En els temps que corrien les coses no eren gaire fàcils per a la classe obrera però amb unes hores extraoficials i un sou que no excedia per a grans luxes, pareixia que tiraríem cap avant. La Gina era la que es preocupava de les gestions i dels assumptes monetaris a mi, en canvi, tot allò de l’economia empresarial em pareixia una tasca restringida per als meus coneixements.

Era un espai fred però amb el temps havíem aconseguit atorgar-li un matís de calidesa amb la decoració i els colors excèntrics de les parets. No obstant això, amb les rajoles fredes del terra em resultava impossible ignorar l’aspecte inert d’aquesta, no gaire espaiosa, sala. Les butaques de cuir negres, que en un temps passat van ser tendència, ara eren quasi relíquies. Els utensilis de treball, llevat d’algun assecador i d’alguna planxa, havien estat els mateixos des de la inauguració. Tot estava vell i gastat però els escassos guanys de la perruqueria no ens donaven ni l’oportunitat de pensar a renovar-ho. Tot i això, la Gina i jo fèiem d’aquest local un punt de trobada per a les dones majors del poble. Aquí, es comentaven tots els xafardejos locals i naixien les hipòtesis més enrevessades gestades per les males llengües. No era gran cosa aquella perruqueria però era tot allò que teníem i l’havíem feta nostra. Un lloc de confidències i rialles que ens allunyaven, durant l’horari laboral, de les nostres preocupacions externes.

Alguns dies, com avui, no hi havia clientela i les hores pareixien eternes. Esporàdicament sonava alguna cançó a la ràdio que feia que em convertira en el o la cantant i, amb la granera com si fóra un micròfon, el temps passava durant uns minuts un poc més ràpid.

La Gina feia unes setmanes que estava una mica estranya. No seguia les meves bromes i ni tan sols comentàvem ja el programa que feien el dimecres a la nit. Sabia que la seva vida no era perfecta però en aquell espai que havíem creat, totes les coses negatives quedaven segregades. Potser era simplement una època. Això esperava.

- Fa molt de temps que no veig l’Isaac, com està? Deu estar altíssim ja.

El silenci era la cosa que més detestava en el món, necessitava trencar-lo d'alguna forma, tot i que fóra amb una pregunta sobre la situació del seu parentiu.

- Bé bé.

- I què, ja té alguna amigueta?

- No sé, no em conta res. Ja saps com són els adolescents. Difícils, molt difícils.

A cada dia que passava la Gina pareixia perdre vida. Estava acostumada a veure-la alegre, efusiva i inquieta i ara pareixia una simple espelma que es consumia amb el pas dels dies. Les seves faccions es mostraven cansades i inalterables a qualsevol mena d’estímul. Amb una tristor impenetrable, el record d’una Gina entusiasta es feia cada vegada més distant.



* * * *

Els dilluns la perruqueria romania tancada i era el dia que quedàvem a dos quarts d’onze per a fer el cafè al bar de la plaça. Amb llargues partides de guinyot, algunes de les quals acabaven amb morros, passàvem el matí fins a l’hora de dinar. S’havia convertit en un costum i ni quan els agents meteorològics eren adversos deixàvem d’anar. Era, per dir-ho així, una rutina sagrada.

Era molt estrany que no haguera arribat la Gina. Normalment, era sempre jo la que la feia esperar. Sense parar molta atenció, vaig entrar i vaig demanar els cafès descafeïnats de màquina amb tres sobres de sucre bru, dos per a ella i un per a mi. Vaig demanar la baralla de cartes i vaig seure a la taula del cantó.

Eren les onze i no havia aparegut. Ni una trucada. El seu cafè descansava gelat sobre la taula i vaig decidir trucar-li per si alguna cosa greu succeïa. Tota l’estona sonava aquella veu robòtica que comunicava la indisponibilitat de l’usuari. Estava a punt d’aixecar-me i pagar amb el fi d’anar a sa casa quan de sobte vaig sentir la seva veu.

-Tània, ja estic aquí. Sento el retard.

Tenia la respiració accelerada, com si haguera vingut des de sa casa corrent a una velocitat considerable. Vaig demanar uns altres cafès i ens vam tornar a seure. La Gina lluïa un somriure forçat que semblava emmascarar, sense molt d’èxit, alguna cosa.

- La meva veïna, la senyora Pilar, es veu que no podia amb tots els brics de llet que havia comprat. Just sortia de casa per vindre aquí, me l'he trobada i l’he hagut d’ajudar.



- Gina, la senyora Pilar estiueja a un poble de costa per aquestes dates. Què està passant?

Era evident que mentir no era una de les seves aptituds més distingides i potser allò que amagava era la clau per a saber què li havia estat passant durant aquestes últimes setmanes.

-Tània mira...

L’expressió de la seva cara va canviar per complet. Era alguna cosa seriosa, no hi havia cap mena de dubte. S’havia quedat absorta, potser pensant en allò que l’havia estat turmentant.

-Gina, saps que pots contar-m’ho tot. Eres la meva millor amiga i si alguna cosa greu em passara acudiria a tu en cerca de consell.

Després d’una pausa asfixiant va decidir-se a parlar:

- Recordes l’altre dia que em vas preguntar si l’Isaac tenia alguna amiga?

- Sí, és clar! - no entenia molt bé per on anaven els tirs.

- Doncs l’Isaac no tindrà mai cap amiga.

- Gina dona no siguis tan dramàtica, algun dia en trobarà alguna. Això són bajanades, per això no et preocupes.

- No ho dic per això Tània...- va prendre uns instants per inspirar una glopada fresca d'aire- L’Isaac és homosexual.

- Bé, però això no és cap motiu per a posar-se així.- no entenia molt bé la relació que guardaven les seves paraules i l'horrible expressió de la seva cara, pareixien mancar de coherència- Som lliures d’estimar a qui vulguem i si ho mires així, millor i tot! Ara podrem parlar tots tres de les calors que ens entren amb el monitor del gimnàs.

Sabia molt bé que necessitava riure en aquell moment i era el moment oportú per a soltar alguna broma.

-Sí, és clar. Juguem al ginyot? Vinc disposta a tot hui.

A l’hora de dinar vam anar a pagar i vam tornar la baralla de cartes. M’havia guanyat sis de les set partides que vam fer però bé, no era moment per a posar-se de morros. Una vegada fora la vaig acompanyar a sa casa com de costum. Baixàvem pel carrer major quan de sobte li va caure el paquet de tabac a terra. A la cerca d’ell es va ajupir i el jersei que portava va deixar al descobert un blau a l’esquena sorprenentment extens. La Gina es va adonar que li l’havia vist i la pal·lidesa va tornar a envair-li la cara.

- Crec que no m’has acabat de contar tota la història.

- Tània, ho sento.

- Què dimonis està passant Gina?

Tornava a tenir la respiració accelerada i tremolava com una fulla de paper. Va prosseguir el seu discurs amb dificultat intentant mantenir la calma:

- L’Isaac ens va dir que era homosexual ja farà cosa d’un mes a l’Eduard i a mi. A mi tant me’n feia però a l’Eduard li va semblar fatal. No li ha tornat a parlar des d’aquell dia. Quan l’Isaac fa alguna cosa que a l’Eduard li sembla impròpia d’un home comença a pegar-li. Falta de mà dura diu. Diu que l’Isaac és així per falta de mà dura.

Els seus ulls humits van desbordar i les llàgrimes corrien per les seves galtes.

-Quan intento posar-me pel mig acabo rebent jo. És un infern Tània, no puc més.

Li costava respirar. Les seves faccions estaven desfigurades. Havia sortit a la llum tot allò que havia intentat retenir tot aquest temps. De sobte, van brotar de la seva boca unes paraules que em van deixar la sang freda:

-Tània, hem de fer alguna cosa. Necessito la teva ajuda. Sé que puc comptar amb tu i sé com fer-ho, ho tinc tot planejat. Tània, hem de matar-lo.