Els dies anaven passant i a mi cada cop més m’agradava ficar-me a la cuina i satisfer amb els meus guissos el paladar d’en Joan i la Güelfa.

A la cuina tenia una finestra per la que entrava la llum del sol tots els matins. Tots el dies per allí veía marxar a en Joan tot content amb l’esperança de tornar carregat i poder fardar de la seva habilitat cinegètica.

Amb la Güelfa ens portaven molt bé tot i que ella seguía sense ajudar-me a res.

Un día parlant amb ella em va dir que trobava molt a faltar al seu nuvi. Feie casi un any que no sabia res d'ell, doncs no li enviaba cap carta. Ell se’n havia anat a fer fortuna i no l’havia tornat a vindre a veure. Ella pensava que se segurament ja tenia una altra núvia més maca que ella i que se l’havia deixat de costat.

Cada día que passava ens coneixíem millor tots dos. Vam conseguir una relació molt bona amb ella; era una noia molt amable, simpàtica, carinyosa i molt maca .

En va demanar començar a ser algo més que molt bons amics i jo li vaig dir que pese que ella a mi també m’agradava no podia ficar-me a festejar amb una xica amb nuvi a més que no volia tenir cap problema amb en Joan.

Ella volia més coses que sol besos però jo ni estava preparat per fer-ho ni a casa m’havien ensenyat alló. No em podia gitar amb ella sense haver passat per l’altar, les creences religioses de la meva mare i la meva conciencia no m’ho permetien tot i que ja ens coneixíem molt però no prou per arribar a este punt.

Tot anava avançant i tot i que jo m’ haguera pogut aprofitar de la situació, no ho vaig fer per respecte.

Va anar passant el temps i un día en Joan no va vindre a l’hora de dinar com de costum. Notaba que algo greu havia passat.

Vaig marxar a buscar-lo entre els amics del poble per si algú l'havia vist, pos ja era casi fosc i a la taberna tampoc estava. Presentía que una desgracias s’apropava. Què faria jo?, Que serie de mi?, Me tocaría buscar un altre lloc, una altra casa?.

Vaig donar la veu d’alarma. Uns deu o dotze hòmens vam anar a buscar-lo per els llocs on normalment avituava a caçar però la foscor de la nit se’ns va tirar a sobre. Vam buscarlo amb cremallers però la gent gran va decidir parar la búsqueda per continuarla demà.

La Güelfa plorava desconsolada i a mi em tocava fer-me el valent per donar-li ànims i per demostrar-li lo que es ser un home.

La nit va ser molt llarga i a penes vam poder dormir.

A primera hora del matí vam començar-lo a buscar de nou. Ara estavem tot el poble; dones, xiquets i gent gran buscant pous, barrancs, los rius, les sèquies i per tot arreu..

La senyal de haver-lo trobat tant viu com mort serie fer un repic de les campanes de l’església per a que tots els que estavem buscant-lo saber que l’haviem trobat.

Cada hora que passave em treia més les esperances de trobar-lo amb bona salut física, segurament s’hauria fet mal amb algo o un tiro fortuït habría pogut acabar amb la seva vida.

Si s’haviA fet mal ere fonamental trobar-lo lo més aviat possible per poder curarlo.

Ere mitja tarde avançada quan un jove fadrí el va trobar i va avisar de seguida.

El repic de les campanes no van tardar en tocar i jo me'n vaig anar corrents al lloc on havien trobat a en Joan.

En Joan estava inconscient, la cara tan blanca com el paper, estava tot ensangrentat i amb un tiro a la cama que no sabíem si havia segut fortuït o algú l‘havia disparat, però l’important era que el seu cor encara bategava.

En Joan estava entre mig de unes grans roques al fons d’un barranc i amb una paragúela el vam tindre que treure per poder portar-lo a casa i curarlo.

L’home que el va trobar aprofitant que estava inconscient es volia quedar amb el rellotge però jo no ho vaig permetre i me'l vaig ficar a la butxaca amb l’intenció de tornar-li a en Joan quan estigués millor.

El metge del poble del poble no estava i poc a poc el vam reanimar però no podia parlar. Tan pronte com va poguer el metge va vindre a casa per veure com estava.

Li vam llimpiar la ferida de la cama perquè estava plena de perdigons i de sang i durant els següents dies vaig ser jo qui m’ancarregaba de curarli bé la ferida ja que es podria encangrenar i en Joan podria perdre la cama. El metge també li va fer una transfusió de sang, pos n’havia perdut molta.

Poc a poc s'anava enrecordan de tot però no podía recordar res del ùltim día que va marxar a caçar. Li vaig explicar tot el que havia passat i li vaig tornar el rellotge tan preuat per ell perquè era del seu pare i també li vaig tornar els poquets diners que portava al damunt aquell día però que m’aguera pogut quedar i no els aguere trobat a faltar.

Ell no es podia aixecar del llit i tenia que fer les seves necessitats dins una curva o al bassí.

Era jo qui el llimpiava i l’ajudava, li preparava els millors plats guisats que podía perquè es recuperes aviat i agafes forces. Estava molt al seu costat pendent de tot el que puguès necessitar.

Durant el temps que ell va estar al llit me contave moltes històries i em donava molts consells com si fos el meu pare i jo el seu hereu.

A partir d’aquell moment ja mai més el vaig veure com el meu amo sinó com una amic en un gran cor que m’ensenyava els valors principals per ser un home com són l'honestedat, l’amor, el respecte i l’honradesa.