Hi ha alguna cosa estranya, estrany, peculiar, vivint en els meus interiors, i propícia, en el més profund del meu ser, sentiments com els d'intriga, dubte, confusió, riure… No puc evitar-lo, decantar-lo o ignorar-lo, si més no.

Ho odio. Ho odio. Ho odio. Ho odio. Odio que creï un cercle viciós d'emocions, inevitables i ineludibles, en mi. Ho odio. Ho odio. Ho odio. Ho odio. Odio el fet de no saber a quin vocable recórrer per a descriure'l. Ho odio. Ho odio. Ho odio. Ho odio. Odio que, en els pitjors dies, en els quals havia decidit cridar a l'impiu i implacable àngel esparracat [la mort], aquesta cosa, com una alba, s'obrís, orgullosa i gallarda, com una rosella, donant pas, en mi, a aquest sentiment que tots hem viscut alguna vegada. Sí, amics, es tracta del mateixFobos, la por. Sí, sento i vaig sentir por. Por a ser incapaç de tornar a ser una bella rosella, una altra vegada. Por, perquè l'esperança, que s'havia esvaït, ha reaparegut. Por, sí, sobretot, al dolor, perquè si hi ha dolor, augmenten les possibilitats de mort, i, al seu torn, minven les de tornar a veure-li. Parlo, com bé t'imaginaràs, del meu àngel ferament humà, de la meva Eurídice, de la musa que em va embaladir amb la seva extraordinària bellesa, que, supera, amb escreix, m'atreveixo a dir, la de Venus, que, per tant, hauria de descendir al món mortal, reverenciar-li, amb el cap cot, i fer-li lliurament de la famosa poma daurada, dirigida a la més bella.

Ara, entenc perquè odiava, amb tant ímpetu, aquesta estranya cosa, que m'estima i m'odia alhora. Aquesta cosa és, sense cap dubte, l'ànima. Ara, que ja és tard, m'adono que aquest cavaller invisible, que ens fa somiar amb mons que transcendeixen la realitat i la vida, és el nostre cel, per la mà dreta del qual es disputen, constantment i violentament la lluna, ajudada pel seu seguici estel·lar, i el sol, dotat d'ardents i encegadores fletxes, que travessen l'existència d'aquell que s'atreveixi a desafiar, patèticament, al seu portador. Aquest invicte home, omnipresent i imperceptible, m'ha tret,infinitudde vegades, milers de somriures, veritables, sincers, mai buids o fal·laços. Gràcies a ell, sé en què consisteix viure. Gràcies a ell, puc viure.

…

En realitat, gràcies a ell, vivia. No obstant això, ja és tard: enfastidit i vençut pels meus pensaments, s'ha retirat, humilment, del meu cos, oblidant-se que funciona gràcies a ell. Tot ha quedat destruït, embolicat en una capa de tristesa.

En aquests instants, tot el que sóc capaç de sentir és el meu cos pesat, essent abrasat per la gèlida i impura neu. En aquests instants, no puc evitar sinó recordar el fatídic dia: corrien temps durs, sempre ho han estat, per a aquestes coses. Record que ella i jo ens haviem reunit a la plaça, per a celebrar tan memorable data. De sobte, el cel esplagàd'aquelles fastigoses, i sempre porugues, rates amb ales. Fugien. No sabíem de què o per què, però ho feien. Quan ens vam adonar del per què ho feien, ja era massa tard.

Paralitzats, després d'escoltar lagrinyolant sirena, anunciadora de l'acostament de l'última hora, vam veure com sibilants bombes arrasaven, des de la distància, els afores del poble (i alguns edificis d'aquest). L'eixordador so dels esclats s'acostava cada vegada més. Com els coloms, ens vam escapolir. Record que ens vam sumar a un cúmul ingent de persones, entre les quals destacaven, sobretot, una noia, plorant com l'infant que portava en braços; l'ancià del poble, i un grup de nens, les mares dels quals advocaven per mantenir la seva innocència, ingènuament, i en va, ja que, òbviament, cap nen continua essent nen quan, en les seves pròpies carns, viu una guerra.

Després de minuts, que es van fer eterns, arribarem tots al refugi, que havia estat destruït. Ens miràvem, sense saber què fer. Al moment, deixarem de somiar, i, immediatament, vam perdre la sensibilitat. "Ens esfondrarem". Estàvem perduts. Silenci. Xiulada. “Estem acabats.” De sobte, tot es va tornar negre, fosc i silenciós.

Era així com anava a acabar tot? Havia treballat tant, per a després ser arrasat i acabat per un projectil? Em vaig negar, no m'agradava que les coses s'haguessin donat d'aquesta manera.

Després, la vida es tornà somni.

I, finalment, quan vaig despertar, -havia estat un temps en coma-, vaig voler tornar a viure aquell fantasiós somni, on era feliç, on no hi havia guerres, ni morts, on ella no era morta, i jo no havia perdut una extremitat.