Un mes més tard, Suïssa

Un mar de neu queia sobre nosaltres quan estàvem a punt d’arribar a la mansió on se situava en aquell moment el cap. Havíem complert la nostra missió amb èxit: el carregament havia passat tots els controls sense ser detectat i les armes es trobaven en perfecte estat. La veritat és que em mereixia una bona recompensa.

A la vora del foc, el superior reposava plàcidament en la seva butaca, amb un llibre a les mans, quan li vaig comentar la bona notícia:

- Bona nit patró, l’operació a la frontera alemanya ha resultat perfecta.

- Bona nit Hans –la seva veu profunda i ronca va ressonar per tota la cambra.- Ja he sigut avisat del vostre èxit. Vols alguna cosa?

-Bé, com dir-ho... He estat molt de temps al vostre costat i he arriscat molt la meva vida per la prosperitat de l’organització, sap?

-Per descomptat, on vols arribar Hans?

-Si no és molta molèstia, i aprofitant que estem en plena fase de reclutament, m’agradaria poder descansar unes quantes setmanes. Tinc un fill que ha caigut molt malalt i desitjaria poder estar amb ell... A més, els diners no serien un prob...

- Suficient – va interrompre’m el cap tot seguit- Pots anar-te’n a casa. Ara vés-te’n i quan vulguis tornar, fes-m’ho saber.

Molt agraït, vaig sortir entusiasmat amb una petita llagrimeta als ulls. Sembla que els rumors eren certs: des de feia uns mesos el cap estava més sensible i amable de l’habitual.

4 mesos després, un divendres al matí, Barcelona

Quina mandra aixecar-me a les 6 del matí un divendres! El sol encara estava traient el cap per l’horitzó quan esperava a un taxi per poder anar a l’aeroport. Mai m'hauria imaginat que anava a viatjar fins a la mateixa Itàlia per resoldre un cas!

La lluna es veia esplèndida des dels vidres del cotxe i la carretera era pràcticament conduïble, cosa que em va sorprendre. Al cap d’uns pocs minuts, el Prat va imposar-se davant meu, just quan els primers avions del dia començaven a enlairar-se.

Ja eren les vuit i mitja quan per fi estava asseguda al meu seient després de passar els tediosos i horribles controls previs. Vaig rebuscar dins la meva bossa la meva llibreta d’apunts, on relatava l’evolució dels meus treballs. La gran majoria de les pàgines les ocupava el cas de la Cecília, que des que la vaig trobar morta va ser el meu principal objectiu en la vida. Déu meu, aquest cas m’acabaria deixant el cap fet puré!

En el moment que la investigació va passar a mans de la policia, em va ser impossible treure conclusions sòlides a causa de la manca d’informació. L'autòpsia? Una sobredosi d’alguna substància amb moltes lletres i poc sentit. La noia que la va incitar a venir a Horta? El món d’internet, segons ells, és massa gran i és molt fàcil crear-se un compte fals, per tant els ha estat impossible saber qui és. Testimonis? En un poblet perdut de la Terra Alta on hi ha més olives que persones, qui pot haver identificat a una mallorquina “mig drogada”? Total, al final el cas va ser arxivat per falta de proves i van arribar a la vana conclusió que “era jove, volia viure experiències i es va drogar”, i ja està.

Mentre sobrevolava el mar Mediterrani i Mallorca (on la pobra Josefina plorava la tomba de la seva filla), jo seguia intrigada sobre el cas i estava ben segura que alguna cosa estava passant. Però ara havia de concentrar-me en el cas que em portava a Itàlia: un home de 43 anys, mort d’un tret a l'estómac i trobat al pàrquing d’un pis d’un barri del sud de Nàpols. La seva família coneixien alguns dels meus casos i van decidir trucar-me. No van voler explicar-me res per telèfon però la quantitat de diners que m’oferien demostrava els desesperats que estaven.

Em van dir que trobaria un xofer a l’aeroport i així va ser, un home vell i prim sostenia un cartell que posava: “LILY”. El trajecte va ser silenciós i engoixant, aquell senyor no va dir ni mu.

-Parleu català?- Em vaig atrevir a començar.

-Un mica.

-Coneixeu a la família?

-No, jo no conec.

Aquí es va acabar la nostra gran conversa, vaig limitar-me a mirar per la finestra i admirar el paisatge.

Em va deixar davant d’una casa modesta però bonica, vaig trucar a l’únic timbre que hi havia i em va obrir una dona amb cara d’haver fet el d’“aquesta copa i prou” la nit abans.

-Sóc la Lily, la detectiva privada…- I amb mímica vaig fer el gest de mirar per una lupa.

-Parlo català Lily, vaig créixer a Lleida.

-Disculpi’m.

En 15 min, Patrícia, la dona de Lleida, em va explicar tot el que havia passat amb Hans. Es veu que aquest senyor treballava en un negoci qüestionable que traficava amb armes. Dit malament i prompte, el que va ocórrer va ser que Hans va anar a visitar un company seu de treball, va sortir de casa seva i el van matar. El problema, i la raó perquè m’havia contractat, era que a l’estar involucrat en una veritable màfia ella no podia avisar a la policia, ja que la matarien juntament amb el seu fill.

Patrícia sospitava que el seu company li havia estès una trampa, juntament amb algú altre de la banda. Per tant vaig marcar-me el meu primer objectiu, descobrir tot sobre aquesta entremada il·legal. Vaig decidir començar la recerca l’endemà, ja que necessitava reposar; eren les 4 de la tarda però estava esgotada.

Dissabte a la matinada

Eren les 3.49 de la matinada del dissabte, ja no tenia gens de son així que vaig començar amb la recopilació d’informació sobre la màfia. Com havia suposat, no vaig trobar res, així vaig apuntar i organitzar tot el que em va dir Patrícia.

Hans anava a treballar a Suïssa durant períodes llargs de temps. Aquesta màfia reclutava gent cada 15 anys per evitar que molta gent sabés res sobre ells; Hans portava 14 anys i mig. Aquesta podria ser una de les raons per les quals la banda volia a Hans mort, per evitar que digués res. Però això volia dir que una vegada complerts els 15 anys, et mataven? Podria ser, és una màfia.

Vaig parlar-ho amb Patrícia al matí. Aquella dona estava boja, volia viatjar fins a Suïssa i presentar-se com a recluta de la màfia! Al principi em va semblar una idea esbojarrada però, que podíem fer des d’Itàlia?

Després de reflexionar-ho amb una mica de té vam arribar a diverses conclusions: primer, que no teníem ni la més mínima idea d’on es trobava la base d’operacions de la banda i segon, que era probable que reconeguessin la Patrícia, per tant no hi podia anar. De sobte vaig assabentar-me del garbull en el qual m’havia ficat. En poc menys de 24 hores estava dins d’un cas relacionat amb una màfia i per poder arribar a la conclusió d’aquest, era necessari infiltrar-me en ella!

Diumenge, al matí

Després d’un bon esmorzar italià (òbviament havia d’aprofitar el viatge), vaig decidir donar una volta per Nàpols. Com Patrícia no em va deixar accedir al despatx d’en Hans perquè era “sagrat”, l’única opció que em quedava per obtenir informació era buscar pels llocs on, segons Patrícia, el seu marit solia trobar-se últimament amb els seus “companys de treball”. Va anomenar un pub, “Mosto”.

Diumenge, nit

Allí era jo, al Mosto aquest, ple de gent que semblaven contables però que si no tenies cura, ja et faltaven fins les carteres que no tenies. Dirigint-me a la barra vaig observar les cares de la gent. Tots nerviosos, el 95% eren homes i les dones les trobaves darrere de la barra. En aquell moment em vaig sentir més neguitosa, i si per ser dona no m'acceptaven els suïssos? I si m'utilitzaven com objecte sexual?

-Em pots servir una birra?- Era un home gros, amb tot el pèl que hauria de tenir al cap a les celles. Allò no eren celles, semblaven dos hàmsters descansant al seu front.

-No treballo aquí mànguil.

-A no? Doncs que fas aquí sola?

-No sabia que m'havien d'acompanyar el papa i la mama… Sóc aquí per presentar-me a la màfia, saps de què parlo oi?

-Fes-te un bé I torna a casa, això et conduirà directa a la mort. No t'hi barreges.

-Gràcies pel teu consell però crec que me'n sortiré.

-Estàs boja…

L'home es va girar, negant amb el seu gran i gros cap. Era alt però vaig arribar a veure la seva nuca, havia vist aquell mateix tatuatge, ho sabia. Però de què el conec jo? Se'm van il·luminar els ulls. El lampista!

Em va arribar un SMS, (qui envia encara SMS?) vaig alçar la vista un moment i em vaig adonar que no era a l’única que li havia arribat el missatge.

“Reclusos, dirigiu-vos a...” i després indicava una direcció que, ara mateix, no recordo.

Dimarts a la tarda, Suïssa

Tot era negre. L’única cosa que recordava va ser anar al petit carreró que em van indicar i després un fort cop a la nuca. Quan vaig obrir els ulls, al mateix temps les meves orelles van apreciar el fort soroll de les turbines girant: érem a un avió. Sí, “érem”, ja que dins ens trobàvem al voltant d’una quarantena de persones. No podíem parlar amb ningú, ja que a la mínima que ens sentien parlar, uns homes ben forts i armats ens feien callar. Després d’una estona reflexionant el que estava fent, l'avió va començar a descendre tot va tornar a ser negre.

Flocs de neu queien quan em vaig adonar que em trobava a l'edifici de la màfia, no m'ho creia. Era l'única dona i això m'incomodava moltíssim. Estàvem tots en fila horitzontal i vam estar així uns 30 minuts. Vaig ensumar una olor molt forta, a colònia d'home, però de la forta. La porta es va obrir de bat a bat i el que vaig suposar que era el cap d'aquest “negoci” es va deixar veure. Anava acompanyat de dos homes molt formats amb armes que pesaven el doble que jo. Ell es va passejar molt lentament davant nostre, i es va parar davant del primer de la fila.

-Aquest no -i se'l van emportar.

Tenia una veu greu que ressonava per tota la sala.

Va continuar fent selecció fins que es van sentir dos cops molt forts a la porta. Els dos homes que vigilaven la porta intentaven parar una adolescent agitada que al final va poder passar a la sala.

-Papa! Para! No ho facis!

Em vaig quedar congelada totalment, vaig sentir una tremolor exagerada per tot el cos. No podia ser, era pràcticament impossible. El seu pèl castany brillava entre tota aquella grisor de la sala, igualeta a les fotos que vaig veure. La Cecília era morta, jo la vaig veure...