QUARTA PART: -MARILYN MONROE-

Aquesta és la història de com van voler silenciar la veu de la veritat.



Trobava a faltar la vida al costat d’Asmodeu; portava gairebé dos mil anys encarnant-me amb dones que, amb sort, aspiraven a ser recordades per a la història. Estava desolada, havia perdut rumb del meu camí. La majoria de les meves encarnacions no valien res; com puc canviar un món que no està disposat a fer-ho? Hi havia moltes coses a millorar; primer vaig intentar assolir el poder per canviar-les, però a ser en va, les revolucions les ha der fer el poble no qui governa. Durant aquests anys he provat a fer mà de certs poders concedits per Asmodeu perquè el món obrís el ulls; però no pots obligar a la gent a ser com tu vols a la força, la humanitat no és una joguina en les meves mans.



Malgrat que els anys passaven i cada vegada em consumia més, Déu seguia allà, vigilant-me. Ni a ell ni a mi se’ns oblidava el succeït al Paradís, Déu mai em va perdonar i jo a ell tampoc.



Va ser pensant en ell quan vaig tenir una revelació que em va tornar a il·luminar el camí. Per aleshores habitava en el cos d’una bella jove, Norma Jeane Mortenson, i se’m presentava una vida mastegada com a actriu. Uns anys abans el meu marit va allistar-se a l’exèrcit per combatre en la Segona Guerra Mundial, a mi no em va quedar més remei que començar a treballar en una fàbrica. Era aproximadament al 1944 quan un periodista em va fotografiar per il·lustrar el seu article sobre l’aportació de les dones a la guerra. D’ençà d’aquell moment vaig convertir-me en una reconeguda model de revista; mentiria si negués que em va resultar d’allò més senzill. Va ser aquella aparent simplicitat la que em va fer qüestionar-me que allò fos el meu destí; mai havia tingut tantes facilitats per fer-me un nom i potser allò era un senyal del destí. Existeix el destí per casualitat? No ho sé, però si així fos, ser actriu era el meu.



Potser va ser la meva bellesa el que va impulsar el món cinematogràfic a donar-me feina; potser va ser el meu perfeccionat talent per interpretar vides que no eren la meva, qui sap? El que és ben cert era que el meu bell rostre adornat amb una mirada i somriure innocents, però sensuals, captivaven les càmeres i, en poc temps, a més de mig món. Ja no era Norma Jeane, aquell nom era el d’una nena espantada que vagava de casa en casa d’acollida. Ara era Marilyn Monroe i aquest nom tothom el recordaria.



Jo treballava a 20th Century Fox amb un salari molt baix respecte el dels meus companys masculins pel doble de la feina que ells feien. Va ser aqueta injustícia el que em va impulsar a renunciar i, temps més tard, a convocar a la premsa per netejar la meva imatge ja que aquella companyia va voler perjudicar la meva carrera amb difamacions. Aquells fets van marcar un abans i un després en la meva persona i en el meu caràcter. Les dones d’arreu del món em van admirar per la meva valentia i la meva incapacitat de deixar que cap home em trepitgés, personalitat que m’acompanyava des de la meva expulsió de l’Edèn. Permeteu-me que obviï d’aquesta narració els meus marits i parelles però en aquesta història jo sóc la protagonista.



Se’m van passar pel cap mil maneres d’iniciar una revolució, però només una va ser la idònia. Vaig pensar en quina faria enfadar més a Déu, aquest intent de canvi en la societat era un dard emmetzinat cap a ell. Com a Marilyn Monroe vaig iniciar la revolució sexual, és per això que és de llarg la meva encarnació preferida. No és cap bogeria pensar que no va ser cosa d’atzar; la meva figura com a personatge bíblic jueu està estretament relacionada amb la sexualitat de la dona. Va ser la meva insubmissió en el sexe el que em va portar on era, i seria el que em fes seguir avançant.



Va ser un avortament espontani el que va fer que tot comencés a anar cap avall. La seva mort em va recordar la dels meus lílims i no vaig poder evitar caure en una profunda depressió. Repetidament el meu inconscient em culpava de la mort del meu fill nonat, qui sap si la meva excèntrica vida plena d’aldarulls i estrès el va matar. Fàrmacs, alcohol, divorcis, psiquiatres, aquesta era la nova vida del que va ser una gran estrella del cinema, del que va ser una icona sexual de l’època. La meva presència a l’aniversari del president John F. Kennedy va ser un nou punt d’inflexió, l’últim esdeveniment públic abans del meu assassinat. Sí, dic assassinat, jo mai em vaig suïcidar; la meva sobtada mort no va ser casual. Vaig voler acomiadar-me de la meva vida pública cantant una cançó d’aniversari al president, sabia que la meva mort m’era propera i Marilyn Monroe no podia marxar per la porta del darrera.



Aquells qui ostenten el poder sempre han tingut una impunitat no escrita i, què era una mort més a les seves esquenes? Els germans Kennedy van tractar-me com a un tros de carn que pot anar passant de mans a mans, en cap encarnació vaig sentir-me tan utilitzada. Van cometre un greu error en tractar-me d’estúpida i vaig fingir tenir la mà llarga a l’hora de visitar el despatx del president. Quin fets horribles amagava el simpàtic somriure de John F. Kennedy? La seva preocupació va ser total quan vaig mentir dient-li que havia robat informació confidencial tant d’ell com del seu germà. Quan no tens força ni poder has de fer mà de la teva astúcia i valor; em vaig sentir com David abans de matar Goliat, però en aquesta història l’empenta de David l’arrossega cap a una mort segura. Quan vaig amenaçar a convocar una roda de premsa, els famosos germans van pensar que faronejava però, en deixar caure el tema dels seus lligams, la màfia, tot va assolir un caràcter més crític. Crec que va ser aleshores quan van començar a planejar el meu assassinat.



Moltes mentides es van explicar des de la fatídica nit del 5 d’Agost del 62 i només una veu es va alçar per explicar la veritat. Sempre hem sentit la frase de “més val tard que mai”, suposo que en aquest cas li va com a anell al dit. Normand Hodges va reconèixer anys és tard que durant el 1959 i el 1972 va ser contractat per la CIA com a assassí per encàrrec. Va acabar amb la vida de 37 persones potencialment perilloses per al govern nord-americà, entre ells, personatges lligats a la política, al periodisme, a líders sindicals i ,fins i tot, artistes com jo. Vaig ser la primera i única dona que Hodges va assassinar, suposo que per això el meu record el turmenta. Una dosi letal d’hidrat de cloral i Nembutal va acabar amb mi i amb tot el que vaig arribar a ser una trista nit d’estiu. Vaig saber massa i va ser així com em van silenciar.

CINQUENA PART: - JO -

Aquest va ser el meu últim intent d’empoderar la dona, mancava de força per a tornar a intentar-ho. Tot va passar quan habitava en el cos d’una jove de 17 anys. Obligada a assistir a l’escola, normalment deixava que la meva imaginació volés lliure i un dia vaig caure en la idea definitiva. Mai abans havia posat paraules a com m’he sentit durant aquests milers d’anys i ja era hora que el món conegués la meva història.



He intentat en va canviar una societat que no estava preparada per a un canvi, suposo que ells no poden ser manipulats a plaer. M’agradaria, després d’explicar la meva història, dedicar-te unes paraules a tu que em llegeixes.

Cal que segueixis el que jo vaig començar, el món necessita que seguim lluitant. Ja hem demostrat que som fortes, intel·ligents, valentes i ara és el moment de ser lliures. Alcem les nostres veus alhora perquè serà l’amor allò que ens farà millors; perquè, irònicament, serà la unió de les dones el que ens assegurarà la llibertat. Combatrem juntes per l’avui i pel futur contra aquells que ens vulguin mal. Com una famosa activista va dir: “ No seré una dona lliure si encara hi ha dones sotmeses.” Quan el vent ja no s’emporti les nostres veus i quan el terra ja no ens enfonsi quan avancem, podrem proclamar als quatre vents que la igualtat no era una utopia.



Aquí acaba el meu camí, jo ara torno amb Asmodeu allunyant-me així d’aquest món mundanal. Deixo la història a les teves mans.