Eren les 10.30 del matí i vaig anar cap a casa de l'Elena per saber si hi havia noves notícies, però res. La veritat és que era el que suposava, no havia tornat ni ningú havia dit res d'ella. Elena estava encara més histèrica que ahir i em donava la culpa.



- Tu! Tu! Per la teva culpa! - Va dir cridant senyalant-me l'Elena - Perquè et faig fer cas? Baia idiotesa! Per la teva suposició estúpida i ignorant.



- Elena tranquil·la - li deia amb por Jerònia quan la va veure tan nerviosa.



- Tranquil·la? Com vols que estigui tranquil·la si tinc la meva filla desapareguda i estava a punt d'anar-me'n de vacacions? - li va respondre a Jerònia.



- Però Elena, no té per què estar desapareguda, potser torna avui a la tarda o demà - va dir Jerònia intentant ser positiva per calmar a Elena -



- No, no! Deixem! Tu també estaves de la seva part l'altra nit, tu també tens la culpa! - va dir en un to enfadat cap a la Jerònia espentejant-li la mà - I jo, jo també. Jo també tinc la culpa. Tinc la culpa d'haver fet cas a dues persones que no tenen ni idea de com és la meva filla ni que fa amb la seva vida ni de qui sóc jo. Mireu! - va dir cridant assenyalant-nos a la Jerònia i a mi plorant vermella com un tomàtic - Jo conec a la meva filla, la conec! Potser no sóc la millor mare ni que xerrem molt de les seves coses i me'n penedeixo d'això, però no! No! Jo ser que no s'ha anat a Barcelona per començar de zero o per un amor, ella no és així, no fa aquestes coses és impossible. Si tingués un amor m'ho hagués dit sense cap mena de preocupacions, ella sap que jo no la critico per anar amb nois i a ella li és igual el que li digui ni es preocupa si m'agrada o no, perquè si, ella és així, lliure. I si us dic la veritat l'envidio. Ella sempre ha fet el que ha volgut sense donar ni la menor importància a l'opinió de ningú, tan sols la d'ella, i sé segur que no té cap amant ni cap amor. És impossible. D'altra banda, si volgués començar de zero, no trobeu que hagués agafat diners? És una noia independent, sempre ho ha estat, no ha tingut més remei, però no ha treballat en la seva vida, tan sols té 17 anys i sé que no faria aquesta decisió tan immadura sense agafar ni tan sols els seus estalvis. No, és impossible! No té cap sentit, res té cap sentit.



Elena es va tornar a seure i ja estava més tranquil·litzada i va seguir plorant. La Jerònia i jo ens vam quedar petrificats sense saber què dir, i no va fer falta perquè ja va seguir parlant ella.



- Teniu alguna raó més per dir-me que la meva filla s'ha anat de casa? Alguna història millor que les anteriors? De segur que també tindré resposta. Ara ho veig tot més clar, ja sé segur que he de fer, i si no em voleu ajudar allà teniu la porta - ens va demanar Elena amb un to irritant i de venjança.



- No - vaig contestar seriós - estic d'acord amb tu Elena, aquí hi ha moltes coses que no quadren i et crec, et crec al cent per cent. Tinc confiança amb tu i esperança amb Lia, anem per feina que per algu em vas cridar - vaig dir somrient i llevant les penes.



- Gràcies! Gràcies! Sabia que no em defraudaria! - va exclamar Elena somrient i torcant-se les llàgrimes de la cara



La Jerònia estava asseguda a la cadira del menjador amb la mirada a terra. Se la veia pensativa i pot ser una mica nerviosa. Feia ja estona que no deia res ni tan sols alçava la vista.



- Jerònia - vaig dir en un to directe i somrient - t'apuntes? Ens seria útil una ment més en aquest projecte, a més, a Elena li aniria bé un suport, és dur haver de fer això sense saber res. No creus? - vaig acabar fent una tossida que li va fer alçar la mirada.



- És clar! - va exclamar mirant-me a mi amb una mirada agressiva - Mai deixaria a Elena amb cosa tan complicada i important com pot arribar a ser això - va afirmar.



- Perfecte idò! - va intervenir Elena - No perdem més temps que hi ha moltes coses a fer, comencem!



Jo els vaig comentar a les dues que anessin a prendre alguna cosa, que el dia era molt llarg i no volia que els passés res, així que les vaig enviar a dinar a un restaurant per així elles estar tranquil·les i desconnectar una estona, i jo poder fer la meva feina bé i sense distraccions. I així va ser, em vaig seure i vaig analitzar tota la situació.



Una noia de 17 anys. Amb amics, sense nòvio, amb família, lloc on dormir, sense falta de diners, amb una vida normal una nit desapareix de casa. Deixa una nota mal escrita i bruta dient que no patissin. Que no passessin pena per ella i que no la cerquessin. Una nota directa i simple. Amb les idees massa clares per una noia de 17 anys que està estudiant batxillerat.

Mirant d'una altra forma, tenim a Elena, la mare. Una mare soltera amb molta feina i zero preocupacions de cara a la seva filla. No té nòvio ni està enamorada, cosa que és normal amb l'histèrica que és. També té atacs de nervis i un caràcter bastant peculiar. Dona amb les idees gens clares i sense saber què fer amb la seva vida. Té un treball que no la deixa temps per relacions, per ella ni per la seva filla. No té amigues ni tampoc contacte amb ningú que no sigui de feina. Ella i Lia no tenen cap mena de relació mare i filla tenint en compte els caràcters oposats que tenen les dues.

I per últim tenim a Jerònia, es podria dir que l'única amiga que té Elena, tenint en compte que treballen juntes. Pel que he observat és una dona amb les idees clares i un únic objectiu el qual sembla que no li està funcionant molt bé, estar amb Elena. Té vergonya d'acceptar qui és i no vol expressar els seus sentiments. Té por a equivocar-se o simplement és una dona de poques paraules, encara no ho he descobert. És bastant misteriosa cosa que no m'agrada tenint en compte la situació en la qual estem. Per ara és l'única persona que ens pot ajudar a l'Elena i a mi en aquest cas, ja que no tenim més contactes, però aniré esbrinant més coses sobre aquesta misteriosa amiga d'Elena que a mi no em dóna molta bona espina, sempre el dolent és el que més bo intenta aparentar, no? Doncs llavors ella serà la primera sospitosa. Quins nervis!



El millor seria que la Jerònia no sospités res del que pensava jo ni del que suposava, llavors havia de ser astut, atent i discret, cosa que no se'm donava gens bé. No ho podia negar, estava nerviós. Molt nerviós. Mai havia estat a una situació així, tenia com un sentiment increïble. Em sentia amb molta energia i amb una emoció impressionant juntament amb uns nervis i una por tremenda. Sabia que no era un joc. Que havia d'estar cent per cent amb el cas perquè finalment deixant les sospites i totes les persones que podien estar implicades l'important era Lia. Havia d'estar bé, o almenys havia de trobar la verdadera resposta del que havia passat. Però no podia deixar a part les ganes i l'emoció que tenia per descobrir més i més per arribar al final del cas amb unes sospites reals i un final feliç. Així que ara el meu paper era intentar trobar algú en contra de Jerònia, si les meves sospites eren reals, havia de ser ella, havia d'haver-hi cosa que la delatés. Una altra cosa important també era no deixar descobrir el secret misteriós de Jerònia que jo sabia creia segur al cent per cent que el que jo pesava i havia suposadament vist era cert. Ja que descobrir aquest secret podia empitjorar molt les coses, o bé de la meva part o de la part de Jerònia, i no em podia arriscar.



A part de tot això, també era super important tenir vigilada a Elena. Controlada les 24 hores del dia. Per això vaig decidir mudar-me amb ella aquests dies. És important saber amb quin va, o millor dit, qui va amb ella, ja que en aquests moments no podia tan sols sospitar de Jerònia, sinó que devia estar atent a tothom, per si donés el cas de què Jerònia només era una lesbiana enamorada de la persona equivocada i les meves sospites eren falses... Llavors hauríem d'anar sempre junts i veure el que passava al nostre voltant.