Era conscient que els seus actes portarien conseqüències, però ja era massa tard per penedir-se’n, el mal ja estava fet i no s’hi podia fer res.

-Benvingut oficial Li, els seus superiors m'han parlat molt bé de vostè, pot sentir-se orgullós. Al principi no pensava acceptar-lo, però gràcies a les recomanacions que em va presentar el seu coronel, vaig canviar d’opinió.

En Li Huan estava content d’haver estat acceptat a l’esquadró 731. Almenys allà no veuria tanta sang vessada.

Després d’haver signat tots els documents, el tinent general Shirō Ishii va fer passar un soldat i li va dir:

-El cap Koizumi el portarà a les seves estances i li explicarà les regles del camp.

Quan va sortir del despatx, el vent gèlid li fuetejà la cara.

Va seguir els passos del cap, que el van portar fins a una sèrie d’edificacions de fusta numerades; el cap va obrir la porta número dos. L’estança tenia tres finestres petites que filtraven una llum groguenca a través dels vidres bruts, hi havia sis futons enrotllats i sis mantes, tres a cada costat. Als peus de cadascun hi havia un bagul amb un cadenat; el cap li va indicar que el del mig a la dreta era el seu. Li va donar les gràcies i es va disposar a guardar les seves pertinences. Va col·locar la seva roba ben doblegada dins del bagul, va agafar delicadament un objecte rectangular embolicat amb paper de seda, el va desembolicar a poc a poc, com si fos un objecte tan delicat que es pogués trencar amb la mirada.

A la foto sortia una noia bellíssima, era la seva promesa, i quan la guerra acabés, es casarien. Però últimament no estava gaire segur de si ella continuava sentint alguna cosa per ell, ja que feia anys que no es veien i tenia por que quan tornés ella s'hagués casat amb un altre. Aquestes inseguretats van sorgir arran de no rebre cap carta d'ella, ell li escrivia tant com podia, però no rebia notícies seves. També era cert, que hi havia moltes dificultats perquè les cartes arribessin.

Després de penjar la fotografia a la paret, va treure les seves altres pertinences i les guardà en el bagul. Al costat del llit havia deixat la seva catana, havia passat de generació en generació i el seu pare la hi havia lliurat perquè defensés l'honor de la família a la guerra. En el front, molts dels seus companys la van utilitzar per a decapitar xinesos, però ell mai va voler usar-la, sabia que aquella catana estava tacada de sang i no volia ser ell qui la taqués altre vegada.



En Zhou Dewei feia anys que lluitava contra els dimonis japonesos, que semblaven invencibles. Mentre els soldats del seu país queien com a mosques, els japonesos resorgien com les males herbes.

L'única cosa que volia era estar amb la seva família i passar més nits amb la seva estimada. Estava tan cansat de lluitar!, tenia les mans tan tacades de sang!... Però no se’n penedia, lluitava per una bona causa. Havia de defensar el seu país, perquè les dones i els nens estiguessin fora de perill.

Hi havia dies, però, que li hauria agradat inspirar-se per poder escriure una senzilla poesia a la seva estimada, tan complicat era? Podia escriure relats, però no era capaç de plasmar els seus sentiments sobre el paper. Recordava que, quan estava amb la seva mare, li havia recomanat que deixés la ment en blanc per sentir parlar el seu cor... però no en sabia. Com trobava a faltar la seva companyia i els seus savis consells!

Els segons i els minuts anaven passant lentament, i al final, va aconseguir deixar que els sentiments el dominessin i cedir a la voluntat del seu cor, i va escriure una poesia amarada de sentiments. S'adonà que se'n penediria tota la vida, però... ja no hi tenia res a perdre. La seva ànima era buida i el seu cor, trencat; ja no li importaven les conseqüències, havia patit tant, que ja no recordava com era ser feliç.

Mentre escrivia, les parpelles van començar a tancar-se lentament, i va caure en un son profund. Somiava que era tot fosc, no podia veure més enllà del seu nas. Va començar a caminar sense rumb. Estava perdut i tenia unes ganes immenses de plorar, però cap llàgrima va brotar dels seus ulls, estaven completament secs. No podia plorar. No sabia què fer en aquell lloc tan fosc. Decidí tancar els ulls per recordar el rostre de la seva mare, però no n’era capaç. De sobte una veu familiar el cridava pel seu nom, va obrir els ulls per saber qui el cridava; la foscor desaparegué, començava a haver-hi llum. Va poder veure que es trobava enmig d'un passadís ple de fotografies on hi havia gent nua, amb prou feines tenien carn en els seus cossos, només quedaven ossos i pell. La veu seguia cridant-lo, decidí córrer i en el fons del passadís veié la seva mare. S’aturà i tornà a córrer, volia abraçar-la i parlar-li. Alguna cosa passava, no podia arribar-hi, es va tornar a aturar i seguia havent-hi la mateixa distància entre ells. Les fotografies que hi havia eren unes altres. Però encara sentia la seva mare que el cridava amb aquella veu dolça, i ell no podia arribar-hi. Va decidir cridar amb totes les seves forces, però ella no el sentia. Incapaç d'arribar a la seva mare, es va estirar a terra. I va començar a plorar. Llavors es va despertar, amb els ulls mullats.

Com més s'esforçava a intentar oblidar aquells records que tant enyorava, el seu cor es trencava en mil bocins, com vidres que es clavaven en la seva ànima com estaques. Per més que ho intentava, no hi havia manera de sortir d'aquell infern.

Era un infern perquè per molt que intentava pensar que lluitava per una bona causa, matar gent a sang freda el destrossava per dins. Intentava ser fort, però a les nits, quan tothom dormia, no podia evitar que les llàgrimes li regalimessin galta avall.

Després d'haver tingut aquest malson, va agafar paper i ploma i va escriure una carta a la seva Maylin:

Estimada Maylin,

Hi ha dies que odio matar, però n’hi ha d’altres que no tinc pietat. Aquesta mescla de sentiments són culpa de tot el que estan fent els japonesos al nostre país, en què l'estan convertint? Allà per on passen ja no queda vida, sinó destrucció total. Ahir vaig passar per un poble i l'única cosa que hi quedava eren les ànimes turmentades. No quedava ningú viu, tots havien mort, les dones havien estat violades i assassinades brutalment. El pitjor va ser veure una nena d'uns 7 o 8 anys en el mateix estat. Allò va ser massa per a mi, vaig sentir tanta ràbia en aquell instant, que al primer japonès que hagués vist li hauria arrencat els ulls amb les meves mans. Veig això cada vegada que pas per un poble que ha estat arrasat per ells.

Malalties que pensàvem que ja no tornarien a turmentar-nos, han tornat. Ara fa uns dies, el nostre general ens va comunicar que la major part del setè regiment d'artilleria va morir de pesta bubònica.

Segons ens diuen, els avions japonesos s'han dedicat a llançar puces de rates infectades sobre els nostres pobles i ciutats.

Em sento tan impotent, que em dol pertànyer a la raça humana! Com és possible que càpiga tanta maldat en uns cossos tan insignificants en comparació amb l'univers. Em venen nàusees només de pensar que respiro el mateix aire que ells.

Intento no perdre les esperances, pensant en els moments més feliços de la meva vida i sobretot, en aquella fugaç nit. Haver fet l'amor amb tu va ser com besar el cel. Tenia por que no t'agradés explorar el meu cos, però aquest temor es va esfumar quan vas començar a besar-me i ens vam fondre en una sola persona, quan mirava els teus preciosos ulls foscos com la nit, em perdia en ells i volava entre les seves estrelles. Em venien esgarrifances cada vegada que em besaves en cada racó del meu cos i desitjava que no paressis mai de fer-ho. Encara puc recordar com el tacte tan suau dels teus llavis fregava les meves galtes, com s'embullava la teva sedosa cabellera entre els meus dits, fent bategar el meu cor com un tambor que seguia el ritme dels nostres sospirs. Amb tan sols recordar tota aquella felicitat i com d'especial em vas fer sentir, torno a refermar el pensament de per què no deixo de lluitar: per a no perdre les esperances, per a veure el teu preciós cos nu i besar cada centímetre de la teva pell de porcellana. Ens van quedar tanta coses per descobrir!, la nit va passar tan ràpida!

Espero que no m'oblidis, prometo tornar, perquè res impedirà que els nostres camins tornin a trobar-se.

T’estima i t'enyora el teu Dewei.

Una vegada va haver acabat la carta, va comprar el segell amb els últims estalvis que li quedaven i va esperar que arribés el carter. No sabia quan podia tornar, era difícil tenir amistat amb ells, ja que sempre en venia un diferent. El mateix passava amb els companys, cada dia morien desenes d'ells, o eren ferits o atrapats pels japonesos i mai els tornaves a veure.