La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Es va parar a contemplar el cel. El mateix cel, que sucumbit per la tristesa, li va negar, absent, aquesta immortal presència als seus companys, l'ànima dels quals va ser guiada per l'ombrívol àngel esparracat a les portes que Cèrber vigila amb recel. LiHuan, immòbil i trèmul, va inhalar, amb gèlid i gris pesar, l'aire nu, i tot seguit, un fugitiu crit va escapar del seu interior. Crit que, suspès, no va perir, i el ressò del qual va renéixer, fent així que el lamentable home, es tornés en un cos perfecte envejat pels mateixos núvols.

De sobte, una memòria burleta va fregar el seu cor com bala, ferint-li així de gravetat, perquè va recordar l'horror de la guerra. “La guerra és allò que diem i callem en pau”. Això ho solia repetir, una vegada i una altra, l'ancià de la vila, on vivia elapolini LiHuan, en la plaça, les llambordes de la qual estaven coberts de cossos malalts o inerts, que esperaven ser coberts per la calç viva que destruiria les seves moribundes i enfastidides carns. Per al jove, la guerra era allò que, constant iincesablemente, exigia suor, sang i semen, a canvi de rancor, odi i oblit, en el menor dels casos, a aquells que tractaven posar-li fi.

Plorava, perquè va recordar els dies de felicitat despreocupada i innocent. I ara, ell estava buit d'esperances, i havia desenvolupat una espècie de fòbia cap a la vida en adonar-se que mai tindria il·lusions, somnis, passions… Obstinadament, va fixar els ulls enllindarde l'entrada, les seves conviccions lialetargaven en funestes i miserables meditacions. Aquestes li van crear una angoixa tan persistent que va descobrir, novament, que trista estava la seva ànima, a causa del seu inevitable destí, que la buida vida, regnada per pugnes, havia condemnat al seu cos, un cos desnodrit, que pesava poc menys de seixanta quilos. Cada vegada que ho veia reflectit, recordava que aquell envàs de les seves cavil·lacions, nodrides per la seva desgraciada sang, estava podrit per dins, perquè va morir després de la seva separació amb ella. Ella era la jove a la qual havia estimat, ferventment, perquè els seus ulls eren centellejants i eixerits, per tant, li aportaven aquest sentiment de vivacitat que necessitava per a sentir-se més humà. Estimava, a més, el seu cos, que semblés esculpit pel mateixHefest, déu artesà, i envejat per Apol·lo, bell,Adonis, de suposadament inigualable bellesa, i Narcís, vanitós. Estimava aquelles petites mans de porcellana que li acariciaven amb delicadesa extrema, com si temessin que es desgastés la pell, mitjançant el tacte. Estimava ser abrigallat en un humanament càlida abraçada, que intentava atrapar-li per a no deixar-li anar mai. Estimava notar com ella traçava la forma del seu front amb els pinzells que tenia per llavis. Estimava el seu melodiós i altiu murmuri que girava i ressonava en les seves oïdes. Estimava al tendre monstre ros que elsfletxà a tots dos.

LiHuanno va poder evitar sinó desesperar-se, novament. Un altre crit. Es diu que aquest últim va fer tremolar fins a a el mateix Tàntal, mancat de cap moral… Després de l'intent d'intentar acabar amb les seves batalles intestines, culpables directes del seu dolor, angoixa, desesperació i pors, va tornar en si. De sobte, va perdre la consciència, i el seu cos va ser atret cap al dur, petri, ferri, cruel i inclement sòl, com un impietós imant.