La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Aquella casa no era com s’havia molestat a recordar, ara envoltada de neu, es mostrava plena de grafits i tenia pinta d’haver estat abandonada durant uns anys. Després d’un dòcil cop d’ull, va percebre la mateixa sensació que feia temps enrere quan jugava amb l’Eloi dins aquelles quatre parets. Tots dos tenien les seves històries, no eren de la mateixa sang, però si els veies semblaven bessons, no per que s’assemblessin físicament, sinó per la manera que tenien de relacionar-se entre ells, l’Elisabet sempre deia que eren meravellosos.

En Li va fer l’intent de recompondre’s en el mateix instant que la seva mà, tremolosa, empenya una porta rovellada que donava a un saló petit, que encara i estar brut semblava ser l’estància més intacta de la casa.

Una dona prima com un secall, amb els ulls enfonsats i mirada perduda, va voler donar-li la benvinguda, però ell, esquerp, entre tot l’embolic, va deixar anar una motxilla amb les seves escasses pertinences i va avançar cap a l’indret on es trobava un matalàs ple de forats i brutícia, arrufant el nas s’hi va agitar i exhalant tot l’aire que havia estat contenint, va tancar els seus ulls foscos i humits.

Quan es va llevar, l’olor de xocolata calenta va ser més persistent que l’olor a tabac tant desagradable que desprenia aquell habitatge. Així que en silenci mentre era observat per aquella dona va intentar beures la xocolata, sense cremar-se i sense mirar-la als ulls.

-L’Eloi va morir l’any passat combatin.- soltà encenent-se un puro la dona.

En Li sense mostrar cap expressió, assentí, de fet s’ho veia venir.

-Com has estat fill?

- Aïllat del que més estimo en el món – digué ell amb la mirada perduda.

-He estat molt sola sense vosaltres.

- I que volies que féssim? Quedar-nos en aquesta pudent casa fins que ens caigués la teulada al damunt o ens trobessin, o anar a la guerra i que em matessin?

- Li...

-No, Elisabet, ens vas mantenir com vas poder i t’ho agraeixo. Però el temps corre i nosaltres mereixíem una vida decent.

-Parles de la Vinyet i tu, oi?

-I es clar que sí.- cridà l’home enfurismat.

-Vau fugir.– va dir emetent un gemec la dona desconsolada.

-Volies que acabéssim morts?

-Perdona’m...

-Vull saber on és la Vinyet.

-Fill no ho sé, des de que et van tancar en la presó que no s’ha manifestat.

-Tampoc t’has involucrat massa en saber com es trobava, no? -va dir el noi sonant més com una acusació que com una pregunta.

-Tenia por de descobrir que li havia passat alguna cosa... Que no m’agradaria.

-Ajuda’m a trobar-la.

-No tinc forces, però tinc la sensació de que és feliç. -va dir l’Elisabet tragant per desfer el nus que tenia a la gola.

-Elisabet...– digué en Li trencant a plorar.

-Per què vas haver de fer-ho? Troba-la si us plau – va mussitar la dona derrotada.

-Visc per ella, així ho faré. – va admetre en Li.

******************************************

Tot el país es trobava immers en una guerra civil que va néixer de la idea que va tenir un general: “eliminar sense escrúpols ni vacil·lació a tots els que no pensessin com ells”, i en Li no volia exercir. Va haver de fer la mili, però quan la guerra va començar, va fugir, no tenia els mateixos ideals i no pensava lluitar per defensar una causa, que ell trobava indefensable, ella bojament enamorada el va seguir.

Feia dos mesos que estaven ocults en aquella casa. Se la van trobar abandonada i destrossada, emperò amb una capa de pintura i alguna que altra reparació aparentava ser una llar, petita i limitada, però s’hi respirava un ambient familiar, el perque? Senzill, hi era ella. Qui deia que aquell no era un bon lloc per crear una família?

L’observava bocabadat mentre es recollia la seva llarga melena en una trena. No hagués suportat mai haver estat lluny d’ella i quan es sotmetia a preguntes sobre si era just el que estaven fent, només les podia respondre, la plenitud que sentia al pit quan la veia somriure com una nena petita i les pessigolles que notava a la panxa, quan li acariciava el ventre i notava les puntades que el seu tresor donava cada cop amb més intensitat.

S’haurien d’haver quedat vivint en aquell antre amb la seva mare d’acollida, arriscant-se a patir les conseqüències? Podrien arribar algun dia a portar una vida normal?

Que més donava?

Seguit d’un llarg e intens petó va sortir del seu amagatall. Sabia que s’arriscava però encara així volia cuidar-la.

Era el quart cop que es deixava veure pels carrers de Menar, un poble a les afores, on gent de la tercera edat, dones i menors es resguardaven de la guerra i on no hi havia cabuda per als homes destinats a aquell infern.

A excepció del que s’havia convertit en el seu millor amic, com estava obligat a estar a l’exèrcit i no es podia permetre una delació per part d’algun dels vilatans; tots pensaven que era un francès que fugia de la pobresa de la seva família. Se li donava bastant bé fingir-ho, al cap i a la fi, havia estudiat francès durant tota la secundària.

La Vinyet portava dies amb malestar, vòmits i marejos intensos i en aquell poble d’alta muntanya només hi havia un consultori mèdic. Baixar a la ciutat era massa arriscat, així que no podien anar a cap ginecòleg per controlar l’embaràs.

En Li es va llegir tots els llibres que va trobar per identificar els seus símptomes i saber que fer en tot moment. S’apropava el dia en el que sabrien quina criatureta s’amagava dins aquella panxa, i segons un llibre anomenat: “Todos los consejos para tu embarazo”, aquesta era la causa del malestar tan persistent de la Vinyet.

No obstant, en Li va anar a la farmàcia del poble a buscar alguns fàrmacs per a intentar calmar-li el dolor.

Quan ja havia trobat el que buscava va sortir triomfant per la porta de vidre, quan va advertir al seu millor amic parlant amb una figura policial i les seves mirades es van trobar.

Una onada de pànic va recórrer el seu cos e intentant aparentar tranquil·litat es va dirigir cap al sentit contrari on eren ells.

No va servir de molt, després que en Laurent, l’home al que li havia confiat el seu secret, cridés: és ell! El poble li va obstruir el pas.

Va ser detingut per desertor al exèrcit als pocs segons de fugir, sort va tenir de no haver parlat amb ningú en cap moment, de la dona embarassada que portava vivint en aquell poble, el mateix temps que ell.

No es sap que és el que va passar amb ella, en Li n’estava segur, ningú sabia que era en aquell poble amb ell. La nit que van arribar a peu, els carrers estaven deserts i totes les finestres tancades, no els van poder veure. A més, no entenia com aquell francès l’havia pogut defraudar d’aquella manera. Però en Laurent semblava tenir una raó per fer-ho i també estar al cas de moltes coses, però no ens avancem.

Quatre anys més tard en Li havia sortit de la gàbia que l’havia tingut lligat de cap i peus per a tornar a la rutina de sempre. Però amb una diferencia , la guerra havia acabat i estava sol en el món. Sense la dona que va dedicar la seva vida a cuidar-lo, sense l’Eloi i amb la incertesa de si podria comptar amb la Vinyet. No podia perdre més temps, ja tenia vint-i-nou anys i el seu fill o filla, compliria quatre en pocs mesos.

******************************************

Una parella jove està asseguda en un restaurant de la plaça “Charles de Gaulle” amb vistes a l’emblemàtic Arc de Triomf, esperant a que els hi portin el menjar.

-Podries mirar-me quan et parlo?

-Ho sento estic molt dispersa.

- A un marit se’l respecta, comportat com la bona dona que ets.

Ella, assenteix amb un somriure i perdent la mirada en l’horitzó, maleeix el haver acceptat aquesta condemna.

Ell apropant-se i sense treure-li la mirada de sobre li diu a cau d’orella:

-Aquest vestit que portes no t’afavoreix gens, vas vestida com una golfa, la gent es pensarà que et porto així perquè no sóc capaç de controlar-te, no te’l tornis a posar mai més.

-D’acord. -diu apujant-se els tirants del seu vestit preferit i canviant el tema de la conversa.