuar sense mirar perque arribaba tard a la feina, treballava en unes oficines d’aquella zona, i un cotxe es va creuar, no sap res mes, sol s’enrecorda de que la persona del cotxe no es va parar a veure si estaba be. Després d’això es va quedar incoscient, algú que va pasar per el costat va trucar a l’ambulancia. Tenia el turmell i el braç esquerre trencats.

Va arribar rapid a la ubicació que li había marcat el Fortuny, era pis de les afores de la ciutat, on practicament no hi vivía ningú. Va sentir una mica de por al baixar del cotxe, era de dia pero hi havia molta oscuretat. Va trucar al timbre i el va obrir. Al entrar al edifici va notar una olor putrefacta casi insostenible, pero va pujar les escales cap al pis. Estava la porta oberta, va entrar. Es va facinar amb la casa, sol entrar i havia un rebedor ample, decorat amb quadres clàssics, que contrastaven amb les parets de color blanc, que li donava un toc clàssic pero modern, i un terra de parquet. Aquell rebedor el va sorprendre bastant, perque el senyor Fortuny hauria de tenir una casa tan be decorada, vivint en aquell carrer solitari i fosc? No ho sabia però tampoc va preguntar res. En Marc Fortuny va apareixer, per un dels pasadisos que encara no había visitat degut a l’impressionant rebedor, vestit de la mateixa forma que quan el va coneixer aquell dia en el carrer.

-Bones Josep, passi siusplau, vol un café o alguna beguda?

Va dir que no volia res, no tenia ganes de pendre res, i menys d’aquella persona tan extranya que no coneixia.

Van pasar una mitja hora al menjador, en un sofà de color negre molt comode. Durant aquell temps el señor Fortuny es va dedicar a explicar-li qui era, que había arribat nou a la ciutat feia pocs mesos i de que treballava. El va dit que treballava de detectiu, ell sol, sense cap empresa o grup. En realitat no l’importava res de el que li va explicar el Marc, sol l’interesava saber perque el va trucar i li va dir que necesitaba ajuda. Quan en Fortuny va acabar de explicar tota la seva profesió, li va preguntar directament.

-Perque m’ha trucat dient-me que m’afanyés, si estem aquí parlant tranquilament?

En el seu cap no semblava tan borde com ho era en realitat, després de dir-ho va pensar que no eren maneres de parlar i menys si no coneixies a la persona. Al Fortuny no va semblar que l’importesi molt aquella pregunta tan directa, i amb un somriure va respondre:

-Segurament estigui intrigat de perque l’he trucat i l’he posat una mica de presa, tot te una explicació

Va pensar que esclar que tenia que tindre una explicació, había anat rapid fins allá sense explicacions, per a que ara no haguera cap motiu lo suficientment convincent per a quedar-se un sol segon mes en aquell pis.

-Com t’explicat, soc un detectiu nou a la ciutat, i m’han encomanat que investigui a una persona, i necesito que m’ajudi.

-Que tinc que veure jo amb tot això? Perque no busca un detectiu com vosté per a la seva investigación?

Ell sabia que cada cop l’estava parlant de pijor forma, pero no podía entendre com había acceptat anar i que ara estigues en una conversa tant ridícula.

El señor Fortuny el va explicar que pensaba que ell podría ajudar-lo, que sol al veure’l había pensat que seria un bon detectiu. Tot aixo no l’habia justificat res de perque el va trucar amb tanta presa.

-No m’ha respòs a perque m’ha demanat ajuda.

-La veritat es que…

Just en aquell moment, algú van començar a donar cops a la porta. En la cara del Fortuny es va dibuixar una expressió de terror i va reaccionar rapidament diet-li que s’havien d’anar rapidament del pis. Van correr, guiat pel Fortuny, cap a una porta que donava a unes escales de darrere i el Fortuny va pujar a un cotxe i el Josep el va seguir. Van arrencar i van sortir d’allà molt rapid.

Van sortir del tot de la ciutat a gran velocitat. No entenia res, cada vegada es sentía mes incomode al costat del Fortuny, no va dir res durant tot el trajecte, pero per dintre seu va reconeixer que tenia por.

-Hem pots explicar que està pasant? Et sembla normal a la velocitat que anavem?

-Ho sento, pero tot te una explicació. No t’he trucat a tu per lo que t’he dit abans, pero has set la primera persona amb la que he parlat i tinc que aprofitar a demanar-te un favor. Aquelles persones que, per sort, no hem arribat a veure son les persones que defensen a la persona que tinc que investigar, son com una mena de sicaris.

Tot allò s’estava posant cada vegada mes extrany i cada vegada tenia mes ganes d’anar-se.

-T’he trucat demanante ajuda perque, com has vist, no tenia gaire temps. He actuat com si no fos res tractant de tranquilitzar-me mentres parlavem.

Va pensar que perque no trucaba a la policía pero abans de que digués res va tornar a parlar el Fortuny.

-No puc demanar ajuda a la policía per que aquesta investigació es secreta.

-A qui investigues tant?

No podía aguantar ni un segon mes, s’estava involucrant d’una manera indirecta en una posible mort directa com els trobesin als dos junts en el cotxe.

-Pau Muntaner, un dels homes mes rics de la ciutat, m’envia el seu germà.

Perque hauria d’enviar el seu germà a investigar-lo? Cada cop perdia mes sentit i s’estava cansant.

-El vol investigar per presumtes delictes, ell asegura que el Pau te proves suficients a la seva casa com per a detindre’l de per vida, pero la policía no vol ni apropar-se a ell, per que amb el seu poder, mes que poder diners, pot fer desapareixer tot el cos policial en uns diez.

-I t’envia a tu, no? La policía no pot fer res pero un detectiu si, no? No hem pregui el pel mes, siusplau, tinc coses mes importants a fer que estar amb un boig en un cotxe parlant sobre un home ric i un grup de persones que et volen asesinar.

La realitat era que ell si sabia qui era Pau Muntaner, s’habia parlat algún cop a la televisió sobre ell, perque era una de les persones amb mes diners de la ciutat.

-Siusplau, creume. Puc entendre que sigui una mica extrany d’explicar…

-Una mica? Res de tot això es normal i vosté menys.

El va tallar secament mentre parlava, ho va fer amb un to fort i ofensiu, no tenia res de sentit per a ell lo que li estava explicant.

-Bueno, la culpa en realitat es seva. Tenia a Muntaner ja casi en les meves mans, l’estava seguint a la seva suposada casa, que ningú sap on es, pero va tindre que apareixer vosté. Ens vam xocar i el vaig perdre de vista.

Es va sentir una mica culpable, encara que no tingués la culpa de que es xoquesin, pero això li pasaba sovint, es deixaba influir per el xantatge emocional.

-Vale, perdó…

-Igual encara li sembla extrany que li demani això, però, necesito una cosa de vosté. Aquells sicaris ja saben qui soc i quines son les meves intencions, pero a vosté no, Josep. Només ha de vigilar un carrer dintre de dos diez, per la nit, quan es mou per la ciutat Muntaner.

-Quins motius tinc per jugarme la vida per vosté?

-Mil cinc cents euros.

Al escoltar l’oferta el cor li va començar a vatejar el cor fortament, li va vindre al cap el que podría fer amb aquells diners, pero se li van acabar les idees al pensar que amb això, podría ajudar a pagar la recuperació del seu germà David.

-M’ho tinc que pensar.

-D’acord, aquesta nit m’ha de trucar dient-me la seva resposta.

Van dirigir-se a la casa del Fortuny, ja había pasat una estona i els sicaris no sabien si aquella era la casa del Fortuny, perque no els habien vist marxar. Aixi que no había perill. Es va anar amb el seu cotxe cap a casa. Al arribar, va trucar a la seva amiga Patro. Li va explicar tot el que había pasat ella el va animar a aceptar-ho. Al final ho va fer.





Va anar cap al seu garatge, va agafar el cotxe i va sortir cap a la dirección que li havia dit el señor Fortuny. No sabia res de perque el trucaba, ni tan sols sabia gairebé qui era el Fortuny, pero tenia un mal presentiment. Durant tot el camí va estar pensant en el seu germà David, que feia poc temps que, aprop d’on estava, va patir un atropellament. El David ens va explicar que tot va anar molt rapid, ell va creuar sense mirar perque arribaba tard a la feina, treballava en unes oficines d’aquella zona, i un cotxe es va creuar, no sap res mes, sol s’enrecorda de que la persona del cotxe no es va parar a veure si estaba be. Després d’això es va quedar incoscient, algú que va pasar per el costat va trucar a l’ambulancia. Tenia el turmell i el braç esquerre trencats.

Va arribar rapid a la ubicació que li había marcat el Fortuny, era pis de les afores de la ciutat, on practicament no hi vivía ningú. Va sentir una mica de por al baixar del cotxe, era de dia pero hi havia molta oscuretat. Va trucar al timbre i el va obrir. Al entrar al edifici va notar una olor putrefacta casi insostenible, pero va pujar les escales cap al pis. Estava la porta oberta, va entrar. Es va facinar amb la casa, sol entrar i havia un rebedor ample, decorat amb quadres clàssics, que contrastaven amb les parets de color blanc, que li donava un toc clàssic pero modern, i un terra de parquet. Aquell rebedor el va sorprendre bastant, perque el senyor Fortuny hauria de tenir una casa tan be decorada, vivint en aquell carrer solitari i fosc? No ho sabia però tampoc va preguntar res. En Marc Fortuny va apareixer, per un dels pasadisos que encara no había visitat degut a l’impressionant rebedor, vestit de la mateixa forma que quan el va coneixer aquell dia en el carrer.

-Bones Josep, passi siusplau, vol un café o alguna beguda?

Va dir que no volia res, no tenia ganes de pendre res, i menys d’aquella persona tan extranya que no coneixia.

Van pasar una mitja hora al menjador, en un sofà de color negre molt comode. Durant aquell temps el señor Fortuny es va dedicar a explicar-li qui era, que había arribat nou a la ciutat feia pocs mesos i de que treballava. El va dit que treballava de detectiu, ell sol, sense cap empresa o grup. En realitat no l’importava res de el que li va explicar el Marc, sol l’interesava saber perque el va trucar i li va dir que necesitaba ajuda. Quan en Fortuny va acabar de explicar tota la seva profesió, li va preguntar directament.

-Perque m’ha trucat dient-me que m’afanyés, si estem aquí parlant tranquilament?

En el seu cap no semblava tan borde com ho era en realitat, després de dir-ho va pensar que no eren maneres de parlar i menys si no coneixies a la persona. Al Fortuny no va semblar que l’importesi molt aquella pregunta tan directa, i amb un somriure va respondre:

-Segurament estigui intrigat de perque l’he trucat i l’he posat una mica de presa, tot te una explicació

Va pensar que esclar que tenia que tindre una explicació, había anat rapid fins allá sense explicacions, per a que ara no haguera cap motiu lo suficientment convincent per a quedar-se un sol segon mes en aquell pis.

-Com t’explicat, soc un detectiu nou a la ciutat, i m’han encomanat que investigui a una persona, i necesito que m’ajudi.

-Que tinc que veure jo amb tot això? Perque no busca un detectiu com vosté per a la seva investigación?

Ell sabia que cada cop l’estava parlant de pijor forma, pero no podía entendre com había acceptat anar i que ara estigues en una conversa tant ridícula.

El señor Fortuny el va explicar que pensaba que ell podría ajudar-lo, que sol al veure’l había pensat que seria un bon detectiu. Tot aixo no l’habia justificat res de perque el va trucar amb tanta presa.

-No m’ha respòs a perque m’ha demanat ajuda.

-La veritat es que…

Just en aquell moment, algú van començar a donar cops a la porta. En la cara del Fortuny es va dibuixar una expressió de terror i va reaccionar rapidament diet-li que s’havien d’anar rapidament del pis. Van correr, guiat pel Fortuny, cap a una porta que donava a unes escales de darrere i el Fortuny va pujar a un cotxe i el Josep el va seguir. Van arrencar i van sortir d’allà molt rapid.

Van sortir del tot de la ciutat a gran velocitat. No entenia res, cada vegada es sentía mes incomode al costat del Fortuny, no va dir res durant tot el trajecte, pero per dintre seu va reconeixer que tenia por.

-Hem pots explicar que està pasant? Et sembla normal a la velocitat que anavem?

-Ho sento, pero tot te una explicació. No t’he trucat a tu per lo que t’he dit abans, pero has set la primera persona amb la que he parlat i tinc que aprofitar a demanar-te un favor. Aquelles persones que, per sort, no hem arribat a veure son les persones que defensen a la persona que tinc que investigar, son com una mena de sicaris.

Tot allò s’estava posant cada vegada mes extrany i cada vegada tenia mes ganes d’anar-se.

-T’he trucat demanante ajuda perque, com has vist, no tenia gaire temps. He actuat com si no fos res tractant de tranquilitzar-me mentres parlavem.

Va pensar que perque no trucaba a la policía pero abans de que digués res va tornar a parlar el Fortuny.

-No puc demanar ajuda a la policía per que aquesta investigació es secreta.

-A qui investigues tant?

No podía aguantar ni un segon mes, s’estava involucrant d’una manera indirecta en una posible mort directa com els trobesin als dos junts en el cotxe.

-Pau Muntaner, un dels homes mes rics de la ciutat, m’envia el seu germà.

Perque hauria d’enviar el seu germà a investigar-lo? Cada cop perdia mes sentit i s’estava cansant.

-El vol investigar per presumtes delictes, ell asegura que el Pau te proves suficients a la seva casa com per a detindre’l de per vida, pero la policía no vol ni apropar-se a ell, per que amb el seu poder, mes que poder diners, pot fer desapareixer tot el cos policial en uns diez.

-I t’envia a tu, no? La policía no pot fer res pero un detectiu si, no? No hem pregui el pel mes, siusplau, tinc coses mes importants a fer que estar amb un boig en un cotxe parlant sobre un home ric i un grup de persones que et volen asesinar.

La realitat era que ell si sabia qui era Pau Muntaner, s’habia parlat algún cop a la televisió sobre ell, perque era una de les persones amb mes diners de la ciutat.

-Siusplau, creume. Puc entendre que sigui una mica extrany d’explicar…

-Una mica? Res de tot això es normal i vosté menys.

El va tallar secament mentre parlava, ho va fer amb un to fort i ofensiu, no tenia res de sentit per a ell lo que li estava explicant.

-Bueno, la culpa en realitat es seva. Tenia a Muntaner ja casi en les meves mans, l’estava seguint a la seva suposada casa, que ningú sap on es, pero va tindre que apareixer vosté. Ens vam xocar i el vaig perdre de vista.

Es va sentir una mica culpable, encara que no tingués la culpa de que es xoquesin, pero això li pasaba sovint, es deixaba influir per el xantatge emocional.

-Vale, perdó…

-Igual encara li sembla extrany que li demani això, però, necesito una cosa de vosté. Aquells sicaris ja saben qui soc i quines son les meves intencions, pero a vosté no, Josep. Només ha de vigilar un carrer dintre de dos diez, per la nit, quan es mou per la ciutat Muntaner.

-Quins motius tinc per jugarme la vida per vosté?

-Mil cinc cents euros.

Al escoltar l’oferta el cor li va començar a vatejar el cor fortament, li va vindre al cap el que podría fer amb aquells diners, pero se li van acabar les idees al pensar que amb això, podría ajudar a pagar la recuperació del seu germà David.

-M’ho tinc que pensar.

-D’acord, aquesta nit m’ha de trucar dient-me la seva resposta.

Van dirigir-se a la casa del Fortuny, ja había pasat una estona i els sicaris no sabien si aquella era la casa del Fortuny, perque no els habien vist marxar. Aixi que no había perill. Es va anar amb el seu cotxe cap a casa. Al arribar, va trucar a la seva amiga Patro. Li va explicar tot el que había pasat ella el va animar a aceptar-ho. Al final ho va fer.