PRIMERA PART: -LILITH-

Però no es aquest l’inici de la nostra història. Abans de conèixer el destí de la nena hauràs de llegir una llegenda que molts homes, els quals no tinc permès revelar la seva identitat, han intentat ocultar entre les ombres. A les nits més fosques, però, el vent arrossega el nom de la dona que mai s’ha sotmès sota el poder de cap home. Diran les males llengües que això no és més que un conte; però no heu de culpar-les, tots rebutgem allò que ens espanta.

Al sisè dia, aquell que tot ho veu i tot ho pot va voler poblar la seva obra amb una creació feta a imatge i semblança seva. Vam sorgir de la pols, amb les seves pròpies mans ens va modelar i amb un raig de llum ens va dotar de vida. No, no em dic Eva, els nostres camins tenen destins ben dispars.

Adam i jo vivíem en un Paradís on regnava la pau, no sabíem què era el mal, ja que no l’havíem conegut. Hi ha qui opinarà que vaig trencar aquesta harmonia en aixecar la veu, però heu d’entendre que romandre en silenci hauria sigut la meva condemna. Estàvem intentant tenir descendència quan va tornar a posar-me sota seu. Va ser aleshores quan vaig dir les paraules que em van sentenciar però que em van fer lliures de la seva tirania.

- Per què he de jeure sota el teu cos? Jo també vaig néixer de la pols. Déu ens ha creat simultàniament i com a iguals; per tant, mai em sotmetré a tu, ni tan sols fent l’amor.

Vaig pronunciar el nom del Creador en va i em vaig veure obligada a renunciar a tot allò que m’era conegut cap a terres del Mar Roig. En abandonar a Adam, Déu va fer manar als àngels Senoy, Sansenoy, y Semangelof que tornés al Paradís; però les seves supliques no em van commoure. Aquell qui va intentar anul·lar-me com a dona corria embogit per l’Edèn buscant amb qui unir-se, li era igual que anés a quatre potes. El Tot Poderós, el qual va sentir pena d’Adam, va extreure-li una costella quan dormia i, a partir d’aquesta, va crear a Eva. Ara ella era la seva nova companya, això va trencar l’últim vincle que ens unia. La nova regna del paradís en haver sorgit d’Adam li pertanyia, formava part d’ell; per tant, estava obligada a retre-li obediència.

Prop del Mar Roig vaig conèixer noves criatures que em van fascinar; va ser allà on em vaig unir a Asmodeu. Junt amb ell i com a nova Mare dels Dimonis, vaig engendrar i donar vida a incomptables lilims que conquistaven aquelles terres.

El vent va explicar-me a cau d’orella que Adam i Eva van viure protegits per Déu fins que, el més astut del animals va temptar Eva amb la promesa de saber distingir el bé del mal. Ella va renunciar a la seva immortalitat a canvi de coneixement; sempre he cregut que ella sospitava que el que li obligava a fer Adam a les nits no estava precisament bé. Com a símbol de desobediència va mossegar una poma, fruit prohibit al Paradís, ja que el seu nom dotava de significat tant a la poma com al mal.

Temps més tard, Asmodeu va confessar-me haver-se encarnat en serp per provocar l’expulsió dels humans del jardí de l’Edèn.

- Aquell qui no es mereixia ni la vida vivia com a un rei tornant a repetir el seu mal amb una altra dona. Els meus actes no seran els més nobles però l’han condemnat a què, arribat el dia, mori. Potser ella no mereixia la mortalitat, però no podria viure eternament amb el record del patiment que li provocava aquell home. Per Eva la mort serà aquell somni tan esperat que l’allunyarà per sempre d’una vida que no ha sigut justa amb ella.

Déu, enfadat per l’astúcia d’Asmodeu, va complir l’amenaça que aquells tres àngels em van fer quan vaig negar-me a tornar al que, irònicament, anomenava Paradís. Cada dia un centenar dels nostres fills dimonis sucumbirien a les més terribles morts. On era Déu quan suplicava ajuda? On era quan necessitava que em separés de les urpes d’Adam? Ell em va expulsar i a ell va donar-li una nova companya a qui fer patir. Ell és el Creador de tot mal, és la injustícia personificada. Ara, per castigar Asmodeu sacrifica els meus fills. Quan vaig marxar del seu jardí paradisíac em va perdonar la vida, però ara sé que ho va fer per fer-me pagar més tard la meva gosadia.

El meu propi Creador em considerava feble, estúpida i inferior a l’home però pagaria per la seva equivocació. Aquesta és la història de la meva venjança.

Durant molts anys vaig veure amb els meus propis ulls com les dones estaven sotmeses als homes i als seus desitjos, i com Déu ho consentia. Però ja era hora de fer un canvi, no m’ha agradat mai seguir les normes del joc i ja havia tolerat massa els seus abusos. Volia dotar les dones de poder, de coneixement i d’identitat pròpia i, amb els poders d’Asmodeu, les alliberaria de les cadenes de l’esclavitud per sempre més.

- Asmodeu, Rei dels Dimonis, concedeix-me el meu desig.

- Lilith, has sigut la meva companya durant centenars d’anys i has fet de mi qui soc ara. És un honor per a mi fer realitat el favor que m’has demanat; però escolta bé les meves paraules. Viuràs més de mil vides abans de poder alçar els ulls cap al cim, ningú assoleix les fites amb un sol intent. Les ambicions que mouen els homes t'embrutaran les mans de sang, però no has de témer caure en els moments més difícils. En aquest repte no et mancaran respostes ni coratge per poder enfrontar-te al món, ja que has nascut per fer realitat la més noble de les utopies. La teva veu arribarà fins a terres llunyanes, tanmateix abans t'hauran intentat silenciar. La confusió t'ennuvolarà els sentits; ara bé, mai perdràs el camí.

La seva veu cada cop era menys clara, l'escoltava lluny. Dels seus ulls va sorgir un raig de llum que em va cegar la visió per complet. Després d'això només recordo anar quedant-me dormida amb una veu que, suaument, repetia constantment "mai perdràs el camí" a mode de cançó de bressol.

SEGONA PART: -CLEÒPATRA VII-

Us preguntareu què va ser de mi. Asmodeu tenia raó, viuria mil vides abans de poder arribar a la meva fita. Em va dotar de dos poders: el primer em permetia viatjar en el temps a plaer; amb el segon en canvi, podia posseir el cos de la dona que triés. Portava més d'un centenar d'intents fallits quan vaig fer el meu primer avenç.

Mai he anhelat el poder, però reconec que és una eina molt útil per a ser escoltada. Qui té el control té el poder i, per això, vaig ocupar-me de treure del meu camí tots aquells que s'interposaven entre el tro i jo. Era l'any 51 aC i amb divuit anys era coronada Reina d'Egipte junt al meu germà Ptolomeu XIII. La història de la meva família estava marcada per assassinats, traïcions i confabulacions; jo havia après la lliçó, no podia confiar ni amb la meva pròpia ombra. El meu germà de deu anys, amb qui estava legalment casada, va conspirar sobre la meva mort per arravatar-me el tro. Astuta, i tement i desconfiant de tothom al palau, vaig decidir partir cap a Síria.

En terres properes s'estava duent a terme un guerra; Juli Cèsar i Pompeu es debatien la República de Roma per poder governar-la com si es tractés d'un Imperi. En saber que Cèsar, guanyador de la disputa, es trobava al meu antic palau no vaig dubtar en endinsar-me d'incògnit. No renunciaria mai al tron d'Egipte. M'havia preparat durant anys per assolir aquell càrrec i poder dur a terme la meva missió, i si per això m'havia d'enrotllar en una catifa per accedir d'amagat a Juli Cèsar, ho faria.

La història recorda la meva encarnació de Cleòpatra com a manipuladora i ambiciosa i, no ho nego, però sí que ho justifico. Seduir el Cèsar era l’única manera de tenir-lo al meu favor, i tenir-lo al meu favor l’única jugada que em retornaria al tron egipci; era el sexe o la mort. A la meva picardia i atreviment era al que havia de recórrer per obtenir la victòria i vaig fer-ne un bon ús; al matí següent Juli Cèsar ho volia arriscar tot per entrar en guerra amb Egipte i coronar-me com a única reina. La seva ambició, que superava amb escreix la meva, va fer que em consolidés com a reina junt a un dels meus germans; però aquesta ambició, arma de doble tall, va acabar per matar-lo deixant-me sola amb el nostre fill Cesarió.

Sense Juli Cèsar, el meu fill i jo corríem un gran perill i amb la promesa de protecció de Marc Antoni vaig tornar a Alexandria. Amb la sospita que el meu germà Ptolomeu XIV voldria més poder del que li atorgava, vaig optar per apartar-lo del meu camí. Aquell era el moment propici, com a reina d'un dels majors i més respectats Imperis, d'alliberar les dones de la seva condemna. Vaig equivocar-me, però, d'època; ni tan sols les dones estaven preparades per la llibertat, els hi espantava. Estaven més preocupats per les males collites que pels seus propis drets; aquell no era el moment.

Asmodeu no em va concedir el do de deslliurar-me d'un cos que ja havia posseït, així que l'ànima de Cleòpatra em va pertànyer fins la seva mort. Vaig mantenir una aventura amb Marc Antoni durant anys i, finalment, vam tenir fills i ens vam casar. Haig reconèixer que, encara que avui en dia es posi en dubte, realment el vaig estimar. El matrimoni tenia poc o gens de sentit per a mi però amb ell va ser un somni fet realitat.

Prova de la veracitat del nostre amor va ser el seu suïcidi en creure que jo havia mort. Vaig arribar a temps per veure com la vida se n'anava dels seus ulls. Octavi, com a emperador de Roma, va apressar-me amb la finalitat de mostrar-me com a un trofeu de guerra. Ni com a Lilith ni com a Cleòpatra consentiria tal humiliació per part de cap home. El suïcidi era més noble que la vida que m'esperava com a Cleòpatra i va ser així com vaig sortir per fi del cos de l’egípcia.

No vaig aconseguir el que em proposava però vaig entendre que el poder no era sinònim victòria. Així que la meva propera encarnació no va ser precisament en una reina.