Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva filla, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

- Com vols que no pateixi, Jerònia?! -va dir Josefina posant-se vermella com un tomàquet- La meva filla està desapareguda i possiblement violada, maltractada o fins i tot morta!!

- Per favor Josefina, no pensis aquestes coses!

- Es pot assossegar, senyora Cardona?! Una mica més i explota! Ja trobaré a la seva filla, tranquil·la.

El rostre de Josefina s'havia tornat vermell, més encara, sabia que ja havia dit alguna de les meves. Sempre em passa, dic el que al meu cap sona bé i resulta que el subjecte en qüestió s'empipa.

- Com pots parlar-me d’aquesta manera- va començar- quan la meva Cecília està perduda, desprotegida i sense ningú que la pugui controlar… Porto sense dormir des que va fugir. Pateixo per ella cada segon que passa. Jo no sé qué faria sense la meva Cecília, no m'ho puc imaginar. Escòria és la persona que pensa que una mare pot dormir tranquil·la sabent que la seva criatura pot estar patint...-i continuació la “tomateta” va plorar desfogadament.

- Bé, crec que serem capaces de buscar a la noia amb un altre detectiu… Vinga, anem Josefi -i d’aquesta manera, na Jerònia, bastant ofesa, va aixecar a la tomata del seu seient. Tot pareixia bastant fotut per a mi.

- I per casualitat aquest altre detectiu sap que sa filla va agafar un taxi des de Montjuïc, concretament des del port, per anar a Horta de Sant Joan? –vaig deixar caure com una bomba.

Resulta que sempre me’n surto del meu propi embolic.

Dilluns, tarda

El rumor de la cafetera anava creixent mentre repassava tota la informació sobre el cas de la Cecília. De moment, m’havia salvat de la meva impulsiva falta de respecte amb una dada bastant fàcil d’aconseguir: la noia havia agafat la targeta de crèdit de sa mare, a partir d’ara la “tomata”, sense donar-se compte que qualsevol despesa és registrada pel banc.

Els casos amb mares histèriques per darrere son típics (a més de bastant fàcils, tant de resoldre com de cobrar): des de les baralles per les notes fins a la parella “mala-influència”. No obstant, aquesta vegada no era així: una noia deu tant en notes com en relació amb sa mare; a vegades passa una mica d’ella, però tot és perfectament comprensible, té setze anys. L’únic fet que m’havia sobtat és que el seu pare les va abandonar quan Cecília era molt petita, però no ho vaig trobar rellevant.

Goliath, el meu acompanyant predilecte, va vindre miolant cap als meus peus quan vaig recordar que el dimecres el lampista vindria a arreglar l’aixeta. Tenia el menjador fet un fàstic i massa coses a fer, així que seria millor que ho organitzés tot.

Dimecres, mati

Va venir el lampista, un home alt, pell morena i uns ulls negres penetrants. Bastant atractiu. El vaig fer entrar i en el moment que em girava per seguir-lo li vaig veure un tatuatge a la nuca d’un símbol que m'era conegut. Era com una mena de cercle amb una espiral al centre, l'espiral portava a una papallona.

– On està l'aixeta?- va dir ell.

El vaig portar a la cuina i li vaig oferir un cafè.

M'intrigava massa aquell tatuatge, però, faria una de les meves si li preguntés? I si s'ofèn? En realitat, que perdo per provar?

– Escolta, que significa el teu tatuatge?- vaig insinuar.

Els seus ulls captivants van deixar de mirar l'aixeta i es van dirigir cap a mi.

– No tots els tatuatges han de voler dir alguna cosa, no? -va replicar- És un tatuatge del qual me'n penedeixo, no preguntis.

– Ho sento -i vaig anar a fer el cafè.- En llet o sense?

– Fes-me un cigaló.

Tota la tarde vaig pensar per què el lampista se'n penedia del tatuatge. Aquell maleït tatuatge. Si jo hagués sabut que saber massa coses no és tan bo com jo pensava. Sóc així, vull saber-ho tot. Vaig rumiar i rumiar fins que em vaig aixecar de la butaca a preparar-me una til·la, després vaig pensar que potser seria més bona una copa de vi. El dilema, Priorat o Terra Alta? Terra Alta. Amb la copa de vi a la mà em vaig tornar a seure a la meva butaca. Com una iaia, sí, però m’encanta. D'acord?

Dijous, matí

M’explotarà el cap, com a la ‘tomata’, pensava. Ja deia jo que això d’ ‘aquesta copa i prou’ a mi no em funciona. La barreja de vi i enigma a resoldre no és una molt bona combinació per a mi.

Em vaig prendre una aspirina i vaig sortir de casa pensant: Que sigui el que Déu vulgui.

Anava a trobar-me amb Josefina. Aquest cas no l’hagués agafat si no fos per què em sembla interessant. No suporto a la gent com la Josefina. Però la curiositat per saber què és el que havia passat em va mantenir.

‘Continua les investigacions, no puc trobar-me amb tu avui. Fes tot el que està al teu abast i qualsevol cosa, per petita que sigui, avisa'm. Recorda que és de la desaparició de la meva filla del que estem parlant.’ Això em vaig trobar al mòbil, un missatge de Josefina. Que estrany, vaig pensar, jo que creia que la mare mouria mar i muntanya per la seva filla.

Després d’un quart d’hora envoltada de milers de borinots a motor i molt de fred, per fi vaig arribar a la meva oficina. Vaig asseure'm còmoda a la meva butaca i vaig col·locar la bossa damunt la taula. Dins hi havia el portàtil de la Cecília, ofert per la seva mare i ple d’adhesius quasi putrefactes amb purpurina de gom a gom, que esperava que m’ajudés a saber en quin punt d'Horta havia de començar a buscar.

El primer lloc on vaig buscar va ser el correu, però no vaig trobar res important: una activació d’un compte de qualsevol ximpleria, diverses promocions… Llavors, vaig decidir investigar en les xarxes socials i entre bastants ensucrats xats de Facebook, un d’ells destacava. En parèixer, la nostra Ceci havia trobat un petit amor.

L’amant en qüestió, una altra noia, l’havia convençut per veure’s per primera vegada a… Horta de Sant Joan, eureka! A continuació, i després d’un munt de frases recargolades plenes de ‘molt d’amor’, la noia li va dir que li enviaria un correu amb un codi per accedir a una pàgina amb vaixells cap a Barcelona a bon preu. Llavors, se’m va encendre la bombeta: aquell correu amb l’activació d’un compte era aquell que li havia enviat Lesly046 (l’amant)! Vaig entrar en aquest per assegurar-me que no em perdia res i vaig observar que hi havia un enllaç a part. En entrar, una petita endevinalla se’m va presentar:

“La nostra esperada trobada serà al forat d’una muntanya. Aquella on cert hom amb mà d’artista i amb tocs escarlata, va buscar la cura amb un toc de pintura”

Total, després de pensar una bona estona que podia ser, vaig decidir anar cap a Horta i pensar-ho més tard. Abans de partir, vaig enviar-li un missatge a la “tomateta” per informar-la de la situació. No vos hi podeu imaginar la Bíblia que em va soltar al llegir-me: que si com podia ser que no sapigués això, que ja la podia buscar i ferla volta al món si feia falta i mil parides més, tot un drama. Ara ja estava preparada per anar al següent punt i acabar d’una vegada amb aquell cas, si és que la xiqueta no havia marxat més lluny.

Una vegada passat un altre assalt de conductors cafres, vaig ser lliure per l’asfalt i després d’un llarg viatge de dues hores vaig arribar al meu destí. Per fi podia anar a l’acció.

El sol ja començava a caure quan estava ben còmoda a l’hotel Miralles, el més important del poble. Tenia un petit escriptori on vaig poder ficar el meu portàtil i enllestir altres documents. Després vaig pensar en la fotuda endevinalla i se’m va ocórrer que havia d’estar relacionat amb la història del poble i que, òbviament, era una cova. Tot i això estava tan cansada, que vaig decidir anar a buscar un guia l’endemà.

Divendres, matí

Després d’un esmorzar a base d’oli d’oliva i pa en vi , vaig anar a la plaça de Catalunya a buscar ajuda turística. Un guia bastant amable, en Manel, d’ulls verds, pèl-roig i amb moltes pigues (qui diria que fos d’aquell poblet!) em va atendre:

- Bon dia, em podria ajudar a buscar un lloc de la zona? Busco una cova que estigui relacionada amb un artista.

- Podria ser més concreta? – va dir amb un to divertit i amb un somriure de pam a pam.

- Bé, no tinc més informació. No és capaç de saber-ho més o menys? Total, no hi deu haver massa cosa en aquest poblet...

- Per descomptat que podré trobar aquesta cova, és més, li estava prenent el pèl. El lloc que busca és la Cova dels Ullals de Morago o com la coneixem tots aquí, la Cova Picasso.

- Picasso va estar en aquest poble? Interessant... I em podria portar a aquest lloc, senyor... emm...

- Manel – va contestar a temps.- És clar que la puc portar allà, vol que marxem ara?

- Si pot ser, millor. –i així vam pujar a la furgoneta d’en Manel i ens vam dirigir cap a la cova.

Si alguna vegada torno a aquell poblet de la Terra Alta, recordeu-me que mai torni a muntar a una furgoneta per recórrer qualsevol de les seves carreteretes. Així doncs, després d’un trajecte marejant, vam arribar a una zona on hi havia un camí per accedir a la cova. Els pocs minuts del nostre passeig, en Manel em va parlar i mostrar un petit mos de l’espectacular natura dels Ports, de la qual jo vaig quedar impressionada.

Estàvem a pocs metres de la cova; els recordo com quan a una pel·lícula passa alguna cosa sobtant, a càmera lenta. Tota l’alegria va fugir del meu cos en un instant quan, just dins la cova, el meu guia, un conductor amb poca delicadesa, i jo, una detectiva privada com tantes que hi ha al món, vam veure el cos pàl·lid i exànime d’una noia, una que vaig reconèixer al moment després de veure-la en centenars de fotos que la seva histèrica mare em va portar. Era la Cecília.