Em trobo dins de l’estret passadís , quan sento un gemec molt llunyà, sembla que tota l’ala oest té coses més interesants a fer que preocupar-se per un monòton ploriqueig.



La meva vista ja s’ha acostumat a la penombra, per lo tant hi ha un detall que no em passa desapercebut, només hi ha una porta al final del corredor i està molt protegida, a cas amaguen alguna cosa?



Accelero el pas i quan estic davant la boca del túnel, la persona que fa poc estava plorant comença a sanglotar, quina mena de broma és aquesta? Començo a tocar el pany i els cadenats que hi ha a la porta però res, no cedeixen. Un pas. Els meus músculs es tensen. No, penso, si em veuen ja em puc oblidar d’escapar d’aquí algun dia.



-Hi ha algú?



No, no, no. Els tremolors tornen i sento que m’ ofego. Miro al meu voltant, hi ha una esquerda a la roca que pot mantenir-me oculta. M’hi endinso i aguantant la respiració recolzo el meu cos sobre la pedra.

-Vinyet?



Aquest to de veu no el puc reconèixer, no obstant, m’eriça la pell en aquell mateix instant. És molt greu com per ser d’alguna de les membres de la congregació, com pot saber el meu nom? Estic somiant? Les petjades cada cop ressonen més a prop meu.



-Sis plau digues-me que ets tu!

-Qui ets?



-En Li, amor, em recordes?



-No conec a cap Li!



De sobte, ens trobem els dos cara a cara. En la foscor amb tot el cos trontollant, l’home acaricia la meva galta, jo li agafo el canell amb la intenció d’apartar-li la mà, per contra, no ho faig i el temps es queda paralitzat.



-Vinyet.-murmura.



-No sé qui ets.-mussito.



-Tenim una filla, recordes l’Elisabet?



-Estàs boig.-crido serrant les dents i aixecant-me, per intentar coordinar els meus passos i fugir d’allà.

Però lo cert, és que aquest nom, Li, ha creat un estat en mi que feia molt de temps que no experimentava.





**************************************************************************************

És ella, en Laurent estava en lo cert. Ara porta la melena per damunt de les espatlles, no queda ni rastre, de la seva bonica trena, i sembla ser que no utilitza les rialles molt sovint, deixant això de banda, amb una sola mirada sé que es ella. Porto molts anys pensant en lo pitjor i a la fi, tinc l’oportunitat d’arreglar el que el senyor Tomàs Serra va originar.



Durant el viatge exprés cap a Paris he tingut temps de llegir-me i rellegir-me la carta que l’Elisabet em va entregar. Hi deia el següent:

Li, estimat.



Si estàs llegint aquesta carta, la Vinyet necessita la teva ajuda. El nom de Tomàs Serra et sona? Era un home corrent i feliç, amb dues filles i una dona a les quals estimava bojament. Fins que un vint-i- tres d’abril, la filla major i la seva dona van ser assassinades. Va ser durant aquella època que el vaig conèixer, quan encara residia a Madrid. Vaig servir-li de muleta durant molt temps, era un punt d’estabilitat en tot el desastre que des de aquell abril la seva ment va anar ocasionant. No obstant, un dia va rebel·lar-se contra totes les seves pors i va crear un grup. Un simple grup per ensenyar a les dones a defensar-se. Qui diria que tot acabaria donant un gir de tres-cents seixanta graus? La Vinyet era la filla menor i com que en Tomàs passava molt de temps a l’associació, vam acabar acollint-la cada dia després de l’escola. Sempre vam intentar allunyar-la d’aquella congregació que cada vegada es feia més i més gran. Però en Tomàs, volia que, quan ell desaparegués del mapa, la Vinyet estigues allà per acabar el que havia començat. No obstant això, no va tenir oportunitat de passar el temps suficient allà per canviar res, atès que, dos anys més tard el van fer fora, morint d’un atac de cor al mes següent. El nom de Vinyet, va quedar gravat dins les ments d’aquelles dones i per si de cas necessitessin la seva ajuda, van seguir cada pas que feia. Com que des de aquell moment, la Vinyet es va quedar amb nosaltres, teníem punxats els telèfons i estàvem controlats les vint-i-quatre hores del dia. No volia involucrar-vos en això, pensava que s’havien oblidat de nosaltres, si ho hagués sabut abans...

Si no m’equivoco, la tenen amagada en un monestir de Paris, la ciutat d’en somni del seu pare. Si els horaris no han canviat, a partir de les set de la tarda es quan més buidat de vigilants està l’espai. Busca’ la però ves amb compte, aquelles dones poden ser molt perilloses.



Firmat, Elisabet.

He de mostrar-li a la Vinyet per a que vegi que li dic la veritat. Està corrent desesperada cap a la sortida del corredor, però la noto molt dèbil i a mig camí cau a terra.



Amb el cor a la gola li entrego la carta mentre em mira sense saber que dir.



M’estranya que encara ningú s’hagi adonat de que hi ha un intrús dins el seu monestir i alterat obligo a la Vinyet a llegir, el que per a mi es la llum després de la tormenta, el més ràpid possible.



No aconsegueixo esbrinar totes les seves expressions, amb tot, quan acaba, després de parpellejar repetidament, sé que per molt minúscul que sigui, té un record meu.



Traga el dolor i m’abraça. Puc sentir la seva olor i les nostres llàgrimes brollen sense cap tipus d’objecció.



-Segueix-me. – em diu mirant la porta que es troba a menys de tres metres de nosaltres.



Hi anem sent molt cautelosos. Quan arribem em pregunto, per què m'ha portat fins aquí.



-Pots obrir?- em pregunta desconfiada.



-Donam la pedra que es troba darrere teu i ho intentaré.



Desorientada i amb una respiració accelerada agafa la roca més gran que troba i me la entrega amb una mirada matadora, que crida, treu-me d’aquí.



Al segon intent obrim els cadenats i aconseguim forçar el pany de la porta.



Els llums estan fosos i es un lloc massa petit com per a ser l’habitatge d’algú. Estic mirant al meu voltant quan la Vinyet es llença sobre una figura que es troba estesa a terra.



-És ella!-crida mirant-me.

-La nostra filla?



-No...No ho sé. És la noia dels meus somnis, el món m’estava volent dir alguna cosa...



-Respira?



-Sí, hem de treure-la d’aquí.



De sobte, sembla que ha recuperat forces i no pot parar quieta. Agafa en braços a la nena però no té la suficient força així que l’ajudo.Quan arribem a un lloc més il·luminat observo, que evidentment aquella nena és nostra. Té la seva boca i el cabell tant fosc com el meu. La ràbia em domina per un segon i tinc ganes d’anar a per tota la gent que ha estat encarregada del que la meva petita ha hagut de patir.

Però la venjança solament em faria mal a mi i a la meva família. Sortim per la porta per la qual jo havia hagut d’entrar, i correm cap a en Laurent que es troba en el seu automòbil. Quan ja hem pujat al cotxe, algunes dones surten del monestir per forçar a la Vinyet a entrar de nou, per sort, no arriben a temps.



Durant el camí cap a l’hospital la Vinyet comença a taral·lejar la nostra cançó i sento, que surtirem d'aquesta.



**************************************************************************************

1 mes més tard...



Cada vegada vaig recordant més coses i és gràcies a en Li, està sent bonic conèixer-lo un altre cop. Els metges han descobert, que les dones d’aquella associació em van fer un rentat de memòria, per a que cap de les meves remembrances no destorbessin en el seu pla. En el cas de l’Emma, la nostra filla, cada cop es troba millor i no té cap trauma greu. És guapíssima, em recorda a en Li, la seva cabellera color carbó i la mirada... De mi ha heretat el caràcter fort, quina bomba de rellotgeria hem creat....

Si voleu saber, el que ha passat amb aquella congregació, per lo menys ja no saben el meu parador. Està tot en mans d’especialistes i deposito tota la meva confiança en ells.