No puc evitar escoltar la conversa, quina llàstima que estigui tant de moda la submissió femenina.

Després de fixar la vista, en un aparador del dissenyador parisenc més destacat del moment, un esbart d’ocells passa pel nostre damunt i el somni que tinc diàriament, ressorgeix d’entre la incertesa que porto vivint ja, molt de temps.

La noia es troba asseguda dins d’un espai claustrofòbic, crida, però solament els rats que hi ha als seus peus se’n adonen i retrocedeixen de ipso facto. En una mil·lèsima de segon pestanyeja i observa com una figura s’aproxima bruscament a ella.



Sortim del carrer principal i em fan una forta empenta cap a una porta entre les ombres, darrere aquesta obertura es troba el perímetre del que és ara la meva llar.

És un monestir d’aspecte fred i fosc, amb les seves respectives habitacions. Esta dividit en dues parts: l’ala est i l’ala oest. Hi ha un pati comú i una zona amb bancs de fusta, que sembla ser un lloc de culte. La meva habitació es troba a l’ala est i no em tenen permès desplaçar-me cap a l’altra ala sola.

Ara ens trobem en la zona més tenebrosa del convent, on totes les siluetes misterioses, vestides amb una túnica negra, s’asseuen i diuen al uníson:

-Mulieres certeare. (Dones lluiten)

Noto ganivets travessant-me la panxa, fa molta calor i necessito fugir d’allà. Però em tenen agafada, em sento en un dels bancs de fusta i espero a l’arribada de la Marta, la fundadora de la comunitat.

Una silueta avança tranquil·lament, mentre que la llum provinent de l’única finestra existent, li banya el rostre. Se’m para el cor quan pronuncia el seu discurs.

-Senyores el que us diré és essencial, així que presteu atenció. És fonamental que dinamitzeu els vostres entrenaments, està a punt d’arribar l’hora. El futur de les dones depèn de nosaltres i cada cop som menys. Així que sereu les encarregades de buscar deu dones, amb la capacitat suficient per seguir amb el que, ja fa molt, se’ns va encarregar. Vinyet, tu ets la més jove i tens molt carisma, així que, confio en que faràs una bona feina. Companyes, a partir d’ara, jo, ja no formo part d’aquesta associació, la Vinyet em substituirà.

De repent la sala s’omple de crits esgarrifadors i comentaris despectius. Les mans em comencen a suar i clavo la mirada al terra que es balanceja cada cop més. Per què jo?

-Silenci! Vinyet, filla, vine amb mi, vols dir algunes paraules?

Faig l’amago d’incorporar-me quan sento una punxada al costat dret del cap i caic davant de les quaranta dones pertanyents a la congregació.

Es sent un remor provinent d’una multitud però no pot distingir el que diuen. Ara té a la figura davant seu, però la densa foscor no la deixa esbrinar com són les seves faccions. Tanca els ulls i creuant els dits, desitja que tot solament sigui un somni, quan els obre, la silueta ha desaparegut. Sent que s’ofega i comprova si segueix lligada de mans, per la seva sorpresa, la corda, està tirada al terra.



****************************

Estic molt nerviós. Després d’haver estat un dia sencer, atent a les explicacions de l’Elisabet i d’alguna que altra llàgrima, he decidit portar-la a una residència on estarà molt ben cuidada i on si tot surt bé, aniré a visitar-la molt sovint. Seguidament, he emprès un llarg viatge fins al lloc on vaig veure a la Vinyet per última vegada, amb una carta de l’Elisabet entre les mans.



Estic baixant del cotxe i m’envaeix la por. El poble segueix sent igual, amb tot, com que la guerra fa temps que ja no és el nostre dia a dia, la majoria de gent ha marxat i els carrers es troben buits. L’estrèpit d’un llamp fa que m’afanya i quan la tempesta elèctrica comença a agafar força, em trobo davant casa d’en Laurent. Deixant de banda els nervis que em regiren l’estómac, sé mantindré bé la postura. Truco al timbre i després d’uns minuts, que es fan eterns, es sent una veu des l’altre costat de la porta.

-Qui ets i què vols?

-Laurent, obre’m la porta.

-Li?

-Que m’obris t’he dit!

Amb frisança obre lentament la porta, jo l’agafo del coll i l’empento contra la paret, ambdós tenim la respiració entretallada i amb les celles arrufades faig l’esforç de no matar-lo al moment.

-On és!? Mira’m a la cara!

-No l’hi he fet res, jo... Solta’m, t’ho puc explicar.

-Desgraciat, on la tens amagada!?- estrenyo més el seu coll i el deixo bleixant a terra.

Quan es posa dret trontollant, el tacte de la pistola que em va donar l’Elisabet abans de marxar, em fa sentir més segur i li clavo el canyó de la pistola en els seus malucs.

-T’ho diré una última vegada, on és la Vinyet?

-Se la van emportar, eren quatre dones.- diu aixecant els braços i tremolant.

M’ho penso una mil·lèsima de segon, aparto la mà i l’apunto allunyant-me, sense treure-li la mirada de sobre, per tancar la porta.

-Molt lentament asseuràs en aquest sofà tant maco i em diràs tot el que saps.

-No em van dir qui eren, volien a la Vinyet... Van dir alguna cosa del futur de les dones... Em van amenaçar de mort si no feia el que em deien.

El noto neguitós, amb la impotència tinc l’impuls de prémer el gatell, per contra, si ho faig tots els meus passos seran en fals.

-Creus que em pots enganyar amb qualsevol collonada?

-Estic dient la veritat, em van donar una direcció on havia de portar-la.

-I ho vas fer? Ets un autèntic covard. – faig un crit ofegat de dolor.

-Et puc portar al lloc.

-Si tot això és una trampa, et perseguiré sempre, no ho oblidis.

Sona un llamp que em desconcerta, llavors el soroll d’un tret rebota contra les parets de la casa. Ara a les fosques, es troba en Laurent espatarrat al terra, espantat miro la meva arma i me’n adono, aquell tret provenia de la meva pistola. M’aproximo a ell, per veure si esta fatídicament ferit, per sort s’ha apartat a temps, i la bala, solament l’hi ha fregat el braç. Amb uns quants moviments aconsegueix alçar-se i mentrestant es fa un embenat improvisat, jo intento tranquil·litzar-me estudiant la situació. No ens mirem ni ens dirigim la paraula en cap moment.

-Et vull ajudar, sento molt tot el que us he fet...

-Digues-me on es troba.

-És a Paris. Puc portar-te si m’ho permets.

-Qualsevol moviment sospitós et costarà la vida. Acompanya’m al cotxe.



***********************

Sento un mal de cap terrible i una llum em cega. La desorientació dura uns pocs segons aleshores recordo la meva terrible caiguda. El primer que veig es un farmaciola plena d’utensilis de primers auxilis, intento elevar el cap per veure l’habitació sencera però el cap em pesa massa i no ho aconsegueixo.

-Senyoreta Vinyet, si pretén aixecar-se, és una mala idea.

Qui parla és la fundadora de la comunitat. La seva veu m’eriça la pell e intento tragar per desfer el nus que se m’ha fet a la gola.

Després d’un silenci estrany em decideixo a preguntar-li.

-Marta, per què jo?

Es gira estranyada i em dedica un somriure.

-Tens molt potencial Vinyet.

-No estic preparada.

-Ho estaràs quan tu vulguis, mentre ves escalfant, fes una recerca impecable.

No li dic res més i quan em veig amb forces, emprenc un camí cap a la meva cambra.

Abans d’arribar em creuo amb algunes membres que m’ignoren de manera descarada. Quan estic a la cantonada de la meva estança, m’ho repenso i d’amagat ,creuo el saló comú de la meva ala fent ressonar els passos dels meus peus, al ritme que el meu cor accelerat marca. No sé ben bé que em porta a fer-ho, això no obstant, em poso la caputxa de la meva túnica i procurant que no em vegin, faig que les frontisses de la porta a l’ala oest grinyolin, per endinsar-me en una mena de rebedor, tot seguit, tanco de cop. L’espai es troba badívol, amb una mena d’escriptori rovellat i una llum tènue que hi aporten vida. Davant seu hi ha un passadís cobert d’incertesa i penombra. Em perdo en la foscor a la que em costa molt acostumar-me i un altre cop em ve aquella imatge al cap.

Els seus delicats braços tremolen per el fred i el temor que aquell monstre li ha produït. Estira les cames i es topa amb una safata petitona, on hi ha una insultant porció de menjar fred, agafa el got amb ànsia, l’aigua li salpica la roba i comença a plorar desconsoladament. Quatre anys, quatre miserables anys.