La bona dona, pel gran amor que sentia per son fill, no solament volia que es quedés sempre amb ella, sinó que a més es tingués per content amb la pobresa que son pare li havia deixat. La noblesa de cor, emperò, que es troba en molts homes pobres, també es va ficar en aquest, i ben aviat, ja en la seva infantesa, li va fer avorrir aquella vida. I veient que la seva mare no li donava cap solució, va fugir-ne pobrament i a peu. Va anar-se’n a casa del marquès de Montferrat, que en aquell temps era un jove fadrí, el qual feia poc que havia heretat, a la mort de son pare, el regiment i senyoria de la seva terra. El marquès tenia una germana, una minyona de poca edat que es deia Güelfa.

Era una noia jove i rossa d'ulls verds i amb la rialla sempre a la boca. Tenia les dents tan blanques com la neu però era molt poc treballadora, no li agradava gens fer la feina a casa; ni cuinar, ni planxar, ni llimpiar... Tot el día estava cantant i ballant. Volia ser artista i la veritat és que ballava i cantava molt bé.

Jo sabia perfectament la feina que havia de fer, però hi havia moltes coses que no coneixia. A casa meua ajudava ma mare a cuinar, a fer l'hort, cuidar els animals, anar a buscar l'aigua al pou, portar la llenya al foc i un llarg etzètera. En definitiva, a tot el que podia. Però, en esta nova situació era diferent, era una casa de rics amb totes les comoditats; tenien aigua corrent, un home que els portava la verdura i els cuidava els animals... No els faltava de res. Jo li ajudaria a la Güelfa a fer la feina, tots dos ens apanyaríem molt bé.

La primera setmana que era allí va passar molt lentament. Tots el dies m'aixecava aviat, esmorzava i portava l’esmorzar a la Güelfa i a en Joan, el marquès, al llit. Després, quan en Joan marxava a caçar fins l’hora de dinar amb en Xocolata, el seu gos. La Güelfa i jo mentres tant, enceníem el foc, féiem els llits, preparàvem el dinar per quan vinguès en Joan, anàvem als llavadors a llavar la roba bruta, agranàvem i fregàvem tota la casa fins que en Joan arribava; normalment amb dos o tres conills i set o vuit perdius a les mans.

Llavors, dinàvem i quan acabàvem en Joan es gitaba a fer migdiada mentres nosaltres repetavem la taula i llimpiabem els plats. Desprès ja quan s’aixecava ens mirava com llimpiàvem lo que havia matat i ens contava les seves aventures de caça. Sempre acabava les històries dient: Algún dia us portaré amb mi, ja veureu que bé us ho passareu! Però, mai ho feia.

A la nit era el pitjor moment del dia perquè pensava molt en la meua mare, en el meu llit i en ma casa. En esta nova casa sentia que estava sol, no tenia amics. A més, tenien una manera completament diferent de fer les coses i això em feia sentir foraster. Tot i que, això sí, els llençols i les mantes eren de llenç i a casa dormia en un matalàs de barallofes.

Van anar pasant les setmanes i cada cop la Güelfa m'ajudava menys, ella es passava tot el dia ballant i cantant i tot ho havia de fer jo.

Molts dies quan en Joan arribava de caçar, encara no tenia el dinar fet perquè la Güelfa m’entretenia fent-me cantar i ballar amb ella i en Joan s'enfava i molt amb tots dos.

Un dia que jo estava malalt de grip al llit, en Joan va marxar com de costum i a l’hora de dinar va vindre amb un amic que feia molt temps que no es veien. En Joan el va convidar a dinar però la Güelfa no l’havie fet, havie estat tot el matí passant el temps sense atendre les necessitats de la seva casa. Quan jo ho vaig sentir em vaig vestir i vaig anar a ajudar la Güelfa tot i que estava molt marejat i tenia molt fred.

Tot va sortir bé dintre de què l’amic d’en Joan es va haver d’esperar per dinar i en Joan es va enfadar molt amb nosaltres.

Ja quan l’home aquell se n’havie anat, vaig anar a buscar en Joan per demanar-li disculpes per tot el que havia passat, tot i que jo no en tenia cap culpa. En Joan no es creia com li havíem pogut fer allò i li vaig explicar el que li havia passat. Ell sabia perfectament com era la Güelfa, mai feia res, era una gandula i va entendre les meues disculpes. Va agrair molt la meua valentia d’anar a demanar-li perdó i de seguida li va canviar una mica la cara.

Després d’estar parlant amb ell, li vaig dir que m’agradaria aprendre a escriure i a llegir, pos els meus pares no me n’havien pogut ensenyar perquè no en sabien i sempre m’havia cridat l’atenció. També li vaig dir que m'agradaria parlar amb ma mare per sapiguer com estava i contar-li com de bé estava jo amb ells. Sabia que la meua mare no sabia ni llegir ni molt menys escriure però un veí de casa li ajudaria a llegir-la per tindre notícies meues.

Als poc dies ja em tens a mí aprenent les lletres. Totes eren diferents i difícils de recordar. Al principi sol recordava la “o”, la mès fàcil perquè quan la pronunciaves se’t dibuixava a la boca.

Poc a poc, les vaig anar aprenent totes i desprès en Joan em va ensenyar a juntar-les per formar paraules i començar a llegir.

Este aprenentatge em va costar molt temps perquè en Joan no sempre tenia temps d'ensenyar-me’n, alguns dies quan es feia fosc me’n ensenyava un rato.

Uns dels diumenges mentres me n’ensenyava li vaig proposar escriure-li una carta a ma mare, ja que feia vuit mesos que no la veia i la trobava molt a faltar. Va acceptar la meva petició i ens vam ficar ràpidament a escriure-la. Aquelles paraules em sortien del cor i les llàgrimes me banyaven els ulls de l'emoció. La meua mare veuria lo bé que estava, lo que havia après i segur que estaria molt contenta i orgullosa de mi. Li vaig dir que havia après molt a cuinar conills escabetxats, perdius encebollades, magdalenes i cocs molt pujats, a fer el pà i un munt de receptes que poc a poc anava perfecionant. Tenia gran afició per la cuina i tot el que estava aprenent em serviria pel dia de demà, per ser un home de profit tot i que estava fent feines de dona.