Dimarts a la tarda, Base Reibrev, Suïssa



- Que fa aquesta gamarussa aquí fora? Emporteu-vos-la! -va dir el cap sorprès i, fins i tot, atemorit.



Dos homes ben fornits van agafar pels braços a Cecília, que no parava de cridar i de moure's, i se la van emportar dins de l'edifici. Cada vegada feia més fred, el sol començava a caure, i la fatiga que portava no em deixava estar més estona dreta; volia entrar d'una punyetera vegada.



Entre el cansament, el shock per Cecília i els nervis per entrar, poc recordo del que va passar el que va quedar de dia. Al cap de deu minuts, tothom menys dues persones (una massa flaca i l'altra massa alta) ens assèiem a un menjador on vam anar a sopar i, seguidament, vam anar a les habitacions. Em van destinar a la cambra que es deia "XX", on només hi havia unes 12 dones. Tenia tantes coses a fer, però tanta son...



Dimecres, matí

Quan em vaig despertar, els primers raigs del sol pintaven de color groc la neu i es començaven a veure amb claredat els Alps suïssos entre els vidres ronyosos de la meva habitació. Durant el sopar de la nit anterior, un home que pareixia antipàtic i amb un excés de grassa bastant important va dir-nos que fins a la tarda tindríem tot el dia per visitar les instal·lacions i descansar del "viatge", per tant vaig aprofitar per investigar tot el possible.



Primerament, vaig dutxar-me. Cada vegada que engegava l'aixeta de l'aigua un monstre de sorolls pareixia sortir de les canonades i, quan parava de grinyolar, un líquid gelat mig marronós sortia a gran pressió. Amb el cos més gelat que un iceberg, vaig dirigir-me fins al menjador. Vaig agafar cafè, quatre torrades i un plàtan i em vaig asseure a una taula buida per poder reflexionar sobre quin havia de ser el següent pas mentre omplia la panxa.



El primer que necessitava era una mica d'informació: sospitosos i un motiu. El problema venia a ser que no podia preguntar deliberadament sobre Hans, podien sospitar i la reacció més previsible seria el meu assassinat. Però per sort, just quan acabava d'esmorzar, vaig observar el musculós braç d'una dona que passava: una papallona sobre una espiral dins d'un cercle destacava per sobre de tots els hipertrofiats músculs d'aquella curta extremitat. Això em va fer vindre al cap el difús record d'aquell lampista, potser m'ajudaria?



Dimecres, tarda



Ho havia intentat de moltíssimes formes, però crec que aquella era la definitiva. En un dels passadissos, mig amagat, hi havia un telèfon que pareixia funcionar. No em van prendre el meu mòbil, però no tenia cobertura, per tant l'única solució era utilitzar aquella llauna de color blau. Eren les 18 hores de la tarda aproximadament quan per fi no hi havia ningú caminant per la zona; preferia fer la trucada sola, no sabia si ni estava permès fer-ho.



Tot i que hi havia càmeres per tot arreu, en la part del telèfon la que hi havia estava trencada, per tant vaig quedar-me més tranquil·la. Estava molt fred i brut, semblava que feia temps que ningú l'utilitzava. Amb la velocitat de les cames d'un atleta, vaig teclejar el número del lampista i, gràcies a tot, l'aparell va reaccionar. Al cap d'uns segons una veu va sonar:

- Sí? Qui truca?

- Ets en Carles, oi?

- Correcte, soc Carles, el lampista. Vol alguna cosa?

- Carles, soc la Lily, em recordes? - vaig mirar al meu voltant per si de cas, no hi havia ningú.



- Lily... La de l'aixeta no? Se t'ha tornat a espatllar? - la seva veu no parava de tallar-se.



- No és per això. Escolta'm bé, és molt important. Sé que formaves part d'una màfia i ara necessito la teva ajuda, tinc poc temps. Sas algú que es digui Hans?

- Seria millor que no et fiquessis en aquests entremaliats, deixa estar al cap i la seva organització.- va dir amb una veu molt més fosca comparant-la amb la d'abans.



- Massa tard, estic infiltrada en la seva base a Suïssa. Hans ha mort i tinc la sospita que l'ha matat algú d'aquí. Ets l'únic contacte que tinc.



- Bé, veig que no hi ha marxa enrere... Sí, coneixia a Hans. El vaig veure entrar quan em quedava poc temps per marxar. - per fi va respondre després d'estar en silenci durant un minut.



- D'acord, vaig a fer-te unes quantes preguntes. És cert que cada 15 anys es canvia la gent de l'organització? És també cert que la gent que surt és assassinada? Sas si Hans tenia algun enemic? Sas en quines persones es relacionava més?

- Quantes preguntes... Aniré per passos. Sí, és veritat que cada 15 anys la plantilla es renova, però hi ha excepcions. Els alts càrrecs o la gent de confiança del cap poden durar més temps dins la màfia, fins sempre si així ho volen. Jo vaig ser la mà dreta del Sr. Pallona, però em vaig cansar d'aquella vida i vaig decidir començar de nou. Tinc vells contactes que m'han anat informant del que ha passat aquests anys i vaig sentir dir que aquest noi, Hans, havia agafat confiança amb el cap. Això sumat al fet que només maten aquells que són molt sospitosos de trair a l'organització quan passen els 15 anys, fa que sigui quasi impossible que l'hagin aniquilat per ordre del cap, t'ho dic jo.



- Interessant... Per tant tens informació molt comprometedora de la banda no?

- Sí. -va interrompre'm de cop.- Però no penso dir-te més del necessari, vaig fer una promesa de no dir res sobre el meu antic treball i ja m'estic arriscant. Bé, sobre els seus voltants, hi ha una persona que potser és sospitosa. Uns dies abans d'anar-me'n, va haver-hi una baralla entre un tal Himmer i Hans. M'han dit que s'han barallat més d'una vegada i que no es poden ni veure. També recordo que anava molt amb un grupet de tres: un tal Lupin, un jove que es deia Lustig i un home més gran que tenia com a cognom Biggs, si no recordo mal.



- Perfecte! -vaig apuntar tota la informació al meu quadern.- Moltes gràcies per la teva ajuda, Carles.



- Un moment, Lily. Saps què faràs una vegada hagis descobert qui és l'assassí?

- La veritat és que no però... - el lampista em va tornar a tallar.



- Em caus bé, i vull ajudar-te. He de fer un viatge a Alemanya i aquest divendres per la matinada passaré per Suïssa. Et vindré a buscar, sense rèpliques ni queixes, no pots estar molt de temps allí. Tinc un contacte que et dirà tot el necessari en el seu moment. Tens temps per poder descobrir-ho, estic segur, però has de ser molt prudent. Ens veurem prompte.



I així va ser com la meva conversa amb Carles es va acabar. No vaig entendre el perquè de la seva oferta, però per una vegada vaig fer cas a una ordre i no vaig queixar-me. Gràcies a la seva informació podria començar a investigar, però tenia poc temps. Vaig sentir uns passos i vaig allunyar-me el més possible d'aquell passadís. Va sonar un timbre, era l'hora de l'entrenament.



Estàvem les dones i els homes separats. La sala era grisa i amb uns fluorescents més vells que l'anar de peu. Jo no tenia ni idea sobre armes ni sobre combat de cap forma.



- Xica i a tu que et passa? No són tan durs com semblen...- Em va intentar calmar la noia de la vora.



- A no? Et penses que tu pots vèncer a algú de nosaltres?- Va contestar un home que ens havia sentit.



- A uns quants...



- Lustig! Vine aquí.



L'home segur tenia un càrrec important, trobo que era l'entrenador. Va fer combatre a Lustig i a la noia. Els dos eren molt bons. Durant aquella lluita em vaig quedar parada amb el cor a mil, ja que si em feien sortir, em mataven. Lustig va fer un moviment estrany i la noia va caure plegada en aquell terra fred. Se la van emportar i no la vaig tornar a veure.



No em van fer sortir aquell dia, però si continuava allí tenia els dies comptats. A l'hora de sopar no m'entrava res, el meu cos seguia tremolant, m'estava repetint tota l'estona el perquè estava jo allí. M'havia de donar pressa, ho sabia. Havia d'anar a la infermeria o on portessin als malalts o ferits, tenia la sensació que aquella noia m'havia parlat per una raó. Allí la gent no era agradable. Em vaig tallar amb el ganivet.



-Ahhhhh! -vaig cridar i van acudir els dos homes que vigilaven la porta.



Em van portar a la infermeria. La dona que em va curar em va dir que no era per a tant i em vaig inventar una excusa: li vaig dir que fa temps vaig tenir un pneumotòrax i que en qualsevol moment em podria tornar a passar i que respirava mal.



- Et tindrem unes hores a la sala de dalt per fer-te proves però si vols seguir aquí hauràs d'acceptar que en qualsevol moment et pot tornar a passar.



A la sala de dalt hi havia poca gent: dos homes recollint les seves pertinences i la persona que volia trobar, el contacte del lampista.



- Carles tenia raó. -va dir xiuxiuejant, i va esperar fins que els dos homes van sortir- Ets llesta, però has de tenir cura amb aquesta gent, porto aquí molt temps i tots els anys em fan servir per atemorir a les noves. Escolta'm bé, divendres sobre la una de la nit hauràs d’estar fora de l’edifici, ja veuràs tu com surts, i veuràs una furgoneta blanca, és en Carles. Tot el que vols saber està a la cambra dels arxius, està molt ben vigilada. Hauràs de fer-te amiga d'algú amb accés, com per exemple Lupin o Lustig, no sé per quin motiu aquests dos i el cap es porten molt bé, però ells tenen accés.



- I com em faig jo amiga d'aquests dos?

Es van sentir les portes i va entrar la mateixa dona que m'havia atès a baix.



- Ja estic millor, ho sento, ja respiro millor...



- Ves a dormir i no ens tornis a fer perdre el temps.



Dijous, matí



Estava al menjador esmorzant i vaig decidir acabar abans i pujar al pis de dalt per ubicar la sala dels arxius.



- Has acabat?

- No tinc més gana.



- Tu mateixa...



Els passadissos eren la cosa més tenebrosa que havia vist mai. Totes les habitacions s'obrien amb clau, menys una, que s'obria amb targeta. Vaig pensar que aquella devia ser important així que vaig arriscar-me a concretar aquella com a la cambra dels arxius.



A l'hora de dinar vaig veure a Lupin i vaig fixar-me en la targeta de la cintura, segurament era la que obria la cambra, però no ho sabia segur. Vaig decidir acostar-me cap a l'amiguet del cap i intentar agafar-li la targeta.



- Ui, perdó, ho sento - vaig fer veure que m'havia entrebancat amb el seu peu i vaig estirar la targeta.



Si surto d'aquesta vaig al cardiòleg, em vaig dir a mi mateixa. El cor em tornava a anar a mil, trobo que no es va adonar que li faltava la targeta. Tenia com a molt uns quants minuts per anar a dalt i obrir la cambra, i això vaig fer.



Estava al pis de dalt davant la porta i vaig introduir la targeta, el petit led de la porta es va posar verd i vaig entrar.



Aquella cambra estava plena de prestatges amb piles de fulls, sense classificar. Qui guarda d'aquesta forma els documents? Em vaig començar a aclaparar, em costava respirar, i vaig començar a apartar piles de fulls fins que vaig arribar fins a uns arxivadors. Ara ja ho tenia més fàcil: vaig buscar la H de Hans i per fi se'm va presentar la seva calaixera. En el primer document hi havia tots els càrrecs de Hans a la màfia, i després un munt de papers escrits a mà. Els vaig guardar entre l'elàstic del pantaló i el meu maluc. No podia estar molta estona allí així que vaig sortir. Al passadís vaig sentir unes veus enfadades que venien de la direcció d'on havia de dirigir-me, així que vaig córrer passadís endins. Davant meu, estava una gran porta de fusta, al contrari que totes les altres que eren metàl·liques; pesava molt però vaig aconseguir obrir-la. Vaig percebre que havien fet sonar l'alarma i vaig atabalar-me a sortir. Suposo que Lupin va notar que li faltava la targeta. La porta donava a un bosc, vaig arrencar a córrer sense saber on anava, però havia de sortir d'allí i no podia tornar.



Dijous, nit



Arribava al costat d'un riu quan començava a caure la nit i no sabia cap a on em dirigia. Una vegada seguda damunt d'una pedra més serena, vaig sentir el soroll d'uns motors. Dirigint-me cap al so dels cotxes vaig arribar a una carretera, on vaig intentar de forma desesperada i sense resultats fer autostop. Mentre esperava que algú parés, vaig llegir fil per randa els papers que havia agafat de la cambra:

Resulta que Hans, Lupin, Lustig i Briggs tenien un pla magistral: robar armes i diners durant els 15 anys i després gaudir de la vida. En parèixer tot anava molt bé, però Hans no li convencia l'idea de compartir el botí. Es va aprofitar de la seva confiança amb el cap per poder anar-se'n abans de temps amb tot el robat. Els seus companys es van sentir traïts i li van comentar al seu senyor. Aquest els hi va ordenar que el matessin, i així ho van fer. Cas resolt.



Després d'una estona, al mig de la nit, una mà freda em va tapar la boca i em va girar per veure qui era. Era Carles! Estava alleujada però el cos ja no podia aguantar-se més i vaig caure plegada.



Divendres, matinada



Vaig despertar dins del cotxe de Carles. Tenia moltíssimes preguntes i el cap m'estava pesant molt.



- Que ha passat?

- Acabes de fugir d'una màfia que probablement et buscarà fins que et trobi i et mati.



- Sí, d'això ja me'n recordo, em refereixo a com és que estic aquí en tu.



- Resulta que he sortit una mica abans i m'he trobat a la vora de la carretera a qui menys m'esperava. Que feies allí?

- M'havien enxampat i vaig fugir.



- D'acord, ara el que has de fer és marxar de tot el que tingui a veure amb aquesta màfia. No pots tornar a casa teva i hauràs de buscar-te una nova vida, fes-me cas. Tot el que ha passat ho has de saber tu i prou.



- I Cecília? Està viva, jo l'he vist, i cridava al cap ''papa''. És el seu pare?

- El cap té gent infiltrada a tot arreu. Segurament la gent de l'autòpsia i els policies eren part de la màfia. La mort de Cecília se la va creure tothom, com ell havia planejat. Al final, nomès volia tornar amb la seva filla per qualsevol preu.



- La seva mare està destrossada...



- La màfia no té cap mena de pietat i molt menys si està controlada pel seu ex-marit.



- Que faré jo ara? Sé massa coses, la dona de Hans no sabrà mai qui va assassinar el seu home?

- Per desgràcia, tu ara ja no et pots posar. Saps massa i et poden identificar sense molta dificultat. T’has dedicat massa a la teva professió. Ara passaràs uns mesos amb mi a Alemanya.



- I Goliath?!

- Està dormint als seients de darrere, no podia deixar-lo al teu pis, que jo sí que tinc cor.



I així va ser com dos dels casos més estranys de la meva vida van finalitzar, tal qual. A vegades les coses no acaben com es volen, hi ha massa buits per emplenar, però almenys queda l’experiència, el viatge, que com sempre diuen és molt millor que el final en si.



Fi.