El temps passa molt ràpid. Algunes coses es compliquen i unes altres se solucionen soles. Ja m’he fet gran.

Fins ara, he donat molta importància a anècdotes i historietes. Però, a partir d’estos moments només apuntaré al meu llibre de notes els punts més importants que em van succeint. He passat de ser un xiquet a ser un home i no tinc tant de temps per escriure; ara he de treballar més.



24 de març de 1929

He fet diversos viatges al meu poble per veure la meua mare, doncs l'enyoro molt. Les poques propietats dels meus pares ens les treballa un tiet i anem a mitges. Així, la meua mare té prou oli, ametlles i verdura per anar passant l’any.



3 de setembre de 1929

El Joan i jo estem patint. Els seus jornalers i els que li treballaven les terres li estan marxant per no estar assegurats i a mi em toca a més a més podar, recollir i treballar el camp de sol a sol. És bastant dur per a mi ja que m’ho he de combinar amb les faenes de casa. De les vinyes traiem un vi diferent del que fem al poble. És de poca graduació, semblant a un vi francès molt escumós, li posen gas i li diuen Xampany. Aquí li diem Cava i el guardem en barriques a la bodega.



30 de setembre de 1929

Estic pensant en montar-me un negoci i vendre lo nostre propi vi, el Cava, però tinc pocs calés per muntar-m’ho i en Joan no va massa sobrat. Com diu la dita del meu poble “pensar molt en pocs diners és cavilar molt i no fer res”.



5 de gener de 1930

Estic buscant una bona xica per compartir la meua vida i que puga ser la mare dels meus fills. La veritat és que em costa molt perquè els rics es relacionen poc amb els pobres i les filles dels pobres estan a servir a les grans ciutats. Al Joan, malgrat ser més gran, també li costa tenir una dona a casa. Porta molt mala fama de ser poc treballador i mal pagador, tot i que jo no puc dir mateix. Ara està amb tractes per vendre algunes finques a un tal Marquès de Monistrol, però la meva opinió és que “tot el qui ven acaba”.



8 de juliol de 1930

A la Güelfa li va tornar el nuvi i s'han casat. Ha marxat de casa i ja està embarassada, espera família.



16 de desembre de 1930

He decidit portar-me la mare a la meua vora; no té cap feina d'estar sola al poble, es fa gran i, a més, al Joan i a mi ens ajudarà a fer el menjar i netejar la casa. Amb els quatre duros aforrats que tinc i uns poquets també de la meua mare he obert una taverna. Faig també algun menjar; escudella, pataca amb abadejo... també algun vinet i una barreja d’aiguardent i mistela típica del meu poble amb una casqueta, que aquí agrada molt i té molt bona aceptacció. Treballo molt i vaig pagant els rebuts de les despeses del local.



4 de març de 1931

Encara visc amb la meva mare a casa d'en Joan. A penes puc anar a ajudar-li però em surt molt bé el jornal. Estic molt content.



12 de maig de 1933

La situació està molt delicada. Entre la gent hi ha moltes disputes i a mi em consideren ric ja que tinc la taverna i he estat sempre a la vora del marquès Joan.



3 de setembre de 1935

M’han xafat les portes, m'han saquejat la taverna i m'ho han robat tot, m'han deixat a la misèria.



29 d’agost de 1936

M'han reclutat per anar a la guerra, al front a lluitar i tirar tirs. No sé si podré continuar escrivint a aquestes pàgines, sol la fe i la voluntat de Déu escriuran el meu destí. Què serà de la meva mare?. Sóc un home però ploro com un xiquet. Tinc molta temor.

Curial Serres



Acabo de trobar estes memòries del meu besavi. Va estar al front a Brunete (Madrid) uns 3 anys. El van fer presoner i el van portar a un camp de concentració a Pamplona. Allí va patir gana i malalties, la pitjor el paludisme. El polls i els xinxes li rondaven per tot el cos. Encara així va tindre molta sort perquè, tot i passar-les molt canutes, no li va tocar cap bala ni metralla.

La seua mare va morir mentre ell estava a les trinxeres. No va poder despedir-se d’ella, ni plorar-la i ni tant sols donar-li sepultura. Va ser el Joan el que va haver de fer-li de fill. Per al meu besavi Curial, va ser com una espina que sempre li va quedar marcada al cor.

Llegeixo les seues memòries i no puc ni imaginar-me tantes amargures. Quan la guerra va acabar, va tornar al que quedava de la casa del Joan. Però, no el va trobar; li van donar referències de què estava a Barcelona camuflat, passant desapercebut com una persona més.

La petita taverna del meu besavi havia volat pels aires, les bombes i els projectils se n'havien apoderat. Al vore aquella situació, va decidir tornar al Matarranya; lloc on havien nascut ell i els seus pares.

En les quatre finquetes de casa va anar vivint. Va conèixer una xica molt guapa, del mateix poble, se’n va enamorar d’ella i es van cassar.

Curial i la seva dona van muntar un bar-fonda a peu de carretera a una casa que perteneixia a uns avantpassats de la seua dona. Van poder anar vivint amb penúries i sacrificis i van tenir dos fills, el Joaquim i la Miquela.

El Joaquim és el meu avi i és qui m'ha explicat totes estes coses. Son pare, Curial, es va fer molt vellet volent molt a la seua dona i els seus fills, donat-los consells i ensenyant-los a treballar igual que els seus pares li havien ensenyat a ell.

La fonda la va continuar regentant el meu avi amb la meua àvia Asunción. Ara, la porta el meu pare i tota la família perquè de tant en tant ens toca donar un cop de mà a tots.

El meu avi Joaquim encara tenia relació amb els fills del Joan, que sabem que es va casar amb una dona molt rica de Barcelona, però la distància i el temps han allunyat la relació. Ja no tenim notícies d'aquella família.

Ara em toca a mi ser la que ha de marxar de casa, segurament aniré a Barcelona a estudiar. Hi penso molt en les coses que el meu avi m’ha explicat del seu pare. Encara guardem el seu llibre on escrivia com va passar la joventut de la seua vida en la que em veig tan reflexada tot i que ha passat molt temps. És una llàstima no poder trobar el llibre acabat en les notícies bones que va tindre després de la Guerra.

M'estic donant compte que ara sóc jo qui ha de començar a escriure el meu llibre, amb la meua pròpia vida. Porto la intenció de viure-la en les ensenyances que he heretat dels meus avis i els meus pares; sobretot de respecte, amor, educació i honradesa.

Espero ser més afortunada que el meu besavi Curial i poder acabar d'escriure este llibre de la meua vida que ara començo.



Maria Pilar Serres

Arenys de Lledó, 10 de març de 2019