La vida, d'alguna manera, va continuar, tot i que no podia sinó maleir la meva fortuna, repetides vegades al dia. Per què havia de viure sota aquestes condicions? Per què la resta havia de viure de la mateixa manera indigna? Puerilment, desitjava que algun ens diví no existent descendís d'allò més alt o s'alcés, des del subsòl, i m'oferís lliurar la meva vida, la meva ànima o el que fos, a canvi que aquest plet dominat pels anihilaments dels uns i els altres, acabés d'una vegada per sempre, i mai tornés a esdevenir. Evidentment, era conscient que era un impossible que aquest fet es donés, però, cada vegada que, amb peus descalços, matxet en puny, bona cinta en el ganivet, rostre terrenc, ulls febrils i contristats, em veia, s'apareixia aquest pensament al meu cap. Encara que, haig de dir, que no entenc perquè, justament, penso en aquest, en els meus últims moments… Ja és igual, suposo. La meva tràgica comèdia ja ha arribat a la seva fi: és el meu dia de sort, per dir-ho així. Ha durat llargs trenta anys, en els quals no seré reconegut com un heroi, ni vermelles roses travessaran el llindar de l'altre costat. Aquí, tirat, somric com babau, veient com el meu temps aquí s'esgota. Moribund, amb la mà en el meu abdomen, desbordant de sang vermella i vasta, miro, dificultosament, a l'individu que m'apuntava amb la seva pistola, malgrat ja haver-me perforat. Ara, m'adono que la bellesa és fugitiva, la bellesa resideix en la paciència i que, d'alguna manera, estima i calvari, muts, es pateixen en expectació. Ara, les veus, sorgides del no-res creador, ja no giren i ressonen en les meves parets cranials, ja no estan mullats els iris: sóc feliç. D'haver mort? Pot. Sí. Per què? Perquè ja no hauré de callar en mansuetud el terror de la guerra i passejar-me entre els cossos dels pobres desgraciats, despoblats de cap ànima, que jeuen esteses en el camp de batalla, miserablement, sense rebre sepulcre cap, en la terra de la mort, després de no haver aconseguit la tan desitjada victòria.



Tot és bellament fosc i, a pesar que els ulls no trobin sinó tenebra ajusto, ja no tributen, afligits, l'odi. Perquè saben que mai veuran, novament, a través de cap finestral o les lamentables i ridícules trinxeres improvisades, com l'alba pàl·lid reneix, novament, partint des del mar, i els incita a viure, sense ganes, un altre exasperant i pesarós dia, en el qual, anhelaria, tàcit, que el sol morís en el mar, i no es tornés a alçar, orgullós, mai més.



Ara, finalment, l'home, jo, passarà a ser núvol del qual el somni és vent, malgrat ser mancat d'aquell ànima, aquell cavaller, que es tendeix com arc, i descendirà al ventre de Gea, o desapareixerà entre la resta de núvols, per a trobar-se amb un ent diví que pensa el món.