Tòquio. 9 dies abans de Nadal, 17:31 h

El fred que camina vagant pels carrers de Tòquio, els últims preparatius de nadal, parelles que van de botiga a botiga esperant cercar el regal perfecte per la seva persona preferida i, com cada any, els somriures de totes les famílies esperant a trobar la felicitat en els regals dedicats a ells mateixos…

Kagoshima. 9 dies abans de Nadal, 17:30 h

Sobre el periòdic vaig contemplar un article interessant...

-L’oficina ‘Kamako Investigations’ és una oficina gairebé a les afores de Kagoshima on els seus únics treballadors són el matrimoni Fujimoto. Aquest matrimoni du des del 2001 treballant en ‘Kamako Investigations’ però actualment no du cap investigació completa a causa del seu poc interès. Podria anar algun dia allà per investigar un poc sobre e...- Sona el telèfon…

-Mamà què vols?

-Javi, amor meu… Anna vindrà a veure’t a Kagoshima i arribarà a Osaka demà matí. Esper que us porteu bé.

-Espera, què has dit? Mamà!

-Adéu, petons!

-Mamà!

Quan vaig deixar d’escoltar la veu de la mare pel mòbil, em vaig adonar que si no recollia a l’Anna de l’aeroport sería capaç de fer alguna de les seves, com sempre. Es ve un llarg viatge en tren a Osaka… Maleïda Anna...

Aeroport d’Osaka, Japó. 8 dies abans de Nadal, 9:32 h

El desgavellat aeroport ple de desconeguts em feia pensar si va ser bona idea venir fins aquí únicament a veure a Javi. Pensant-ho millor, això ho faig perquè la mare em pagui les despeses de final de mes, que no es cregui el Javi que ho faig per ell. Mentres sortia de l'aeroport, vaig poder apreciar una cara reconeguda per a mi. Quan em vaig adonar que es tractava del ximple del meu germà, em vaig atracar a ell i li vaig donar qualsevol excusa per poder donar-li una bufetada a la galta.

-Però què fas, ximple?

-I a tu que et sembla? No pensis que no soc capaç d’arribar a Kagoshima sense tu, maleït! Sé molt bé em que em faig.

-No t’he dit res! Només he vingut per saber si vas arribar bé del vol, imbècil! Si vols torn a casa tot sol i a tu et deixo aquí com que em dic Javi Gómez!

-D’acordl, perdó! Es que sempre tens que fer el mateix! Venga, camina i duu-me l’equipatge! A Kagoshima!

Afores de Kagoshima, Japó. 8 dies abans de Nadal, 18:34 h

He vist paisatges que mai havia vist. Temples de diferents déus i ciutats amb diferents ambients de nadal. Ha sigut un llarg trajecte i ara sóc aquí, a uns metres de la ciutat de Kagoshima.

-Javi, on vius?-Li dic amb un to arrogant.

-A ca meva, ximple. Tu qué creus?

-Em refereixo que quina és la teva adreça!

-Ho has de dir clar! Com vols que sàpiga el que una filleta com tú pensa?

-Tu contesta!

-D’acord, tranquil·la. Visc davant de...

-Venga va!!

-Davant de Joia-corp (ジョイアーＣｏｒｐ)

- On és això?

-Davant ca meva, boja!

-D’acord, tranquil!

Mentres el rancor que hi tenia em menjava el meu cor, vaig prendre atenció al que feia en Javi pensar-ho dues vegades li vaig preguntar:

-Javi, estàs bé? Ha sigut per lo d’antes? Perdó eh...

-No, no és per això. És que aquest matí al periódic…

-Al periòdic?

-Si, al periòdic, vaig llegir un article sobre una oficina anomenada ‘Kamako Investigations’ que xerra de...

-’Kama’ què?

-’Kamako Investigations’!

-Ah, val. Tranquil!

-Doncs resulta que aquesta oficina està ubicada a les afores de la ciutat on vivim i es coneix per una particularitat en concret, no ha resolt cap investigació des que va obrir.

-I que ha de veure aquesta oficina amb tu?-vaig preguntar curiosament-.

-Doncs res. Era simplement curiositat.

-I per què tanta importància?

-Perquè fa poc he vist l’oficina…

-Què dius?

- No ho sé, és un disbarat..

-No pensaràs a anar-hi.

-Demà sortirem de matí, entesos?

-Però tu què dius? Si hi vols anar, pots anar-hi tot sol!

-Idò quan torni em fas el menjar.

-Val, val! Hi aniré amb tu!

Kagoshima, Japó. 7 dies abans de Nadal. 8:55 h

Les primes cortines que donen pas a la llum del sol, la calor dels llençols que protegien el meu cos del fred, els primers cants de pardal i l’aroma del berenar acabat de fer, curiosament, em van rescatar del somni i van dur-me al que semblava la nostra habitació. No record haver sopat res la nit anterior. Amb aquest pensament al voltant del meu cap, em vaig anar directament cap a la cuina on el Javi, com cada matí, berenava les seves dues torrades sense vores acompanyat del seu amarg cafè. Aquesta vegada, tot qualitat japonesa. Estava increïblement satisfet. Quan va pujar la mirada al meva somnolenta cara es va alçar del menjador, va fer-me un gest de sortida i l’únic que va dir va ser:

-Ens anem.

-Espera que encara no m’he vestit!-vaig córrer a l’habitació, vaig obrir d’una tirada la maleta i vaig agafar el primer conjunt de roba que vaig veure, em vaig posar les sabates i vaig anar corregents cap al cotxe.

-Que no tanques la porta?-Em va dir indignat.

-No tinc les claus, ximple!

-Toma!-Va dir mentres em llençava bruscament les claus. Seguidament, vaig tancar la porta i vaig anar amb pas de model fins a la porta del cotxe quan el Javi va trobar l’oportunitat de dir-me el més adequat per ell en aquella situació:

-Creguda!

-Calla i condueix.

-Et deixaré a mig camí.

-No ho faràs.

-Qui sap?