A en Zhou Dewei, les úniques pertinences que li quedaven era una fotografia on apareixia tota la seva família i algunes cartes que guardava en un llibret, la resta ho havia extraviat tot. Moltes vegades quan li arribava el correu, tenia por de llegir el contingut, perquè a molts soldats, les seves parelles els havien deixat per uns altres o havien mort. Ell no volia que això li passés, no volia que li trenquessin el cor justament en aquelles circumstàncies.

Hi havia dies que desitjava escriure a la seva mare, però més tard recordava que havia mort de tuberculosi. Cada nit resava perquè tot aquest malson s'acabés, però els dies passaven i tot continuava igual o pitjor.

Després d'haver escrit aquella carta, va agafar un altre paper i va començar a escriure un poema explicant els seus sentiments. Odiava fer allò, perquè quan els llegia se sentia indefens i dèbil:

La trsitesa i solitud

inunden la meva ànima

com les ones del mar,

s’escolen en el meu cos

com dues harpies.



Són com depredadors

que aguaiten a les nits

i esperen que t’adormis

per poder devorar-te per dins,

lentament i dolorosa.



Cada nit,

pels meus ulls llisquen petites llàgrimes,

que deixa anar la meva ànima

per curar-se de tanta tristesa.



De la solitud,

no me’n podré guarir ni oblidar.

Zhou Dewei

Quan va acabar d'escriure el poema, va sentir trets i crits. No sabia què passava, tenia por, però va decidir armar-se de valor i agafar la seva arma. En sortir de la casa on es trobava, va veure companys seus estirats al terra, alguns eren morts o ferits, uns altres lluitaven amb les poques forces que els quedaven, uns altres fugien. El seu cos s'havia paralitzat i no sabia què fer, finalment va decidir disparar i lluitar, però els japonesos eren molts i estaven en millors condicions que ells, no hi tenien res a fer, tret que ocorregués un miracle. Però els segons i minuts passaven i aquest miracle no succeïa i va sentir com el seu general cridava a la retirada.

Però ja era massa tard, els japonesos els van preparar una emboscada i van aconseguir atrapar-los. Van disparar els ferits i els van separar en dos grups, no entenia què volien fer amb ells, però més tard va veure què van fer a l'altre grup. Aquella selecció servia per separar els forts i sans, dels febles i malalts. Al grup dels més febles, els van posar davant d’un escamot de soldats que, sota les ordres del seus superior, els van tallar el cap amb la catana.

El sòl va quedar tenyit de sang. Els japonesos van obligar al grup de xinesos supervivents a aquella matança, a enterrar als seus companys en una fossa. Dewei va empassar-se saliva i va fer el que li van ordenar. Mentre enterrava els seus companys, no podia evitar de plorar, era presoner d'aquella gent i ja no sabia si tornaria a veure Maylin, perquè havia sentit tants rumors sobre les atrocitats que cometien, que s'imaginava el pitjor.

Van estar un dia sencer per enterrar tots els soldats. En acabat, els van tancar en un casa. Molts dels seus companys deien que l'endemà els farien cavar una altra fossa per enterrar els seus cossos una vegada estiguessin morts; segons ells, els mantenien amb vida aquella nit per torturar-los i treure’n informació un cop la por s'hagués apoderat dels seus cossos. Uns altres intentaven ser positius i deien que els deixarien amb vida per fer treballs forçats. Allò no va animar a gaires, perquè alguns preferien morir a haver de treballar per als japonesos. D’altres preferien no pensar en l’endemà, com Dewei, que havia sobreviscut a la selecció i no volia turmentar-se amb idees que potser no succeïen. El que més l’entristia era que no va poder enviar la carta, encara la portava a sobre.

La nit va ser eterna, gairebé ningú no va poder dormir. Quan els primers raigs del sol van començar a sortir per l'horitzó, diversos soldats japonesos van començar a cridar-los perquè sortissin d'aquella estada per a fer-los caminar. Dewei va començar a anotar en la seva llibreta els llocs pels quals anava passant per fer un mapa i situar-se on estava, però hi havia tants pobles pels quals passava, que no sabia ni que existien, que va decidir deixar de dibuixar el mapa i centrar totes les poques energies que li quedaven a continuar caminant. Tenia set i fam, no havia menjat res des del dia anterior. Desconeixia per complet l'hora, però va intentar endevinar-la, per la posició en què es trobava el sol, era migdia. Llavors va intentar calcular les hores que portaven caminant, des de la sortida del sol; havien passat unes 5 hores.

Quan semblava que les seves cames anaven a cedir pel cansament, els japonesos els van ordenar que paressin, ja que ells estaven cansats i volien descansar. Es va asseure sota l'ombra d'un arbre i va treure la seva llibreta, un company li va preguntar:

-Què fas? No descanses després de la gran caminada que ens han fet fer?

-Sí, però llegiré les últimes cartes que em va enviar la meva estimada per intentar oblidar aquest infern que estem vivint.

La carta que va decidir llegir, ella li explicava com es trobava:

Estimat Dewei

Espero que t'arribi aquesta carta, perquè m'han explicat que algunes vegades no arriben les cartes al seu destinatari.

L'ambient està bastant carregat i la gent no vol acceptar les atrocitats que s'estan cometent pels dos bàndols, però és clar, no tenim proves que sigui cert… La meva mare no pot creure que l'exèrcit xinès hagi necessitat ajuda estrangera per poder guanyar, creu que és un conte creat pels japonenes per a debilitar-nos i trencar la unió del país.

Per sort, no ha arribat cap japonès i de moment, aquí, es pot respirar pau. Tots nosaltres resem perquè tornis sa i estalvi a casa.

De moment tinc d'arròs per menjar i no em fa falta res més. A la ràdio, diuen que anem guanyant la guerra, no sé si ho diuen perquè no perdem l'esperança o ens estan enganyant. Jo ja no sé què creure, però no et preocupis per mi. Parlem de tu i de com estàs.

L'última carta que em vas enviar, m’explicaves que no sabies si tenies la força suficient per continuar lluitant. Vull que sàpigues, que ets l'home més fort que he conegut i que t’estimo fins a l’infinit i més enllà. Quan et vaig conèixer, estaves ple d'energia i felicitat, no t’exigeixo que siguis feliç i tinguis les energies carregades després del que estàs vivint, però no vull veure't sense esperances. Et recomano que no pensis en el dia de demà, sinó en el d’avui.

Entenc que cap de nosaltres ha volgut aquesta guerra, però no oblidis tots els moments feliços que has viscut, per molt llunyans que els trobis, l’important és que es mantinguin vius en la teva ment, així la teva esperança no desapareixerà, perquè és l'últim que es perd i sense ella no et queda res.

Però pensa en el més important, em tens a mi i a la teva família, potser la teva mare ja no és amb nosaltres, però sempre estarà en els nostres cors i mai oblidaràs els bons records que tens amb ella.

T’estima,

Maylin.

Feia tant de temps que no rebia una carta seva, que llegir les antigues omplien la seva ànima de felicitat i esperança, que començava a escassejar entre els soldats xinesos. Després del petit descans, van continuar caminant pels estrets camins, ja que els japonesos evitaven els camins amples i aclarits per estalviar-se ensopegar amb una emboscada de l’exèrcit contrari. Aquell dia va ser dur i dolorós, però va tenir temps per recordar els bons moments amb la Maylin i la seva família. Eren petits moments, però que els recordava alegrement i que van fer que aquell dia no fos tan fosc com els que es veia venir.



A les 21.07 de la nit, van arribar a la desolada ciutat de Harbin.