Recordes l’inici d’aquesta història? Vaig haver d’explicar-te moltes coses perquè entenguessis bé quin futur deparava a la nena, ara ja estàs preparat per saber-ho. Portem les paraules de l’origen de tot al present:

“Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.”

Aquella petita criatura de quatre anys va ser una de les meves reencarnacions preferides. Després de molts intents fallits vaig donar vida a una altra dona que la història recordaria. Doncs sí, de ben petita van abandonar-me a la sort. Vaig arribar a creure que seria una vida curta però vaig tenir l’oportunitat d’entendre que era la por allò que movia la gent. Amb el temps he après que les persones necessitem tenir pors, només així tenim un motiu cada matí per seguir lluitant. Quan ets diferent ho saps, t’ho fan saber; a mi em temien.

El meu creador tenia molts devots per aquella època i va ser el terror que els envoltava el que els va empènyer a escriure el Malleus Maleficarum. El seu pànic al Dimoni era palpable en el dia a dia; si haguessin sabut que era la meva parella encara m’hagués esperat un destí més cruel. Per sort un matrimoni de pagesos va recollir-me mig morta d’un aiguamoll i em van concedir l’oportunitat d’un nou inici; però la meva vida ja estava maleïda. Jo només era una nena curiosa, llesta i amb la llengua massa solta. Les meves paraules i idees em van sentenciar a bruixa o encarnació demoníaca, no estaven del tot mal encaminats. És per això que amb quatre anys em trobava surant a l’aigua més morta que viva. La història està condemnada a ser repetida, però no esperava que fos tan d’hora.

La mà d’obra barata és difícil de rebutjar, és aquest el motiu pel qual un vell matrimoni em va adoptar; no pas la pena ni l’amor. Des d’aleshores vaig aprendre a servir, netejar i acceptar ordres. No serà cap sorpresa que vaig acabar sent la minyona d’una casa uns anys més tard. Els meus pares adoptius només em toleraven, en aquesta vida mai vaig rebre ni una paraula d’amor sincer.

Al 1665 vaig marxar de Sennwald a Glaris però no es pot eludir la mort fugint. Em sentia el mercader de Bagdad; aquell que parteix cap a una altra ciutat en veure la mort mirant-lo curiosa al mercat i que quan arriba a Samarra veu la mort esperant-lo. Aquesta el mirava amb recel ja que li havia donat cita per morir aquella nit a Samarra i no esperava veure’l a Bagdad pel matí.

Sense estudis no vas enlloc, ni ara ni abans. Vaig acabar servint a una família benestant on el pare, Jacob Tschudi, era un metge de renom. Com he dit mai vaig rebre paraules d’amor sincer, però vaig creure ferventment durant un temps que les seves ho eren. He de reconèixer que era un home atractiu i no era immune a la seva eloqüència que deixava entreveure un incipient futur com a polític. Les relacions sempre són maques al principi i fer-ho d’amagat tenia el seu encant. Vaig deixar a Sennwald tres fills, dos d’ells morts en el part; ja no era una cria. Entenia els homes, sabia el que volien i el que havia de fer, sempre havia assumit un paper passiu a les relacions.

El que jo creia una història d’amor prohibit amb un home casat va derivar en control, humiliacions, xantatge, paternalisme i abusos de tota mena. N’estava cansada i vaig decidir alçar la veu, tornant-me així a condemnar per intentar canviar el transcurs de les coses. Ell es va cansar de jugar amb mi i va voler-me fer fora per poder buscar una minyona més jove i maca. No podia perdre la feina, no tenia estalvis, estudis ni lloc on anar; acabaria vagant pels carrers venent el meu cos, l’únic que tenia, per quatre monedes. Com a últim recurs el vaig posar sota amenaça ja que la seva dona no era coneixedora de la nostra aventura.

No comptava amb què encara quedaven resquícies d’una popular manera de fer callar a les dones per sempre més i de manera legal. Anne-Miggeli, la segona filla del matrimoni Tschudi, tenia 8 anys i va caure de sobte greument malalta. Com que era la seva minyona passava nits i dies vora el seu llit, l’estimava com si d’una filla es tractés. En un acte de bona fe vaig portar-li un dolç d’amagades, gran error. Aquella mateixa nit van venir a buscar-me, se m’acusava d’haver posat agulles al pa i a la llet de la petita Anne; jo mai li faria això ja que és la filla que mai he tingut. Em volien condemnar per haver practicat màgia negra amb la nena en venjança per voler acomiadar-me. Les autoritats no van voler escoltar la meva història, jo era innocent. Jacob Tschudi em volia ben lluny de la seva perfecta família i ho va aconseguir.

La pròpia Anne va testificar en contra meva explicant que li vaig donar uns dolços dies abans de caure malalta i que vaig demanar-li que no ho expliqués als seus pares. I tant que ho vaig fer però no hi havia agulles ni és el que li va provocar vòmits i convulsions. Em van sotmetre a les més cruels tortures de l’època per suposades bruixes: treure objectes d’aigua bullint, privació del son, llençar-te lligada a un pou, caminar sobre brases i moltes més. No estranyarà a ningú que em vaig reconèixer culpable de tot allò que m’acusaven. Com que al judici vaig afirmar haver confessat només pel patiment i dolor provocat em van tornar a empresonar i martiritzar fins que vaig inculpar-me per segona vegada.

Va ser aleshores quan la sentència va ser dictada: Moriria decapitada per bruixa. Així va ser dit i així va ser fet; l’any 1782 vaig abandonar el cos d’Anna Göldin. Aquesta va ser una encarnació molt dura i durant molts anys vaig voler no haver-la viscut, però totes les vivències són poques quan t’enfrontes a un món cruel amb tu. Mai m’ha agradat el terme ‘justícia’; qui dicta allò què és just? Va ser justa una falsa acusació? Van ser justes les tortures? I la meva mort? Es calcula que unes 100.000, en la seva majoria dones, van ser sentenciades a mort durant la caça de bruixes a Europa. Jo Lilith com a Anna Göldin vaig ser l’última dona condemnada a morir per practicar, suposadament, la màgia negra.

Anna Göldin romandrà sempre a la meva memòria i ara a la teva.