III

Afores de Kagoshima. 7 dies abans de Nadal, 9:54h

Hi vam tornar a recórrer el mateix paisatge que hi vam veure ahir per la nit, aquesta vegada la vam recórrer amb cotxe, no deixava escapar cada detall que hi veien els meus ulls. Quan em vaig avorrir de veure el llarg camí a través de la finestra, em vaig fixar en com conduïa el meu germà que, per una estranya raó, em va impressionar:

-Què mires tant? T’impressiona que hi sepi conduir?-Em va dir en Javi amb un to humorístic.

-A tu que t’importa?

-Molt, que vols que pensi d’una persona que em mira tant? Bé no m’ho prenc.

. -A mi m’agrada que em mirin, sempre pens que la meva bellesa és lo més bonic que tinc i el que més destaca de mi.

-El físic és lo més respectable que tens i tampoc es que tinguis un bonic físic.

-Calla i segueix conduint!

La rancúnia que hi vaig agafar després d’aquella baralla em va durar prou per poder arribar a l’oficina sense dir una sola paraula. Una vegada aparcat el cotxe, hi vaig baixar d’ell amb delicadesa i els dos vam entrar a l’oficina sense pensar-ho dues vegades.

La primera impressió que hi vaig tenir d’aquell local va ser més agradable del que jo mateixa hi pensava. Era un lloc tranquil i agradable fins que en Javi va rompre aquell bon ambient de l’oficina:

-Que hi ha algú?-Va dir mentre interromp el silenci amb un crit inesperat.

Quan vam veure que ningú donava senyals d’haver escoltat aquell crit espantós, la mirada d’en Javi va començar a cercar alguna prova de vida al voltant seu fins que la seva mirada es va aturar. Ell va senyalar una porta amb un cartell que hi posava ‘禁止されている’.

-Que posa, Javi?-Vaig preguntar amb curiositat.

-Posa ‘prohibit’.

-Creus que dins d’aquella porta hi ha alguna cosa confidencial?

-No ho sé però, si et refereixes a alguna informació privada, segur que hi haurà cosa.- Va dir mentre es va acostar a la porta. Poc després de tenir a l'abast de la mà la picaporta, la va obrir amb les mans tremolant i vam observar a un home i a una dona barallant-se entre ells. En Javi, sense donar una pas cap enrere, va decidir intervenir en aquella discussió. Després de què la situació es calmés, jo vaig encomanar una explicació de per què va passar tot això. Després d’adonar-me de que no hi havia resposta a les meves paraules vaig baixar la mirada, em vaig fixar de que ells dos s’agafaven lleugerament de les mans:

-Parella?-Vaig preguntar.

La dona estava en silenci mentres em mirava amb uns ulls penetrants. Aquella expressió em va fer mirar a la paret i, pocs segons després, la meva mirada es van fixar en un quadre que semblava antic. Era un quadre d’un casament. Quan l’home es va fixar en mi em va dir que en la foto sortien ell i la seva dona. Era una foto de fa 9 anys. Mentre en Javi escoltava a l’home li va preguntar si la seva dona de devora seu.

-A vam, que voleu joves?-Va preguntar l’home.

-Vull xerrar de la vostra oficina, Sr Fujimoto. Soc un periodista estranger però visc Kagoshima. El meu nom és Javi Gómez però em pots dir Javi a seques.-Va respondre en Javi.

-Has vist el periòdic, oi que sí?-Va dir el Sr. Fujimoto.

-Es clar, Sr. Fujimoto.

-Em pots dir Kazuo, Javi. Aquesta és la meva dona Fumiko, els dos som investigadors.-Va dir l’home amb un somriure. Seguidament, la seva dona es va presentar:

-Hola, jo som na Fumiko, Fumiko Fujimoto.-Va dir la dona mentres li donava la mà al meu germà.

Quan em vaig donar compte de que no sabía xerrar gàire en japonés vaig anar caminant tímidament darrere el meu germà, li vaig agafar del braç i li vaig preguntar el que ells dos deien. Na Fumiko, que semblava ser una dona molt amable, em va posar la seva mà davant la meva cara i em va dir en japonés:

-Sento la lletja expressió que et vaig fer abans. No te faré res, tranquila-Va dir mentre va envair tot el meu cor de total tranquil·litat.

Li vaig donar la mà i vaig deixar anar tots els meus nervis del meus cos amb el seu bon rotllo.

Després d’aquella divertida presentació en Javi va començar a fer-lis l’entrevista que tenia preparat. Tot anava bé quan va arribar la pregunta: “Perquè vós dedicau a la investigació?”. Aquella pregunta va incomodar als dos però en Kazuo, nerviós, va començar a explicar la història de l’oficina Kamako:

-Tot va començar quan jo i na Fumiko ens vam conèixer en la universitat. Nosaltres anàvem en la mateixa classe i en un principi anàvem a estudiar medicina. Al segon any d’universitat vam començar a sortir junts i, a finals de carrera, ens vam casar. Una vegada vam acabar la carrera vam tenir una filla, ella es deia Himawari.

-Es deia?-Va interrompre en Javi.

-Sí, es deia.-va continuar xerrant na Fumiko- Na Himawari era una filleta molt intel·ligent i amable. Cada any que hi passàvem amb ella, érem més feliços tant com ella ho era. Quan ella va complir 14 anys, va desaparèixer. Hi passaven hores, els dies, els mesos i no la trobàvem. Actualment han passat 3 anys des de la seva desaparició però sabem que segueix viva. Segurament segueix estant dins el païs i, probablement, a prop del districte de Tòquio. Ara et pots imaginar el per què som investigadors. No ens interessa aquest ofici però nosaltres ens dediquem a això per trobar-la. Pot sonar estúpid, però és així.

Jo estava paral·litzada, en Javi també. Ens vam mirar als ulls i en Javi em va xiuxiuejar a l’orella:

-Quant costen els bitllets per anar a Tòquio?-Va dir decidit.

-QUÈ? TU ESTÀS BÉ DEL CAP?-Vaig dir cridant-li a la cara.

-Un poc.-Em va somriure i es va dirigir als senyors Fujimoto.-Per aconseguir el que vols has de donar la cara en tot moment i avançar per un camí ple d'obstacles. Soc en Javi i he nascut per ajudar als altres a qualsevol preu. Anem a Tòquio!

Tòquio. 4 dies abans de Nadal, 8:34h

No em puc creure que haguem acabat en Tòquio amb l’estúpida pel·lícula que es va muntar en Javi fa tres dies.

-Emocionada, Anna?-Em va preguntar en Javi mentres desembarcavem de l’avió.

-Més bé tinc una mica de por, mira que venir a Tòquio així tan de sobte…-Li vaig respondre.

-Ho sento…-En Javi em va donar un petó en el cap i es va dirigir als senyors Fujimoto.

-Esteis nerviosos?-Diu en Javi- A partir d’avui les vostres vides canviaran, no ho oblideu.

-Sí.-Diuen en Kazuo i na Fumiko a la vegada.

Quan vam sortir de l’aeroport vam telefonar un taxi i ens vam anar cap al hotel on hi teníem reservat dues habitacions. Al arribar al hotel ja era de nit, tots estava fosc i l’únic que podiem veure era la llum que havia en l’entrada de l’hotel. Per una extranya raó, sentia que algú ens estava mirant. Quan vaig girar la mirada cap enrere, vaig veure una ombra que es va esfumar segons després d’adonar-me de la seva presència i, quan vaig tornar a mirar cap en davant, tant en Javi com na Fumiko i en Kazuo havien desaparegut.

-Javi…?-Vaig cridar agonitzant.

La meva vista es va tornar fosc després d’aquell crit descontrolat i, seguidament, vaig notar com una mà em tapava la boca mentre una pistola em fregava l’espatlla.

Tòquio. 3 dies abans de Nadal, 9:01h

Quan vaig tornar a veure la llum del sol vaig poder observar que estava dins una habitació amb tots els altres lligats en terra. Damunt una cadira hi havia un jove, semblava tenir 23 anys. Quan aquell jove va veure que era l’única conscient es va dirigir a on era jo i es va començar a xerrar:

-Hola, soc en Hideyoshi, Kuro Hideyoshi però tú em pots dir Kuro a seques.

Crec que en Kuro es va fixar de que no sabia xerrar en japonés i va decidir xerrar de forma que jo li entengués correctament. Els nervis que tenía dins el meu cor em van obligar a escopir a la cara d’en Kuro.

-Què fas?-Va dir enfadat i va treure de la butxaca la pistola. Quan em va apuntar a la cara amb ella en Javi va recuperar la consciència i va començar a xerrar:

-T’atreveixes a assesinar a la meva germana? Jo si fos tu, no ho faria.-Va dir amb seguretat.

-Doncs aquesta jove tan mona és la teva germana? Jaja, tranquil. No li faré res. Solament estic aquí per dir una cosa.-Va dir en Kuro.

L’habitació es va quedar en silenci fins que en Kazuo i na Fumiko es van despertar. Després que ells recuperessin la consciència, en Kuro va rompre es silenci:

-Senyors Fujimoto, es recorden de mi?-Va dir en Kazuo,

-Es clar que m’acordo de tu.-Va respondre na Fumiko.-Ets el noi de na Himawari.

-Ho era. És morta, ho sento.

Singapur. Nadal, 21:00h

Després d’aquell accident a Tòquio van passar moltes coses. En Kuro va asesinar na Himawari, la filla dels Fujimoto. La raó no va ser treta a la llum. Jo i en Javi no vam tornar a saber res dels senyors Fujimoto. La pèrdua de na Himawari va fer patir als Fujimoto de una forma impensable, fins i tot em va fer plorar a mi i a en Javi.

Aquest Nadal la vam celebrar a Singapur jo, en Javi i la nostra mare, que hi havia arribat a Singapur el 24 de Decembre. Quan vam acabar el dinar vam decidir veure una pel·lícula de Nadal. A mi em va fer gràcia ja que, tant en Javi com la nostra mare, no hi entenien el que deien en la pel·lícula. Quan la mare s’en va anar a dormir en Javi i jo vam rebre una trucada anónima.

-Venc a donar-vos un missatge dels senyors Fujimoto. “Esteim molt agraïts d’haver conegut a gent com vosaltres”.

-Perquè no ens xerren ells directament? Esteim molt preocupats ja que no em sabut res d’ells des de l’accident.-Va dir preocupat en Javi.

-Els han trobat morts en un acantil·lat. Es tracta d’un suicidi. Ho sento.

Es va tallar la trucada.