Després d'un horrible sopar,Li Huanva decidir anar-se a dormir, volia oblidar per una nit els pensaments que no li deixaven viure i que el perseguien durant el dia.
Molts, en lloc de descansar, s'endinsaven en la desolada ciutat, a la recerca de dones per sadollar el seu desig sexual. Els era igual l'edat que tinguessin, però com més joves fossin, millor. Encara que en realitat, no els importava gaire aquest detall, perquè les dones de 50 a 60 anys tampoc es veien lliures d'aquests atacs.
Ell mai havia participat en aquests actes cruels, no li semblaven honorables, no veia el poble xinès com un enemic al qual calia torturar i castigar. Molts dels seus companys pensaven que els xinesos eren inferiors a ells perquè estaven perdent la guerra. Era l'excusa que utilitzaven per fer aquelles atrocitats que tant els allunyava de l'espècie humana.
Ell era diferent, sabia dominar els seus instints tant que fins i tot guardava la seva castedat per a la seva futura esposa. Cada vegada que la recordava, li tremolaven les mans i no era capaç de pensar amb claredat, una part d'ell volia saber què contenia aquella perfumada carta amb aroma a roses que li estarrufava tot el seu borrissol corporal. Sabia perfectament, queMinami Ayakautilitzava perfum de roses per anunciar una mala notícia. Totes les cartes que ella li havia enviat, feien olor de vainilla i quan les olorava, veia el paradís on els àngels se li acostaven i l’acariciaven amb la seva gràcia. Un dia,Li Huanli va preguntar per què perfumava de roses les cartes que contenien notícies desagradables, i ella, amb un somriure que li feia venir esgarrifances, li va respondre:
- Perquè quan el destinatari rep una mala notícia, aquest dolç perfum de roses, fa que aquesta notícia desagradable no sigui tan dolorosa. És una manera que tinc per a ajudar-los i també perquè es recordin de mi.
En el seu interior, sentia impulsos d'obrir la carta i descobrir per fi si les notícies eren realment dolentes. No en tenia la seguretat al cent per cent, perquè en alguna ocasió li havia dit, que a vegades usava el perfum de roses si no en tenia cap d'altre. No sabia què pensar, s'estava tornant boig, tenia por al fet que li trenquessin el cor. Sempre havia sentit la inseguretat que era una relació molt inestable, plena de problemes.
Al final, va decidir ignorar el seu contingut i viure en la ignorància. Almenys fins que acabés aquesta guerra, d'aquesta forma podia continuar pensant que algú especial el tenia en el seu pensament.
Les seves parpelles van començar a tancar-se lentament fins que va caure en un son profund.
Va somiar en el dia que va conèixer aMinami Ayaka, en la seva trobada.
Era un dia assolellat de primavera i l'aroma dels cirerers en flor, inundaven l'ànima de les persones. Aquell dia,Li Huanla va veure sota un arc de flors. Ella anava vestida amb un preciós quimono color crema amb brodats vermells, estava bellíssima amb el seu tocat de perles i la seva ombrel·la de seda i bambú que realçaven la pal·lidesa de les seves galtes.
La bella imatge li va despertar sentiments d'admiració i el que va creure que era amor. Va pensar que aquest seria l'amor de la seva vida i que seria la dona amb qui compartir-la.
Es va quedar tan embaladit, que les cames no li responien per acostar-se i dirigir-li la paraula. Volia parlar-li i conèixer el seu nom, però no es va atrevir. Pitjor, ella va seguir el seu camí al costat de la seva criada.
Llavors, va veure els seus pares, es dirigien cap a ell i va recordar que havien quedat allí per dirigir-se a casa d'uns amics de la família per a apreciar la bellesa dels seus cirerers.
Van arribar a una bella mansió i els va obrir un servent que els va indicar que passessin a un petit saló il·luminat pels raigs del sol, on hi havia un grup de persones vestides per a l'ocasió i prenent el te. Els amos de la casa, després de les salutacions els van convidar a unir-se a ells.
Després de prendre el te i uns pastissets d'arròs, van sortir al jardí a contemplar les belles flors. Va ser llavors que la va veure, sí, no hi havia dubte, era la bella dona que va veure al parc. Ell no ho sabia, però tot havia estat orquestrat pels pares de tots dos, perquè els joves tinguessin una primera trobada i que les famílies poguessin acordar el matrimoni.
El seu cor va començar a bategar amb força i notava com el pols se li accelerava a cada segon. Estava tan nerviós que notava com la suor li regalimava front avall. Ella, amb els seus pares, se li va acostar; ell volia mostrar-se tranquil i segur de si mateix, però ja no es recordava de com fer-ho, li faltava l'aire i el cor bategava cada vegada més fort, tant que li semblava que li havia de sortir disparat de la caixa toràcica. L'amo de la casa, es va dirigir a ell, dient-li:
-Crec que no et recordes de la meva filla, perquè éreu molt petits l'última vegada que la vas veure.
Ell, en realitat, no sabia que tenia una filla, perquè poques vegades devien haver coincidit.
Des d'aquell moment, van començar a pensar una vida en comú. Però aquells bons moments van començar a enfosquir-se i estranyament un altre nom va ressonar en la seva ment: Yukiko.
Zhou Dewei tenia les mans gelades i li dolia tot, havia estat fent treballs forçats tot el dia, i quan es va tombar en el jaç, milers d'agulles es clavaven en els seus músculs. Estava portant una vida inhumana i no sabia si viuria o moriria. Des que estava allà, no parava de somiar cada nit amb l'edifici de maó, perquè a molts dels seus companys, se’ls hi emportaven i mai no tornaven.
La nit va passar ràpida, com un sospir. A penes havia tancat les parpelles, quan el soldat de torn va entrar cridant i copejant una paella. No era conscient del dia i l'hora, sabia que era molt primerenca perquè els raigs del sol ni tan sols treien el cap per l'horitzó.
Intentava no perdre l'esperança pensant en la seva estimada, però el seu cos no podia seguir endavant. Les seves forces s'havien esgotat feia molt.
No entenia per què la vida era tan dura. Sabia que sempre es trobaria amb tempestes que aixecarien el seu mar interior, però aquesta vegada, les ones eren tan altes, que no podia superar-les.
Portava dies mantenint amables converses amb un japonès de nom Li Huan, a vegades li donava menjar, però no era suficient. Quan li preguntava si alguna vegada havien deixat sortir presoners, apartava la mirada i li donava un glop d'aigua. Sabia que no valia la pena continuar solcant les ones i que ja era hora d'anar-se’n a la profunditats de l'oceà. Li Huan era l'única persona en la qual confiava i per això li va deixar les seves pertinences més preuades perquè les guardés, ja que tenia la certesa que no tornaria a casa seva.
Després de moltes hores de treballs forçats, va aparèixer del no-res un grup de soldats. Un d'ells portava una llarga llista i va començar a cridar determinats números, però el que el va fer tremolar fou que el seu estava a la llista. Era un grup gran i nombrós, i els van fer desfilar fins a un pati al costat de l'edifici de maons. No podia deixar de tremolar, perquè el sòl estava ple de sang i se sentien crits a la llunyania. Encara que ell ja sabia que el seu final era proper, mai no va imaginar que aquell seria el seu últim dia. Els van obligar a agenollar-se i baixar el cap, però ell no el va baixar, el va aixecar i va poder observar el preciós cel.
Va imaginar el rostre de Maylin i va recordar l'últim poema, que va escriure en les carta que li va lliurar a Li Huan:
Tot es va esvair
Mai vaig saber trobar-li fi al meu sofriment,
els dies eren iguals i malencòlics.
Quan em llevava als matins,
el meu únic anhel era veure la llum de l'alba,
però això no succeïa,
no veia els raigs del sol que tant desitjava
veure entrar per la finestra.
Només havia pura foscor,
que em turmentava
i que tant volia fer desaparèixer.
Llavors la por tornava a mi,
i la poca esperança que em quedava, havia desaparegut del tot.
Ja no recordava,
com era l'escalfor del sol a la meva pell.
El meu alè s'apagava en cada respiració
i el meu cor,
ja no bategava amb tanta força.
L'últim que veuria
en tancar les meves parpelles per sempre,
eren les estrelles brillar en el fosc cel
del desconegut univers.
Vas poder destrossar el meu cos,
però la meva ànima la vas deixar intacta i ella
abandonarà aquest cos inert
malgrat que seguirà pensant
en el nom de la meva estimada
fins a l'últim sospir.
I amb aquest últim pensament,
tot es va tornar fosc,
i només hi va haver pau.
Zhou Dewei.
Llavors la catana li va travessar el coll i la foscor es va apoderar de la seva ànima.
Li Huan va presenciar la mort del seu amic i no va poder evitar que sortís una petita llàgrima dels seus ulls. Duia a sobre les cartes i poemes que ell li havia lliurat dipositant tota la seva confiança en ell. Li havia promès que li ho lliuraria a la seva estimada.
Uns mesos després de la mort de Zhou Dewei, la guerra va acabar. Japó es va rendir davant els americans. Hi havia rumors d'una gran bomba que havia destruït dues ciutats per complet. No sabia si era cert, però li era igual, ell només volia tornar a la seva llar i complir la seva promesa. Però la vida li tenia una cosa guardada, com deia el seu amic xinès, en la vida sempre hi haurà tempestes per superar. Pel que sembla, per a ell, encara no havia sortit el sol.
Estava a punt d'agafar un vaixell rumb a la casa seva, quan un grup de soldats xinesos el van arrestar juntament amb uns quants dels seus companys i els van tancar amb altres japonesos. No sabia si els anaven a matar o els interrogarien per a treure'ls informació, encara que amb la guerra acabada, per què la volien.
Cinc anys més tard, els xinesos els van alliberar. Físicament era tot ossos i havia perdut la noció del temps. Una vegada va saber com arribar a casa, va témer el que podia trobar-s’hi. Havia passat tant de temps!
Gràcies al tractat dels americans, va poder tornar a Osaka. Va veure des del vaixell, que la bella ciutat que recordava, havia canviat: milers d'edificis havien estat destruïts i alguns estaven en construcció.
Tantes vides perdudes per a res. Ja no quedava honor al Japó i tota la culpa havia estat de l'Emperador Shōwa.
Li faltaven pocs minuts per arribar a casa dels seus pares, quan va sentir una veu familiar que el cridava, el seu cor va començar a bategar amb força, aquesta veu, feia segles que no la sentia, era la seva estimada Minami Ayaka. En girar-se, tot el seu món se li va desplomar, perquè anava acompanyada d'un home i d'una criatura d'uns sis anys. No podia creure-s’ho, se n'havia anat amb un altre, intentava convèncer-se que podia ser un amic de la família, però no podia enganyar-se a si mateix. No sabia què dir, s'havia quedat en blanc, llavors ella li va dir entre llàgrimes:
-Pensàvem que havies mort, des que ens vas enviar la teva última carta explicant-nos que te n'anaves a Harbin per a servir a Shirō Ishii, ja no vam tenir notícies teves. M'alegro de saber que estàs viu.
Les úniques paraules que va poder articular, van ser:
-Qui són?
Ella sorpresa, li va dir que era el seu marit i el seu fill. Pel que sembla, els pares d’Ayaka, van morir i no tenia diners ni a ningú que la mantingués, perquè la meva família va pensar que havia mort i ella no sabia què fer; desesperada de caure en la pobresa. La sort va aparèixer en la seva vida, coneixent a un jove científic que es guanyava bé la vida experimentant per als americans. En la carta li ho explicava tot, perquè Ayaka no sabia amb certesa si havia mort i va decidir escriure-li aquella carta. Li Huan mai va entendre per què les seves cartes mai no van arribar a Osaka.
La vida no podia ser més negra: quan va arribar a casa seva, es va assabentar que el seu pare es va suïcidar perquè s’havia arruïnat. Almenys mantenien la casa i la seva mare seguia amb vida. Va intentar no pensar en negatiu, se’n va anar al seu pont de bambú favorit, que estranyament seguia dret i va observar el riu tot pensant com seguiria endavant. Quan la suau brisa li fregava les galtes, una jove noia se li va acostar i li va dir:
-Gràcies a Déu que estàs viu.
A continuació la noia es va posar a plorar. Ell, primer, no va saber qui era; fins ella li va dir que era la Maiko Yukiko, que els va presentar la Geisha Sayori el 30 de juny de 1937.
Pel que sembla una persona va estar pensant en ell i qui havia de dir-li que era la Maiko. Al final, va ser així que va trobar el veritable amor.
No es penedia de no haver obert la carta, si ho hagués fet, l'esperança de tornar a veure a l’Ayaka s'hagués esvaït i segurament hauria mort.
Llavors es va adonar que les coses passen per alguna cosa. Li va costar anys entendre-ho, no ho va fer fins haver complert els 50 anys. Ja podia respirar pau, després de tants anys, es va dirigir a l'edifici de correus i va enviar les cartes i poemes de Zhou Dewei a la seva estimada. No sabia si ella encara seguiria amb vida, però no va poder fer-ho abans a causa de les circumstàncies de la postguerra. Ho va posar tot dins d’un sobre, juntament amb una carta que ell havia escrit de pròpia mà.
Per a Wang Maylin, encara romania l'esperança de tornar a veure a Dewei, però havien passat tants anys, que en el més profund del seu cor, ja sabia que ell mai tornaria.
Després d'haver fet la compra, es va trobar amb el carter, el fill de la seva antiga veïna. Li va dir que havia arribat una carta desconeguda a la seva antiga casa destruïda pels bombardejos de la guerra i que mai van tornar a construir. Maylin va acceptar la carta i va entrar a casa, la va obrir i va llegir una carta d'un tal Li Huan, en què li explicava que ell va servir a l'exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial i que va conèixer a Dewei en un camp de concentració, on va morir. També li adjuntava un llibreta plena de cartes i poemes que el seu estimat no li va poder lliurar.
Sempre va mantenir la il·lusió que tornaria, perquè els russos van mantenir tancats durant anys els seus presoners, però Dewei va morir mesos abans de la rendició.
A Maylin, en llegir que l'amor de la seva vida va morir com a presoner, les forces li van flaquejar i va haver de recolzar-se en la tauleta on servia el te, es va asseure en la vella butaca i va començar a llegir la carta de Dewei.
Va treure l'última carta que ell havia escrit i en llegir el que li deia, es va repetir a si mateixa, que ell no va complir la seva promesa, no va tornar sa i estalvi.
Va abraçar les cartes amb tota la força que li quedava, va tancar els ulls i aquests mai van tornar a obrir-se.
|
