Una gota de suor freda em va recórrer tota l'esquena. Aquell poble on regnava la monotonia i la vida dels seus residents tendia a l'avorriment, anava a tenir lloc un assassinat. En unes altres circumstàncies haguera tractat de persuadir-la recomanant-li que anara a la policia, però ostentat l'Eduard un dels càrrecs més importants d'aquesta, se les arreglaria per a encobrir lesseuesaccions maquiavèl·liques. L'Eduard mai havia sigut un tipus del meu grat, però no es podia negar el seu atractiu i més vint-i-cinc anys enrere. Lesseuesfaccions marcades i un cos musculós i fibrat, van fer que laGinacaiguera en els seus braçosrendida. Però tota aquella fatxada efímera solament amagava insensatesa i ideals folklòrics i, en efecte, un vertader monstre. No d'aquells que surten en els relats de ficció, un de carn i ós, un que potser feia més por de mirar als ulls.

LaGinaencara tenia la respiració accelerada i vaig decidir portar-la a lameuacasa. Tot allò eradesbaratati un assassinat sempre deixava caps solts, sempre hi ha alguna alternativa i això és que tractaríem de buscar. El meu home els dilluns feia el torn del migdia a la fàbrica de dolços fet pel qual no seria a casa i lameuafilla era a l'institut i no arribaria fins a les quatre i mitja amb l'autobús que cada vegada oferia un servei més indigne.

En arribara casa, vaig posar aigua a bullir amb el fi de preparar alguna infusió que ens calmara a totes dues. LaGinano havia parlat en tot el trajecte, solament assentia a lesmeuespreguntes, al meuparéixer, sense cap mena de pensament lògic que processara la informació que li feia arribar. Assentia de forma arbitrària. Estava completament absorta. Vaig posar els quatre sobres de til·la que quedaven a la caixa. Amb sort, laGinaaconseguiria agafar el son i evadir-se durant una estona d'aquell infern que tenia per vida. Després de servir les infusions en dues tasses que tenien tants anys comla mateixa casa, vaig anar a encendre la xemeneia. Un ambient càlid i acollidor era el que més necessitava en aquell moment. Sabia que laGinanecessitava sentir-se segura i per això estava jo allí, per a treure-li les teranyines al seu cap. No podia evitar que els meus ulls s'humitejarenenveure-la allí asseguda a la taula del menjador, sense vivacitat ni cap mena d'esperança en els seus ulls. Un cop amb la xemeneia encesa i les tasses calentes a sobre de la taula, vaig decidir-me a trencar aquell soroll tan pertorbador:

-Gina... – vaig deixar lameuaintervenció inacabada i amb l'entonació adequada que li donava l'oportunitat de deixar de rumiar i iniciar el seu monòleg.

Els seus movimentsen cerca dela tassa eren fràgils i semblava que s'anava a desplomar en qualsevol moment. Vaig romandre callada a l'espera d'algun senyalque m'indicara el contrari. Es va acabar la infusió en tres glops grans i llavors vaig comprendre que no era el moment de fer-li reviure al seu cap totes aquelles imatges que devien turmentar-la sense cessar. Vaiginvitar-la quees gitara una estona al sofà i amb una manta la vaig tapar. No va trigar ni deu segons a tancar els ulls després que la descalçara. El més probable és que devia fer dies que no aconseguia tancar els ulls amb l'esperança de saber que es despertaria tal com s'havia adormit.

Eren quasi les quatre i vaig començar a escalfar el dinar. Els dilluns, com era ja costum, dinàvem la paella que havia sobrat del dia anterior i que, al meu gust, encara estava més bona després d'un dia de repòs. Escurçant un poc les racions podrien eixir perfectament tres racions. Anava a despertar a laGinaper a convidar-la a quedar-se a dinar quan de sobte va sonar el timbre de casa. Eren les quatre en punt, una mica estrany que fora la meua filla tot i que potser aquell dia l'autobús haguera sortit abans. Vaig anar a la porta i vaig mirar per l'espiell. No podia creure el que els meus ulls estaven veient. Era l'Eduard que, impacientment, va fer sonar el timbre un altre cop. No sabia que fer, m'havia quedat completament paralitzada i de sobte laGinava aixecar-se del sofà on descansava angelicalment. Va ser ella mateixa qui va obrir la porta i el va rebre amb una rialla d'orella a orella. Havia abandonat el seu aspecte absort per a mostrar-li la seua millor cara. Probablement era la por la que li feia actuar així, sempre a disposició d'aquell home que li havia robat la seua forma de ser.

- Hola Eduard. – va dir amb to emfàtic.

- HolaGinareina, m'havia estranyat molt no veure't a casa i després he suposat, com que és dilluns, que estaves amb laTània. Ja saps que els dilluns són dies molt durs, de molta burocràcia, i que m'agrada arribar a casa i tenir alguna cosa ja preparada que endur-me a la boca, ja que tu hui no fas res...

- Hosentomolt, avui havíem de revisar uns productes amb un comerciant i hem hagut de venir aquí a fer unes consultes. Volem renovar una mica la perruqueria.

- Però ja heu acabat, no? – L'Eduard no va tenir cap mena de preocupació en mostrar que allò que li estava contant la seua dona tant li feia.

- No del tot però...

- Vinga va, anem cap a casa que tinc molta gana. – la va tallar l'Eduard – Ja ho acabareu demà, de totes maneres, no crec que siga molt important.

- D'acord, hosentomolt si t'ha molestat.

- Amb què no es repetisca n'hi ha prou. – va dir amb to autoritari i oclusiu.

- AdéuTània, ens veiem demà a la perruqueria. – va dir laGinaamb un gest acomiadant-me.

Mentre tancava la porta veia com els seus ulls tornaven a enfonsar-se en l'obscuritat. No vaig poder evitar enfonsar-me en un mar de llàgrimes.

Aquella nit no vaig aconseguir dormir ni una hora seguida. No podia parar de pensar si aquell llop disfressat d'ovella li estaria fent alguna cosa a laGinao a l'Isaac. La impotència d'aquella situació em conduïa a una desesperació angoixosa.

Al matí, amb uns ulls que confessaven les meues poques hores de son, vaig dirigir-me a la perruqueria. Volia saber com podia posar punt i a part a aquella situació que si es prolongava, potser posaria fi a la vida de la meua amiga o fins i tot del seu fill. Al principi em va paréixer una idea desmesurada però cada vegada estava més decidida i disposta a embrutar-me les mans. La perruqueria ja estava oberta però a l'interior no hi havia ningú. Vaig entrar i de sobte vaig veure com del bany sortia posant-se el cinturó l'Eduard.

- Hola guapíssima! – em va dir amb un somriure frívol que em va fer fàstic.

- Hola, on està laGina? – vaig dir-li exaltada, la meua imaginació no posava fronteres en pensar que li haguera pogut fer aquell vil home.

- Tranquil·la dona, laGinahui no podrà venir, està al llit amb febre i m'ha demanat que vinguera a dir-t'ho. Si no va a pitjor la cosa, demà ja podrà reincorporar-se.

- Però que li passa? – sabia perfectament que tot allò eren solament mentides emmascarant una cruel realitat.

- Un constipat d'aquests que s'agafen en aquests temps, ja saps, hi ha passera. Per cert, m'ha demanat que no et preocupes i que no vages a veure-la que estarà bé.

- Moltes gràcies per avisar-me Eduard, ets un sol! Que afortunada que és laGinade tenir-te de veritat. – vaig dir amb el fi de sonar innocent i aliena a tota aquella situació.

- No has de donar-me les gràciesbonica, si veure't ja m'alegra.

No era el primer cop que feia un d'aquests comentaris però no era el moment de girar-li la cara tot i que les condicions es mostraven més que favorables perquè passara.

- Vinga va Eduard, que faràs tard al treball i no vull que siga per la meua culpa.

- Tranquil·la ja me'n vaig. AdéuTània, ja ens veurem!

Un cop va abandonar el carrer de la perruqueria vaig agafar el telèfon a correcuita. Vaig marcar el nombre de laGinaque em sabia de memòria i vaig encreuar els dits perquè l'agafara o, molt pitjor, perquè no el tinguera l'Eduard. Per sort, va respondre de seguida i solament em va dir:

-Mira l'última pàgina del llibre de comptes que tinc jo a la perruqueria. AdéuTània.

Sense més dilació va penjar amb la por de ser descoberta per allò que havia acabat de fer. Ràpidament em vaig dirigir a l'estant on descansava aquell llibre que em revelaria de segur alguna cosa important. Maldestrament, vaig passar les pàgines tanràpidcom vaig poder fins a arribar a l'última pàgina, on es podia llegir:

Els dijous al vespre l'Eduard sempre ix una hora abans de treballar, és a dir, aproximadament a les set. Torna a casa i es queda descansant al sofà amb una cervesa en la mà fins que jotornoa casa. L'Isaac és a la natació encara i no ix fins a les nou. L'Eduard és al·lèrgic al marisc i ingerir una poca quantitat d'aquest li obstruiria les vies respiratòries fins a deixar-lo inconscient i amb sort quasi mort. És el moment d'actuar. Una vegada efectuada la ingesta, amb l'ajuda de laTània, el posarem a l'interior del meu cotxe. Ens dirigirem a la perruqueria, que per sort es troba allunyada del centre del poble i ningú mai passa a altes hores de la nit. Ho farem el dijous de la fira medieval, quan la poca gent del poble es concentra en la plaça, molt allunyada d'on es localitza la perruqueria. Una vegada allà, entrarem el cos, on accidentalment ens haurem deixat una planxa encesa que s'escalfarà i, en reaccionar amb el tint inflamable, calarà foc a la perruqueria amb el cos de l'Eduard a l'interior. La nostra quartada és que estarem a casa de laTàniavestint-nos de romanes perquè actuem a les nou en punt a la plaça en un teatre popular. Abans d'entrar a escena, em trucaré diverses vegades des del mòbil de l'Eduard que està veient com la perruqueria s'està cremant. Disposat a apagar el foc i salvar la perruqueria heroicament, entrarà a la perruqueria però quedarà atrapat a l'interior i morirà en una escena tràgica i fortuïta. En veure les trucades anirem a casa, passant per la perruqueria, i veurem que està incendiada. Llençaré amb cautela el seu mòbil a l'interior i trucaré als bombersalertadai amb plors angoixosos. Hem de ser precises i minucioses i, si ho fem bé, mai ningú s'assabentarà.