Li feien mal els peus.


Se li encartronaven les cames.


No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.


I començava a estar mort.


Cap bar a prop per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.


—Maleït sigui, Fortuny...


Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre»

Tot va començar quan el va conèixer una setmana enrere del que estava passant. Ell estava tranquil, passejant, quan de cop va xocar amb un home. A primera vista, li va cridar l’atenció perquè era un home alt, vestit de una manera una mica “única”. Portava una jaqueta negra que s’estenia fins als peus i unes ulleres de sol, tot i que, de sol, no en feia gens. Al xocar, li van caure al terra les ulleres i van quedar al descobert uns ulls blaus com el mar i unes faccions de la cara molt marcades. No va dir res. Va mirar nerviosament cap endavant com si estigués buscant alguna cosa o a algú que hagués desaparegut entre la multitud de la gent en un segon. Es va adonar que havia ensopegat amb ell. L’home el va mirar uns segons sense dir res.


-Ho sento- - va dir mentre semblava que estés buscant una persona.


I va sortir depressa sense dir res. Va estar tot el camí fins a casa pensant en aquell home que perseguia algú . No entenia ni sabia per què es recordava d’ell. Potser era un assassí que buscava la seva pròxima víctima o potser era un pare que buscava ae seu fill per dir-li que s’havia deixat el telèfon a casa. No li va donar més importància i va arribar a casa tranquil.


Al dia seguent, a l’hora d’esmorzar al treball, va anar al bar com sempre, sol. No li agradava anar a la cafeteria amb els seus companys per això anava a un bar que estava una mica més lluny. Hi anava sol no perquè els seus companys li caiguessin malament, al contrari, s’hi entenia molt bé amb ells, però li agradava estar sol. En arribar va demanar el seu esmorzar preferit: un entrepà de pernil, amb el pa sucat de tomàquet i oli, i un suc de taronja. Només hi havia una persona al bar que estava situada al seu costat. El va mirar. Era un home d’uns cent setanta centímetros i portava un abric negre que li arribava fins als peus. L’home que estava al seu costat es va adonar que algú l’estava observant. Al girar-se clarament el va reconèixer. Era l’home del dia anterior amb qui havia xocat. Tenia un aspecte una mica més deixat que l’última vegada que es van veure, encara que hagué estat el dia anterior, i sostenia a la mà una cervesa i de fet, semblava que no era la primera que s’havia begut.


-Hola, tu ets aquell noi d’ahir que va ensopegar amb mi?

-Sí, soc jo.


-Ho sento , tenia pressa i no et vaig poder demanar perdó.


No sabia exactament si volia tenir una conversa amb aquell home, que no coneixia de res, i, a més, no tenia cap interés de parlar amb ell.


-No passa res, jo també ho sento, no mirava per on anava.


-Em dic Marc Fortuny, però tothom em diu Fortuny.


-Jo em dic Josep. Un plaer conèixer-te.


Tot i la seva aparença una mica deteriorada, li va caure bé. Tenia una expressio de felicitat una mica amarga, tot i que feia un somriure mentre li parlava. En Fortuny va mirar un rellotge negre bastant antic que hi havia penjat al bar i va agafar un maletí que havia deixat a la cadira del costat.


-Ja és hora d’anar-me, sinó faré tard.


Va tenir ganes de preguntar-li on feia tard, però es va limitar a contestar.


-D’acord. Ja ens veurem.


L’home va agafar un tovalló i es va treure un bolígraf de la butxaca.


-Em pots apuntar el teu número aquí, si us plau? Sovint vinc a aquest bar i així podríem estar en contacte.


Això el va deixar una mica parat. Per a què volia aquell home el seu número si no es coneixien de res? Va estar a punt de dir-li que no, però va recordar que havia estat una mica antipàtic durant tota la conversa i va pensar que tampoc passaria res si li donava.


-Sis, nou, tres, quatre…

Li va donar el seu telèfon i se’n va anar. Encara no sabia perquè el volia però no li va donar més importància.


Dos dies després, un numero que no coneixia el va trucar al telèfon. El va agafar. Era el señor Fortuny que si proposava d’anar ràpidament a un lloc. Li deia que li passaria a la ubicación però, sobretot, que s’afanyés perquè necessitava ajuda.