Eren les cinc i mitja de la tarda quan van arribar l'Elena i la Jerònia. De primeres es van quedar petrificades en veure caixes i maletes per tot. Si, elles no sabien que em mudava. Però quan els vaig explicar el perquè havia decidit venir les dues van ser molt raonables i em van ajudar a instal·lar-me. Ja va ser al vespre quan ho vam tenir tot arreglat. Com la Jerònia al final va decidir quedar-se també per fer-nos companyia durant l'operació a mi em va tocar dormir al sofà, i com no, la Jerònia es va quedar el quarto de Lia. Després de la discussió per saber qui dormia on, vam anar a sopar i jo ben d'hora a dormir, per a mi havia estat un dia bastant llarg. Per elles en canvi no. Encara van tenir energia per mirar una pel·lícula, fer-se unes palometes i tenir unes de les típiques xerrades d'amigues que solen tenir totes. Al final amb l'escàndol que van muntar les dues em podria haver quedat a mirar la pel·lícula perquè fins que no van anar a dormir elles per mi va ser impossible tancar els ulls. Quines dones més escandaloses!
L'endemà, com era vist, tots tres estaven més que adormits i sense ganes de fer res. Que esperaven eh?, vaig pensar jo. Que eren les 3 de la matinada quan van decidir anar-se'n a dormir! Esperava que aquesta nit els hagués obert els ulls i així que no tornés a passar més, perquè la veritat és que va ser un dia molt desagradable per a tots amb el mal humor i les males paraules que vam dir. Al final vam decidir descansar i anar tots pel nostre conte perquè no crec que haguessin durat molt els tres junts…
Així que després d'un dia de descans, sense cap però que valgués, vam començar a investigar de debò i intentar descobrir alguna pista que ens servís d'alguna cosa. De primeres les dues estaven molt apartades de mi, com si desconfiessin o tinguessin alguna cosa en contra, alguna cosa que no els hi agrades del tot. Jo ja estava fart de les meves paranoies i de les poques ajudes que m'estaven aportant les dues amigues. Sincerament creia que jo sol podia haver avançat més que no pas amb aquelles dues dones. Jo, com era ja de rutina, no entenia res. Feia menys d'una setmana que l'Elena havia perdut a la filla i semblava que ja ni hi pensés, actuava com si res hagués passat, ella seguia sent feliç. Ho trobava sospitós la veritat, com ja he dit no ho entenia i tota persona era bona culpable per a mi. Després d'un bon anàlisi que faig fer a l'Elena, vaig decidir centrar-me més amb l'opció de què ella fos la culpable de tot el passat. Podria tenir sentit. Amb totes les coses estranyes que havien passat, les poques pistes que havia obtingut i la poca preocupació que semblava tenir l'Elena, per jo era prou convincent l'opció de dir que la pròpia mare podia haver fet mal a la seva filla, no seria la primera vegada desgraciadament. Així que ho tenia clar, havia de prendre més atenció als actes d'Elena i relacionar-les amb la desaparició de la seva filla, ja era hora de trobar alguna raó, alguna pista per saber que li havia passat, o almenys que li havia pogut passar a Lia.
Em vaig passar tot el dia observant, quasi podria dir amb lupa, a l'Elena, i també a la Jerònia, ja que les dues estan tot el temps juntes, però res. Actuaven com a dues amigues normals, com si no estigués passant res, com si la vida seguís sense Lia. Un dia més sense saber res de nou sobre cap tema. Estava ja cansat de passar els dies sense saber res, sense esbrinar res. Ja no sabia ni que pensar, ni que suposar, ja ni tenia idees per em podia inventar. Estava realment perdut dins d'un cas que em superava al complet. En arribar a aquest put l'únic que volia era anar a dormir, descansar i no pensar amb res del cas durant un temps, perquè de dia no podia parar de pensar i pensar sobre coses inexplicables i raons no certes, a més a més de preguntes sense resposta importants i indispensables. Estirat al llit no em llevava la idea del cap de què pot ser la Lia estava tirada a un racó d'un barri desconegut per a ella. Que potser estava ferida, amb mal tant físic com psicològic. No em podia lleva del cap la idea que pot ser la Lia estava morta. Centrat al cent per cent amb aquesta espantosa idea al cap donant-li voltes sense aturar, em vaig desconcertar en sentir veus a una altra habitació de la casa. Si, era l'habitació de l'Elena i semblava ser que la Jerònia estava allà amb ella. No vaig poder resistir-me i vaig posar l'orella per adonar-me de què estaven xerrant.
- El que no podem fer és seguir així Elena - estava dient Jerònia amb un to preocupat - com si no passes res, com si tot estigués bé.
- Et record que les dues vam tenir la idea i les dues les vam acceptar, ara no et pots tirar cap enrere, lo fet fet està - li va contestar Elena directa i clara.
- Doncs em sap greu però no, no puc seguir així. Elena et record que tenim a un inspector vivint amb nosaltres per intentar esbrinar on està Lia, per saber que li ha passat i cercar respostes a totes les preguntes que suposadament has fet tu. Unes preguntes que tu ja tens la resposta, unes preguntes que per molt que cerqui l'inspector no les trobarà, perquè són inexistent Elena, ho són. No hi ha més, hem d'acceptar el ocorregut i assumir responsabilitats. Jo no puc aguantar més aquesta pressió al damunt.
- Tens raó Jerònia, ho hauríem de fer, seria el correcte, però no ho farem. Vols saber perquè no? - li va dir amb un to irònic.
- Si, es clar que si, no crec que tingui altra opció - contesta decepcionada.
- Doncs crec que està molt clar oi? No podem perquè...
