El llit s'havia fet de cop i volta més gran i no hi havia forma de trobar la posició idònia amb el fi d'aconseguir tancar els ulls. No podia parar de pensar en aquelles paraules que s'havien quedat impreses en la meua ment. De veritat anàvem a matar a una persona?

La meua vida mai havia estat res emocionant ni molts menysremarcable. No m'havia agradat mai estudiar i els anys acadèmics els passava com podia i amb l'ajuda d'alguna xulla que em feia amb enginy. La meua infància havia estat corrent. El que més m'agradaven eren els estius, quan passàvem tot el mes de juliol a casa dels meus avis amb els meus germans grans.Recordoperfectament com la meua àvia per la calor em mullava els cabells rossos i després em pentinava fins que m'adormia.Recordoles seues mans pel meu cabell i com un calfred d'aquells agradables em recorria tot el cos. Potser, per això temps més tard vaig abandonar els estudis amb el fi d'aprendre l'ofici de perruquera, era una forma de reviure aquell marc temporal on la meua única preocupació era que no apareguera un dels meus germans per demanar-li a la meua àvia un entrepà de xoriço. Aquella dona sempre m'havia fet sentir segura i amb l'olor de gespa acabada de tallar pel meu avi, solíem pintar-nos els morros amb tots els pintallavis que tenia. L'adorava.

A laGinala vaig conéixer ja estudiant perruqueria. La tenia vista del poble, però ella era tres anys major i no ens movíem per les mateixes colles ni ambients. Tot i que vivíem en un poble menut, ella era filla d'una família ben posicionada, al cap i a la fi, sense dificultats econòmiques.Recordola seua figura altiva quan era jove i com repartia carabasses a tots els bavosos que amb la mirada pareixia que anaven a menjar-se-la. Era molt atractiva i ho sabia. Sempre calçava uns tacons no excessivament alts que marcaven el ritme dels seus passos pels carrers. Sempre ben vestida i mai fora de to. Era la petita de la família i l'única xica entre tota la descendència del matrimoni, motiu pel qual li sobrava amb obrir la boca per aconseguir tot allò que volia. Tot i això, no li agradava gens estudiar. Preferia eixir de festa i fumar cigarrets a l'eixida de l'institut. Sabia que allò de ser advocada com el seu pare i germans no era per a ella, ella esperava menjar-se el món, conéixer cada racó d'aquest i descobrir els seus misteris i gents. Malauradament el seu pare, un home sever i amb la veu esgarrada per tots els puros que havia fumat i fumava, en assabentar-se del seu rendiment acadèmic va decidir treure-la de l'institut i apuntar-la perquè estudiara un ofici. Tots sabíem que no estava allí per gust i amb dures penes va aconseguir traure's el títol de perruquera, però sabia que havia de fer-ho si no volia que les represàlies s'agreujaren. He de confessar que sentia enveja per com era ella, com es movia, com parlava i com sabia fer-se la interessant. No obstant això, no sé com ben bé encara a hores d'avui, ella es va fixar en mi. Vam començar a construir una amistat que a hores d'avui encara perdura i que m'ha regalat tants i tants moments únics.

En acabar el curs, vam decidir muntar-nos a mitges una perruqueria. No obstant això, quasi tot el nostre finançament va vindre de la butxaca del seu pare que s'acontentava amb el fet que la seua filla es guanyara la vida, tot i que fora humilment. Aquells anys van ser meravellosos. Amb un negoci entre mans, tancàvem a les set de la vesprada per a arreglar-nos i baixar a la discoteca del poble on ballàvem fins a caure rendides al llit de sa casa, si aquella nit no havia triomfat.Recordocom eren de durs aquells matins després d'unes quantes copes i amb un mal de peus que amb dificultat podíem caminar. Aquells matins el rellotge no corria i més d'una vegada vam fer alguna malesa a una clienta que a forma de castic ens maleïa i ens cridava. La decoració de la perruqueria m'agradava molt però mai havia suportat aquelles rajoles blanques del terra. LaGinadeia que les revistes parisenques lluïen entre les seues pàgines locals amb el sòl vestit amb rajoles blanques, que donen lluminositat i vida. No sé quants cops vaig haver de sentir aquella maleïda oració de la seua boca. Érem felices. Ens teníem l'una a l'altra i poc més necessitàvem. Érem joves i la nit era també més que jove. Juntes la féiem eterna.

Amb la dolça revisió de totes aquestes vivències, vaig aconseguir agafar el son amb l'esperança que algun dia laGinasortiria d'aquell pou. Jo l'agafaria de la mà, fora el que fora el que hauríem de fer.


El despertador em va posar dreta de seguida. Era dimarts i ja sentia com les cames em feien figa solament en pensar que anàvem a fer en dos dies. Com de costum vaig preparar-li l'entrepà a la meua filla i vaig fer el dinar. Em vaig dutxar i em vaig arreplegar els cabells. Amb una jaqueta vaquera i uns pantalons ajustats, em vaig pintar els llavis. Sentia la necessitat de veure'm guapa i potser, de sentir-me un altre cop jove. Vaig posar una rentadora i vaig arreplegar les cerveses que s'havia deixat el meu home a la taula del menjador mirant el futbol, mai havia tingut collons d'arreplegar-se res. Vaig anar a la perruqueria i vaig distingir la figura de laGinaa l'interior. Em resultava estrany veure-la allí sabent com havia de trobar-se físicament i emocionalment. Quan vaig entrar, vaig veure com unes llàgrimes rodaven per les seues galtes pàl·lides. Vaig anar a abraçar-la quan de cop va dir:

-No per favor. – va alçar-se la brusa per a descobrir-me com els tons blavosos i morats pintaven el seu cos i costelles.

No vaig poder evitar esclatar a plorar de la impotència. Allò era massa per a totes dues.

-Tània, escolta'm. Hem de fer-ho ja, no puc més. Hem de fer-ho ja o em matarà.- El seu to evidenciava la precarietat de la seua situació.

- Solament queden dos dies perquè tot s'acabeGina. No ens hem d'arriscar i actuar precipitadament. Solament ens delataria i les coses s'agreujarien més. Solament dos diesGina, solament dos.

- Tens raó – pareixia que la respiració tornava al seu estat normal.

Amb un bes en el front es va acomiadar amb l'esperança que prompte a aquell infern li posaríem juntes punt final.



Les vesprades del dimarts eren les meues preferides. Mai havia de fer res i em dedicava a mi. M'asseia al sofà del menjador i amb una copa de vi em posava a mirar alguna pel·lícula o una sèrie de la televisió. Fins i tot hi havia dies que aconseguia adormir-me i no em despertava fins hora de sopar. Aquella va ser una d'elles. Amb la xemeneia pintada d'una brasa rogenca, cada vegada les parpelles em pesaven més. Era evident que necessitava descansar i havia trobat el moment i l'oportunitat perfecta per a fer-ho. Estava relaxada i havia aconseguit posar la ment en blanc, sense res que em pertorbara. Amb la manta fins al coll i amb la televisió de fons vaig tancar a la fi els ulls.

El telèfon sonava de forma insistent. No sabia ben bé quina hora era, aquella estonadormintm'havia deixat pitjor del que estava. No vaig arribar a agafar-lo a la primera trucada però en veure que es tractava d'un nombre desconegut vaig maleir a aquell que hagués gosat interrompre el meu moment de pau. Estava una altra vegada tapada quan de sobte va tornar a sonar el telèfon. Enfurida, vaig anar ràpidament per ell i vaig despenjar amb un to prou desagradable:

- Què passa?

- HolaTània.

Aquell qui es trobava a l'altra banda del telèfon era l'Isaac i no podia mantenir els plors. Respirava massa ràpid perquè els seus pulmons pogueren prendre l'oxigen necessari. Seguidament vaig sentir unes paraules que em van destruir, l'agudesa de la seua entonació es va clavar en la meua ment però sobretot en el meu cor.

-L'ha matada, Tània, l'ha matada.

El meu telèfon va discórrer per la meua mà sense que jo poguera fer res. Havia perdut tota capacitat de respondre a qualsevol estímul de l'exterior. No em podia sostenir en peu, sentia com les cames es debilitaven i em conduïen de forma precipitada cap a terra. El record de laGinas'havia enclavat en la meua ment imaginant que li haguera pogut fer aquell monstre, com l'havia d'haver colpejat fins al punt de convertir-la en un cos inert, com havia d'haver patit. Tot s'enfonsava. Jo també.

El seu funeral va ser multitudinari. El tanatori era un flux constant de gent que es lamentava de la pèrdua de laGina. Era molt volguda i admirada per tots en aquell poble. Jo, en canvi, solament podia observar la cara de l'Eduard. Amb la cara plena de llàgrimes de cocodril feia el paperot de la seua vida per mostrar com estava d'afectat davant la mort de la seua esposa. No sé com s'ho havia fet per encobrir-se, però ho havia fet. L'Isaac no em dirigia la paraula des de l'última trucada que em va fer i estava desconcertada per tot aquell cúmul de fets però, sincerament, no tenia forces per tractar d'esbrinar com havia tingut lloc aquell desenllaç. Si havia aconseguit cobrir-se les esquenes davant de la justícia, poc podria fer una perruquera d'un poble remot. Les meues paraules hagueren mancat de tota mena de credibilitat. Havia d'aprendre a viure amb el remordiment i amb el sentiment de culpa. Potser haguera pogut evitar aquella mort si li haguera fet cas a laGinaquan va venir a demanar-me ajuda a la perruqueria. Tenia els dies comptats i ho sabia. Jo vaig demanar-li paciència, vaig demanar-li paciència davant de la imminència de la mort. No m'ho arribaria a perdonar mai però ara hauria d'aprendre a viure així.

Tot per ell. Tot per monstres que a vegades adquireixen aparença humana.


Per totes aquelles que no tenen veu. Per totes aquelles dones a les quals se'ls ha sigut arrabassada o que, per desgràcia, seran callades. Per totes i cadascuna d'elles. Que van pagar amb la seua vida pel simple fet de ser dones en mans de monstres.